Txakurri, txakurri! TOT surt de franc...

Enhorabona masclistes del món! Enhorabona seguidors de la violència sense cap tipus de justificació (i també amb ella)! Enhorabona aquells que opteu per una societat on el mascle domina! Enhorabona, definitivament, per mostrar on queda la dignitat de la munió que -suposadament- defeneu!

Maltractar, a l´estat espanyol, al segle XXI surt de franc i no hi ha res més a dir. Tant se val qui maltracti, els nens surten dels conys amb la violència ben mamada i ja no hi ha res a fotre.

Em molesta profundament allò que va passar a Valènsia fa gairebé un mes. No hi vaig anar, però em molesta. No em molesta la gent que surt al carrer perquè sent que li estan donant pel cul, em molesta el cantó (massa nombrós) de la fatxenderia més carca de la ciutat que sempre mira aquests fets per damunt del muscle amb un gest de menyspreu associat al pollisme il·lustrat (d´això ja en parlaré altre dia, que és llarg). L´any 97 sí anava al Lluís Vives amb els companys de l´IES Francesc Ferrer i Guàrdia. Anàvem també a Educació. Mai ens va passar res. I, tot i que soni un xic egoista, me n´alegro. No m´agradaria passar pel que està passant aquesta generació ni tenir por a cridar davant les prenedures de pèl.

Em deia una persona l´altre dia que perquè li tinc aquest odi a l´àmbit policial; si jo no havia estat al lloc dels fets, què sabia jo d´allò? Com podia tenir la certesa que realment els adolescents no havien tret una metralleta i havien amenaçat els agents?

Efectivament, jo no ho sé. Ho dic molt seriosament: jo què sé què va passar; no n´he de fer res. Tant se val. No és just i s´ha acabat. No és normal que una colla de malparits vagin a maltractar joves que no tenen ni tan sols navalles. No ha passar com a Barna. Qui té collons de trencar vidres o fer kale borroka a Valènsia? Què pot fer la pulisía si et veu cremar un contenidor o trencar un aparador? Matar-te? Tenen dret a tot això? De debò els fatxes tenen orgasmes veient aquestes coses? Per què no opten per les càmeres de gas? Acabarien molt abans. 

Estimada amiga: tot i no saber què dimonis va passar aquella tarda de febrer (insisteixo: ni falta que em fa) odio, condemno i em cago en la violència. I si ve de la pulisía, com si ve de Rita la cantaora: no hi ha cap mena d´excusa. Tampoc hi ha excusa per qui mata la dona, l´home o el gat. 

Però quina sort la teva i de la fatxenderia valenchiana. Maltractar surt de franc. Cap agent té cap expedient. Cadascú arriba a sa casa i dorm tranquil·lament a sa casa cada nit. No té gràcia allò de detenir la gent i maltractar-la a les comissaries. Molt millor trencar caps, de qui sigui. Sang. I més sang, fins que vessi el got. Quina nàusea... Salut.

La muerte sigue igual

Fent una deconstrucció del Julito Iglesias, aquest estat segueix exactíssimament igual. Ara la societat es treu de la màniga el Dia de la Dona amb el cognom Treballadora. La que es trobi a l´atur o vagi per la via romànticobohèmia que no entri dins el sac. Anys i panys aguantant la impertinència dels éssers masculins, de sentir com la dona acabava trepitjada i veure com moren senyores dia si, dia no i ens dóna per celebrar un dia de la dona. Em ve al cap el capítol dels Simpsons on uns empresaris cerquen, desesperats, un nou dia per celebrar i per tal que la gent consumeixi. S´acaben inventant el dia de l´amor, que no trigarà a arribar a aquesta fotuda societat, capitalista, fal·locèntrica i sexista per damunt de tot.

Què hem de celebrar les dones? Que moltes encara depenen d´homes i necessiten una ombra amb polla per tal de sentir-se persones? Que un home et mati perquè -suposadament- t´estima? Que ens entestem a crear competència entre nosaltres? Que cobrem menys pels mateixos treballs? Continuo?

Em queda a la ment l´entrevista que la setmana passada li van fer al fantàstic Ara al Bigas Luna, on deia que cada home de la terra (això ho torno a deconstruir) hauria d´estimar les dones més que no pas a ells mateixos. No us oblideu, homes, que tots sortim d´un cony -pelut o no, tant se val- i sense dones, no hauria vida. Ni vida ni titoles. I no podrieu maltractar ningú perquè el món seria ben buit.

