Yo es que soy más gótico nefrítico, que es más friskie

Avui esperava, tant se val tant com i quan, el cas és que feia això sense més; una d´aquestes persones lletgetes amb les quals tens la sort o la desgràcia (segons es miri) de estavellar-te parlava de si mateixa amb autoamor esperpèntic.
I la qüestió rutllava de sang i capricis d´aquests que abans s´anomenaven gòtics i avui ja estan amplament normalitzats. "Es que la gente nos ve muy friskies -ai! el llenguatge torna a jugar-me una mala passada- frikis porque llevamos nuestra propia sangre en un frasco colgada y yo llevo también la diosa de... (mireu, no recordo) la alpargata..." i així un llarguíssim etcètera que mataria al més pintat. Deu recarregui de paciència a la persona que tingui per company o veí i hagi d´escoltar aquestes barrufades.
Friskie, el que es diu friskie no és gaire això de la literatura d´altres regnes, les xuclades de sang (hi ha qui fot petons als gossos a les mateixes boquetes que llepen culs d´altres gossos i ningú s´escandalitza) a l´estil Nosferatu, penjar-se trastos al coll per desviar l´atenció d´una cara més intimidatòria que un cementiri de nit... La normalització ha arribat a tot això i més i avui, més que friskie, pot resultar ser un gòtic nefrític, això és una mena de no sé què barrejat amb una micona de no sé quants i amb una simple (i ximple) disfressa que oculta aquella manca de saber sobreposar-se a allò que t´envolta.
Jo no sóc tampoc gaire friskie, però em quedo millor amb ser una antistablishment que viu a son aire. Qui vulgui friskies, que se´ls compri i aire.

Una meravigliosa collezione di fusta, paper & plastic

Sincerament, no tenia ni la més remota idea de les noves joguines de la marca que més alegries dóna als nenets i nenetes de menys de quaranta anys: ara els Playmobil han tret sa meravellosa col·lecció de Conejos Playmobil (curiós si probem a fer un ballet de lletres que resultaria poc infantil) que, per tal d´evitar problemes, es recomanen a partir dels tres anys de vida pel fet que es necessita una bona dosi d´imaginació per pensar que els conillets en qüestió van a classe de música, fan carreres de motos com a aquesta imatge, etc.
No és pas de Playmobil però un d´aquests col·leccionable que ara tornen a sortir com si del mes de setembre ressucitessin i que es diu El árbol de los cuentos ens recorda que l´embalatge ha necessitat un parell d´oliveres (només per treure´n el cartró d´atractius colours que representa a una marona (dones! Recordeu que qui no té tetes ni és mare no és una dona a aquest segle; potser al passat sí...) que té a una criatureta ambigua sexualment als braços. El cromo és que l´ésser es mira el conte que té la senyora -amb cara de romanesa o polonesa o... mahonesa jo què sé!- amb avorriment sobirà. Amb el títol La mamá de Cuacuá no sé ben bé que pretenen els autors, puix que ni els nenets i nenetes de mesos tampoc resulten ser gilipollas.
Al tema: pel llibret (que té menys planes que el best seller de Carmen Sevilla) s´han cremat altres quants arbres; jo què sé tampoc quants. I per l´aneguet amb un pic del tot fàl·lic que té un pal que es clava per on es clava doncs l´Amazònia s´ha quedat eixuta.
Això sí: quina emoció que fa llençar a perdre un quart de la infància d´uns cromos de criaturetes descregudets que veuen com els exemples -papis, tiets, avis i pederastes- es carreguen mig món només per complaure a uns nanos que de segur, més que tirar-se a les drogues directament es tiraran del pont. Wonderful!

Je débraie de cette inquiétude maudite!

That´s just the problem: quan les connexions es fan maldites però el temps juga a ton favor. Resulta que vaig fent les frases massa llargues i avui he pensat en fer-ne una quasi interminable imitant al gran Marivaux amb aquelles idees tan bé parides que li sortien del cap perquè cosa més agradable que llegir existeix i no és altra que llegir donant ta única i intransferible lectura això és en poques paraules com la roba interior no sé de què serveix pas llegir novel·les si tothom veu els defectes els arguments i la resolució dels problemes a la comuna i a la franca deriva cap autor ni pensador té dret a generalitzar d´aquesta puta manera als lectors o als que fan com si llegeixen perquè al cap i a la fi ells mateixos treballen recolçats per la figura d´un corrector i d´altre grapat de gent que canvia la forma el contingut i no se sap quantes coses més Alfred Jarry potser també era un penjat de la vida i va entendre que hauria d´haver viscut a una altra època per tal que aquells que van rebutjar ses propostes dramàtiques només haguessin tingut l´oportunitat de ver milers de versions de Medeas i tota la parinopla aquesta que sempre porta a les senyores engalanades d´ahir i avui a anar al teatre perquè els diumenges el Corte Inglés tanca i no fan res de bo a la tele ni tan sols el Aquí hay tomate la qual cosa les porta a sortir en esbandida a qui li sobten les novelties i no li sobta el telediari com deia avui Juanvi és que no acaba de tocar al dos perquè com pot ser que sopes i dines veient com gent es mata repugnantment i ens vomiten sang i dolor però que no puguis aguantar a un senyor i o senyora que et doni sa versió en la qual estàs putament amb tota la desgana del món immers en realitat a ningú li agrada veure que la vida que s´està muntant és una beneida merdeta que ni tan sols un una pot auto aguantar no se´n anava massa lluny Molière amb allò del tartufisme no i avui hauria pogut fer una bona tesi doctoral caldrà desconnectar d´aquesta maleida inquietud crec jo