Tenir les lletres amagades no serveix per a una altra cosa que agafar pols i polls. Però cadascú tenim les nostres preferències i ningú no ens pot prohibir que els calaixos siguin plens.
Feia temps que no feia pornografia pública; m´explico: per mi això d´escriure al blog és una mena d´exhibicionisme, puix que m´estimo més que tot quedi dins d´un desordre força acurat. El desordre del calaix o de la capsa de llató de La Cure Gourmande.
Ara sóc amb La Vila, que és un cúmul d´escrits sobre un destí, un grapat de trens i una persona que ja sap que he escrit i escric molt sobre ell, que em va donar son personal vist i plau, que fa temps va dir que les cadenes eren com això de la pornografia escrita pública: molt optativa.
M´hauria d´adequar a un format, però em resulta més aviat impossible, tant com desconnectar de la vida en si. Al cap i a la fi, els formats també són una mena de visualització que només juga amb l´estil, amb la comoditat. Mitja vida sentit com s´han de fer les coses, amb munts de persones que t´indiquen allò que has de trepitjar i allò que no i resulta que, del dia a la matinada, jeus damunt les pedres i veus passar no ja la vida (no) sinó les paraules, els gossos i el vent que regalima entre ton nas i ta boca.
I no sé si dir res més, perquè ni tan sols sé com he farcit les vint planes que porto ja.