A mi, definitivament, no em cal cap dia per celebrar què tinc entre les cames. Sabem què i com volem ser. Jo ho sé.

Sor Isabel de Villena no tenia ovaris, tenia collons...

Humanitat amb salsa de bolets domesticats

Un nou any, sí. Ja ho sabreu perquè no deixen d´embafar de forma sistemàtica, sigui com sigui. Si la humanitat fos com un cúmul de cendres, segurament tot seria un xic més fàcil i soluble, com el cacau en pols.

Els sentiments són, però, com els anys. La munió et va embafant (sí, novament) sense descans per tal que cadascú pugui mostrar llurs sentiments, tot i que la persona vulgui reservar-los o arraconar-los sense cap raó aparent. Si no es tenen, es pregunta de seguida un que com és que no sents res: ni llàstima, ni odi, ni tan sols estima. Hi ha possibilitat de aquesta mancança de feelings? Suposo que sí, per què no. Hi ha la sensació de buidor? Potser sí. Els anys acaben terminant i a mi, francament, m´importa tan summament poc com els sentiments.

Si hem de deturar-nos davant el pas del temps, els sentiments, les llàgrimes i les repeticions de les millors jugades de la gent que no sap què cony fer amb sa vida, se´ns passaria la vida i no de la manera tan flamenca com cantaven els Pata Negra. Salut i bon gener, estimats.

Engarjoliment

No n´hem de fer res del nostre voltant sempre i quan ens limitin la quantitat d´oxígen que consumim.

N´estic tipa del consum: del consum de perfums, del consum polític, de les ganivetades per l´espatlla... I de novembre, qué acaba esdevenint una extensió temporal del mes prostitut per excel·lència, el del nadal del tall anglès.

Veia a una xarxa social que volen que al comerç gilipollas (també per excel·lència) es parli valenchiano. Originalment, encenten una campanya però ningú no enceta una altra que aposti pel sentit comú o pel trellat comunitari, cosa que cau de forma perillosa.

A mi no m´agraden els pelutxos, les joies, les boles (de nadal), les flors o les violacions mentals que sofreixen els nens des que són nadons del tot indefensos. Però t´ho acabes empassant? No pas. Sóc immersa encara a la Vila i espero que duri, com a poc, fins al gener. Del Txèkhov he après a tancar els ulls i veure gavines cada cop que m´embafo. Al cap i a la fi, semblo una extensió (en el temps) d´en Kostia.

Espero (amb els anys) no engarjolir-me, que és un verb que no sé si existeix. Salut i bon destarifo!

(No ho dieu als nens, però m´han dit que ETA són els pares!)

(I ja està!)

LES BONES PERSONES NO SÓN DIFÍCILS

(Pierre Drieu la Rochelle)

Encetament

Hi ha un tema que em porta pel camí del goig, el de fer projectes que no serveixen absolutament per a res. Tinc ara entre mans uns escrits que m´encisen no pel tema ni pel lloc on passen, més aviat pel passat que queda un xic lligat a ells.

Són lletres curtes que, al cap i a la fi van omplint buits de ma incoherència personal però que transmeten sentiments salats, d´aquells que -la majoria de cops- passem olímpicament.

No va ser fotut encetar la meva Vila particular i no crec que quedi gaire per acabar. Vaig començar fa relativament poc de temps però si hi ha un tema que em cau com l´aigua vessa a les fonts és quan ha d´arribar el final.

De moment no li veig el final, à bout de souffle (el final de l´escapada que deia en Godard) i aquest és un bon indicador, perquè no saber quan hi és el final de les coses m´encisa alhora que em transtorna.

El millor de cada caterva

Vet aquí que els Països Catalans són els  que pretenen farcir d´escletxes a l´estat espanyol, els catalans i Euskal Herria i ningú més. 

Jo, però, veig una problemàtica que a la caspa neofascista se li escapa i és la bola nord-americana. Tot i que no representa un problema, puix que els americans sempre són ben rebuts i tenim una imatge un xic tímida, com si el gegant americà pogués bufar i tirar a terra tot allò que la resta de països ha aconseguit bastir amb els segles.

Ens portem sempre el pitjor de cada casa: els nivells d´obesitat, les sèries que interessen tant com per a roncar en pla non stop, la beneïda fast food/fuck, i els festius amb criteri mental zero... 

En tot cas, la imitació no sempre és la millor opció. La manca de criteri, però, pot crear aquests transtorns i després la humanitat no hauria de tenir dret a cap tipus de queixa (suposo)...

La foto pertany a la platja d´El Brosquil (Cullera). Salut!