Engarjoliment

No n´hem de fer res del nostre voltant sempre i quan ens limitin la quantitat d´oxígen que consumim.

N´estic tipa del consum: del consum de perfums, del consum polític, de les ganivetades per l´espatlla... I de novembre, qué acaba esdevenint una extensió temporal del mes prostitut per excel·lència, el del nadal del tall anglès.

Veia a una xarxa social que volen que al comerç gilipollas (també per excel·lència) es parli valenchiano. Originalment, encenten una campanya però ningú no enceta una altra que aposti pel sentit comú o pel trellat comunitari, cosa que cau de forma perillosa.

A mi no m´agraden els pelutxos, les joies, les boles (de nadal), les flors o les violacions mentals que sofreixen els nens des que són nadons del tot indefensos. Però t´ho acabes empassant? No pas. Sóc immersa encara a la Vila i espero que duri, com a poc, fins al gener. Del Txèkhov he après a tancar els ulls i veure gavines cada cop que m´embafo. Al cap i a la fi, semblo una extensió (en el temps) d´en Kostia.

Espero (amb els anys) no engarjolir-me, que és un verb que no sé si existeix. Salut i bon destarifo!

(No ho dieu als nens, però m´han dit que ETA són els pares!)

(I ja està!)

LES BONES PERSONES NO SÓN DIFÍCILS

(Pierre Drieu la Rochelle)

Encetament

Hi ha un tema que em porta pel camí del goig, el de fer projectes que no serveixen absolutament per a res. Tinc ara entre mans uns escrits que m´encisen no pel tema ni pel lloc on passen, més aviat pel passat que queda un xic lligat a ells.

Són lletres curtes que, al cap i a la fi van omplint buits de ma incoherència personal però que transmeten sentiments salats, d´aquells que -la majoria de cops- passem olímpicament.

No va ser fotut encetar la meva Vila particular i no crec que quedi gaire per acabar. Vaig començar fa relativament poc de temps però si hi ha un tema que em cau com l´aigua vessa a les fonts és quan ha d´arribar el final.

De moment no li veig el final, à bout de souffle (el final de l´escapada que deia en Godard) i aquest és un bon indicador, perquè no saber quan hi és el final de les coses m´encisa alhora que em transtorna.

El millor de cada caterva

Vet aquí que els Països Catalans són els  que pretenen farcir d´escletxes a l´estat espanyol, els catalans i Euskal Herria i ningú més. 

Jo, però, veig una problemàtica que a la caspa neofascista se li escapa i és la bola nord-americana. Tot i que no representa un problema, puix que els americans sempre són ben rebuts i tenim una imatge un xic tímida, com si el gegant americà pogués bufar i tirar a terra tot allò que la resta de països ha aconseguit bastir amb els segles.

Ens portem sempre el pitjor de cada casa: els nivells d´obesitat, les sèries que interessen tant com per a roncar en pla non stop, la beneïda fast food/fuck, i els festius amb criteri mental zero... 

En tot cas, la imitació no sempre és la millor opció. La manca de criteri, però, pot crear aquests transtorns i després la humanitat no hauria de tenir dret a cap tipus de queixa (suposo)...

La foto pertany a la platja d´El Brosquil (Cullera). Salut!