dijous, 24 de novembre de 2011

Engarjoliment

No n´hem de fer res del nostre voltant sempre i quan ens limitin la quantitat d´oxígen que consumim.
N´estic tipa del consum: del consum de perfums, del consum polític, de les ganivetades per l´espatlla... I de novembre, qué acaba esdevenint una extensió temporal del mes prostitut per excel·lència, el del nadal del tall anglès.
Veia a una xarxa social que volen que al comerç gilipollas (també per excel·lència) es parli valenchiano. Originalment, encenten una campanya però ningú no enceta una altra que aposti pel sentit comú o pel trellat comunitari, cosa que cau de forma perillosa.
A mi no m´agraden els pelutxos, les joies, les boles (de nadal), les flors o les violacions mentals que sofreixen els nens des que són nadons del tot indefensos. Però t´ho acabes empassant? No pas. Sóc immersa encara a la Vila i espero que duri, com a poc, fins al gener. Del Txèkhov he après a tancar els ulls i veure gavines cada cop que m´embafo. Al cap i a la fi, semblo una extensió (en el temps) d´en Kostia.
Espero (amb els anys) no engarjolir-me, que és un verb que no sé si existeix. Salut i bon destarifo!

(No ho dieu als nens, però m´han dit que ETA són els pares!)

dimarts, 15 de novembre de 2011

(I ja està!)

LES BONES PERSONES NO SÓN DIFÍCILS
(Pierre Drieu la Rochelle)

dimarts, 8 de novembre de 2011

Encetament

Hi ha un tema que em porta pel camí del goig, el de fer projectes que no serveixen absolutament per a res. Tinc ara entre mans uns escrits que m´encisen no pel tema ni pel lloc on passen, més aviat pel passat que queda un xic lligat a ells.
Són lletres curtes que, al cap i a la fi van omplint buits de ma incoherència personal però que transmeten sentiments salats, d´aquells que -la majoria de cops- passem olímpicament.
No va ser fotut encetar la meva Vila particular i no crec que quedi gaire per acabar. Vaig començar fa relativament poc de temps però si hi ha un tema que em cau com l´aigua vessa a les fonts és quan ha d´arribar el final.
De moment no li veig el final, à bout de souffle (el final de l´escapada que deia en Godard) i aquest és un bon indicador, perquè no saber quan hi és el final de les coses m´encisa alhora que em transtorna.

dimecres, 2 de novembre de 2011

El millor de cada caterva

Vet aquí que els Països Catalans són els  que pretenen farcir d´escletxes a l´estat espanyol, els catalans i Euskal Herria i ningú més. 
Jo, però, veig una problemàtica que a la caspa neofascista se li escapa i és la bola nord-americana. Tot i que no representa un problema, puix que els americans sempre són ben rebuts i tenim una imatge un xic tímida, com si el gegant americà pogués bufar i tirar a terra tot allò que la resta de països ha aconseguit bastir amb els segles.
Ens portem sempre el pitjor de cada casa: els nivells d´obesitat, les sèries que interessen tant com per a roncar en pla non stop, la beneïda fast food/fuck, i els festius amb criteri mental zero... 
En tot cas, la imitació no sempre és la millor opció. La manca de criteri, però, pot crear aquests transtorns i després la humanitat no hauria de tenir dret a cap tipus de queixa (suposo)...

La foto pertany a la platja d´El Brosquil (Cullera). Salut!