Be calm amb les cançons,la calma i el senyor àrab anomenat Chopin

A la foto,el cementiri on va ser soterrat Frederic Chopin,i a la meva memòria:un senyor magrebí,del Líban, misteriosament anomenat Chopin,com l´home que tan bé tocava el piano.El carrer Serrans gairebé buit i els núvols comencen a envair el cel que reclama una mica de calma tras totes les plujes que feren una mica més curt el mes de gener.
Sota el pont tocàvem la guitarra i cantàvem just com abans feia la bohèmia,mentre recordava que les atraccions fetes per a la munió no em reporten més que maldecap i son.
Joan es cagava en Dèu el dissabte mentre pregava per ser feliç i que li toqués la loteria d´una puta vegada i jo...jo demano, només penso un petit desig:que arribi falles per tal d´allunyar-me un cop més d´aquesta gàbia que de tant en tant s´obre i em deixa respirar una mica.

It doesn´t mean that you ´re dead

Que el temps t´embafi tant que de vegades no et deixi respirar no significa que estiguis mort, o dins d´un estat de pseudo-coma.
Que els núvols del castell i l´humitat de Figueres t´estigiun cridant fins que es quedin sense veu alguna tampoc ho significa...Hi ha cops que res significa allò que nosaltres volem que signifiqui perquè no cal explicació, com ara la desídia, la majoria de petons o la solitud.
Senyores i senyors,que el te roig mata i fa que pixis 42 cops en un dia (ni més ni menys,fets verídics de la dona que tantes coses m´ha ensenyat) i tantes altres bestieses que fan que una es replantegi si de vegades la millor opció és fotre el camp i que tots pensin que estàs realment sota terra, amb l´amor més important de tots: ton amor propi. I,si us plau,que aquest no es mori (al menys quasi mai)

Ongi etorri,benvenutti,benvenuts...al centre histÈric

Ancora Pariggi,perquè avui m´ha donat per ahi...pels seguidors dels centres histèrics,allò que cal visitar de les grans ciutats recomanades per aquelles persones que ho han vist tot ja al món (o al menys en això insisteixen) són els llocs que precisament no visiten aquestes personetes.
Els centres histèrics es composen de llocs que els outsiders tenim tendència a visitar,bé per simple curiositat,bé perquè ens ve de gust (ni más ni menos)Veus supermercats,mercadillus al carrer amb venedors que tenen més ganes de viure que no pas qui ho té tot a aquest món...i veus la gent que anys o mesos abans habitaven i feien o desfeien allò que volien atrapats dins el ciment enrajolat;és obvi que ja no tenen ni vot ni veu ni moviment.Al cap i a la fi,és com jugar a la Bono-Loto,et canses un bon dia i optes per la resignació pura i dura...Què hi farem!
Els habitants d´aquests petits apartaments interiors i sense vistes no poden tenir l´opció d´anar al quiosquet i queixar-se perquè no li surten els numerets de la loto,però poden gaudir d´allò que no té qui tira la bono loto, "non-stress" i ganes de reposar,que no és poc.

Maleïda paraula malparida!

No us pregunteu(ni em pregunteu) a què lloc pertany la fotografia,és Pariggi,un cementiri tan plagat de tombes com de bajanades estan els dominicals de la premsa nostra de cada dia.
Cada diari porta un dominical o bé un grapat de fulles que indiquen la previsió de fem que surtirà per la pantalla dels televisors perquè ha de portar-lo,i perquè la gent ho reclama a menos que sea cohento com si d´un mateix pulmó es tractés la cosa.
Reclamar està bé,és el clímax de tota persona adulta, però criticar és comparable als cementiris: sembla que mai et canses de veure i parlar i així successivament,fins que un dia se´t passa la neura i pares de sobte,deixant el cap en altres assumptes.Si hi ha una bona manera (per a mi, per a mi) de perdre el gust per la lectura de manera contundent és fullejant els dominicals i els teleprogrames dels periòdics,una mena de refugi d´escriptorets en hores baixes o d´escriptors amb majúscules(editorials dels quals estan d´ells fins la pera),advocats a cabassos,feministes i un llarg etcètera de persones que,al cap i a la fi,fan tallar i pegar per treure´s un sobre-sou i comprar-se el xaletet de torn al costat del del veí.
A part d´això,anuncis de productes a preus assequibles,senyoretes que tenen unes cames tan quilomètriques com l´A7 i uns senyorets d´aquells que no trobes pas pels carrers conformen aquestes revistones que són la delícia de criatures tan diverses com els de la parella que té ja la trentena,són hippies amb gos,pis petit i encara es pensen que poden arreglar el món i les senyores altament pre-fumades (que no perfumades,perquè semblen salmons fumats)que envaïxen les botiguetes de Poeta Querol mentre miren malament a la parella hippie que,casualment,llegeix el mateix periòdic,dominical i es queixa de la vida a cada segon que passa.Massa coses en comú com per a no pensar que tot rau en la maleïda paraula malparida.

