Se´m cau el món a sobre quan llegeixo que, 28 anys després, els veïns de Barona (perdó, Orriols, que queda més cool) tindràn un nou centre de salut. És, francament, de programa d´acudits viure a la Santa Seu en la qual s´ha convertit una ciutat (abans maltractada segons molta munió) que cada cop es sembla més a una casa de bojos.
I desgràcies socials apart, resulta tota una porcada que plogui quan vols dinar a la Llotja i els vianants s´amaguen exageradament (com si en lloc d´aigua del cel caigués lleixiu) de la pluja. Que canviin les parets al cap i a la fi no demostra un símptoma de renovació ni avorriment: tan sols ganes de fer veure als altres que no continues anant cada dos per tres al mateix lloc a comprar uns Yaki Udon. Avui quasi tot es trobava buit i despagat, però la plaça meva tenia un aroma especial, una llum diferent a la d´altres dies que m´ha captivat. I, de sobte, la paraula odi s´ha esfumat a poc a poc i ha deixat veure el plànol de la malencolia, dels somriures i de les nits d´aquell agost tan llunyà que m´acompanyarà al llarg de tota ma vida.
Res acaba per pura i dura casualitat, igual que les parets no es pinten sense motiu aparent.