Maruja la tafanera

Cal reconèixer amb la boca ben ampla que aquells que ens dediquem a combinar lletres mitjanament bé o mal, som un tant pedants. Tant se val,però; saps que ets com ets i t´has de fotre,hi ha moments en els quals no es pot fer res,massa tard per a rectificar.Un misteri que la Maruja Torres,que es dedica a escriure allò que un grup d´éssers vol i espera que escrigui, publiqués ahir al dominical del super-revolucionari diari El País(que sembla el Gara però en versió hispana,perquè és una mena de calenta-aixelles pels quatre modernets de torn que pensen que viuen en un món i no les falta de na, com diu el Manolo)un articlet preguntant-se que com és que els joves end dediquem a fer aquesta maleïda merda que són els putos blogs dels pebrots,finament parlant i sense ànim d´ofendre.D´on treuen temps, per què i per a què i tantes altres preguntes que no porten a res-perquè tant li fot a ella el que fem la joventut o deixem de fer;no para de fer lladrucs per una senzilla raó:veu que sa joventut ha estat més insípida que uns pastissets de boniato sense els pastissets,només amb un boniato cru,com sa escriptura.Guau,guau i més guaus per tot arreu perquè la dona pensa en les possibilitats que ara li venen una mica major:hi haurà gent que tingui idea de com escriure i qui no i guau,guau,guau.Així tota l´estona perquè la beneïda dona no sap pensar:"calma ese fuego,muchacha"i no malbaratis el temps que a partir dels quaranta és un bé bastant preat.

Escric per les nits, quan el Lorenzo ha escampat la boira

Com que abans de llegir és una mica més usual mirar les fotografies,aquest article l´acompanyo d´una foto de Portbou, sobretot de sa magnífica estació de trens on sembla que el temps es detingui i vagi per un cop en ta vida al teu favor i la mar,que queda tan tan a prop que sembla que,quan baixes les escales anant cap al poble una ona et mengi per no tornar a donar senyals de vida.
Vida és el que donen les escaletes i el soroll del tren,no saber quina serà la següent parada i veure com t´engoleix...Seure,respirar...tot està gairebé connectat amb ma escriptura,perquè quan estava ja l´any passat allà,observant a la majoria franceseta poblant el passeig petit que sortia a aquells somnis meus l´única cosa en la qual pensava no era possible fer una transferència al paper...ni tan sols per la nit a Figueres.No és que hagués coses més importants que juntar lletres,la cosa rau en que la necessitat era la de qualsevol ésser humà:trobava el bolígraf i la Moleskine, però no trobava el moment perquè més bé el gaudia.Només sé que enguany torno,malgrat sigui una hora...Tant se val que el Lorenzo hagi escampat la boira.

Di li ma no lontano, si us plau

No fa una altra cosa que sortir i escriure a la plaça.Plaça per aqui, plaça per allà i així gairebé tots els matins i quasi cap tarda, mentre aquell noi conta com és això de ser arrestat i que la pulisia no et deixi respirar ni tampoc cordar-te les sabates.
Fa temps que no veig la mar i ploro,ara ploro sense veure-la i dormo sense voler,per exigències prescriptives.
Tant de bo es pugués viure "de mentira" com deien el Valderrama i la senyora Abril...em penso que totes les complicacions que es fa mon maleït cap es veurien tan diluides com la sal al Mediterrani.Algun despabilat deia que calfar-se massa el cap no podia ser bo per a ningú...Cal respirar i veure que, meno male,Nonetines hi ha poques...No cal allunyar-se per ésser allà.

Nolakoa Veronika da?Ah...pensar per als envans encara no es paga

Que el gran David Mamet diguera que ens preparèssim per una professió que no existeix pas ja era una advertència,allò que no va dir era què haviem de fer els/les que vam agafar un bolígraf abans d´aprendre a dinar a soles...Ho he intentat pair, però costa una mica.Llegeixes tractats,estudis,apunts o simplement idees soltes sobre el maltractat panorama dramàtic i allò que veus per primer cop és,si més no,certa pedanteria i manca de frescoreta;es nota sobretot una espècie de "destarifo" importat perquè qui escriu "drama"sap d´entrada que ho fa per a quatre gats i que el text en si potser acabara al poal del fem mentre un altre senyor s´enriqueix canviant allò que un altre ha parit.No es que doni llàstima,és que algú hauria de plantar-se seriosament com el Txanquete i dir Kitxo!-s´acabat.
De tota manera, pensar per als evans encara no està remunerat i avui dia,que els éssers humans es dediquen a pensar com rentabilitzar el poc temps del qual suposadament disposen,no interessa pensar gaire.Penses avui perquè pagues matrícules,demanes beques que no et donen i necessites un tros de cartró fi on s´et digui que tu ets una mena de subproducte creat per un edifici on allò més important és la sociabilització i no pas les ganes de trencar esquemes.Alhora, agafar un bolígraf i un full surt rendible a qui té la vida resolta,a qui es furga el nas en hores de feina i a aquell que ha tingut a sa casa el privilegi de l´endollisme en tota regla.Aquells que no sabem si es millor escriure o deixar escriure i viure ens pengem de les teranyines imaginàries pensant que qualsevol dia vindrà una papalloneta i ens farà veure que tot això que ara ens amoïna és tan sols manca d´interés per l´entorn...insipidet el pobre.

Living life like a comatose...(perquè sí,essencialment)

Les ànimes amb tendència a la solitud, aquelles que no precisem de res més que de si mateixes són les ànimes més necessitades del no res més absolut.Un dia em preguntava(fa ja uns anys,quan encara ma inocència i consciència eren verges) que perquè s´empraven creus per simbolitzar que una persona estava sota terra en un lloc determinat.Com que fou allà on jo vaig començar a donar a llum a mes idees que avui composen aquest recull,el record és tendre i desagradable alhora.Els olors eren variats i peculiars, com si els difunts volguessin fer encara algun tipus de retret al llurs familiars o amics,com si tinguessin forces sobrenaturals per treure un bracet i notar la beneïda brisa provinent de la Malvarrosa, quan Benimaclet estava poblat per camps de margarides i carxofes.Avui no volen treure els braços perquè brisa no es nota, sinó embafament i pudor a avorriment vist des de qualsevol vessant.Primers escrits fets a la porta del cementiri del barri, als peus d´aquells que mai em faran res que no vulgui que em facin, a aquells cúmuls de cèl·lules que ja formen ni un tot ni un res, als reculls de records ja sota terra.Ni parlen ni escriuen perquè sobretot no volen,no perquè no puguin.Al cap i a la fi,living life like a comatose té gràcia fins a un cert punt, fins que t´adones que val més la pena viure amb éssers més vius que no més interessants...Cadascú que es faci son propi disseny de sa vida sigui com vulgui que sigui (amb bolígraf o sense) però que dissenyi una mica,no?

Pruebe usted a bailar en una habitación a oscuras

Apa que ací tenim la que mancava,perquè alguna cosa no va bé quan una persona escriu a un espai personal que no intransferible...Quina llàstima que el misticisme s´hagi esfumat com el fum de qualsevol cigarreta que treus d´una màquina posant una moneda de vint cèntims i reclamant el canvi.Ésclar que avui dia ja tothom escrivim perquè és allò que ens permet alliberar-nos de nosaltres mateixos sempre que no podem parlar en veu alta (cosa de bojos que deia algú fa ja temps).No suporto res,a excepció dels bolígrafs que decoren els brillants aparadors de les papereries i dels quaderns negres,vermells i grisos que amb una lleu gometa oculten allò que escriu una per una mateixa.Perquè no es parla a cap xerrada,classe,simposi,debat o nefastes festetes organitzades per tal de presentar allò que encara es diu "llibre" triplement encomillat sobre l´autoliteratura, aquella literatura d´interrogant qualitat (això que ja s´ho munti cadascú segons son propi criteri) però que emplena com poques coses arriben a fer-ho a aquesta vida.Està més lluny de presentacions, concursos,xerradetes amb gent que dorm als més insomnes i putades variades...però està més a prop de ta ment, de crear-te com a amant de les paraules.No ha d´haver persones gaire interessades en llegir aquesta barrufada, però penso que avui per avui no fa gaire falta,allò més constructiu no és que els altres et llegeixin i et donin un copet a l´espatlla dient que bé escrius i que meravella d´imaginació però quin embolic de dietari (o el que Satanàs vol que sigui això).Allò que crea càtedra és llegir-te,estimar-te,amar-te i descobrir que cada lectura és diferent i que cada interpretació serveix per a crèixer o nèixer una micona més.Sí,com ballar a una habitació a fosques i riure.Meravellós per als pocs que estimem el que som i fem sense reparar en res més.

Another era is not for coming

Els Remeis,aquella oloreta a flor de taronger, la calidesa de la ciutat...Diferències palpables i consistents que fan que gran part de la munió.Tornada al cuquero de València i ganes de plorar desconsoladament,solitud,angoixa galopant i una claustrofobització superior a tota ma ànima.Em manca l´aire i em manca l´esperit i sobre totes les coses em manquen les arrels i els ulls oberts com a plats al passar per l´Alameda d´Hércules i veure com res del que a mi m´inspira canvia i que qui m´estima ho fa malgrat hagi passat el temps i en algun moment hagués falta de paraula.Excepte els matins ennuvolats i les ganes de fotre el camp,res més em reconforta que pensar en que fa uns dies el vent que em tocava el rostre era pur, no estava enverinat i m´ha fet pensar que allò que de debó val la pena a la vida és allò que vols tu mateix que ho valgui.

El jaco es una ramera que corre por mis venas...Va per tu!Ànim i fins aviat.

El comerç del peix,assassins en potència

Fer un tomb per Benimaclet anima a escriure al Carme i més si durant el trajecte et trobes amb regals literaris com el de la picture que va pegada a aquestes parauletes.
Qui no ha pensat alguna vegada que tothom i totdon diu que els carnissers són uns assassins,mentre que es decanten molt a favor dels peixcaters?Sí,ells també es dediquen a matar éssers per tal de guanyar-se les castanyes tal i com fan els assassins a sou,els senyors de la màfia de Xina i altres grups reconeguts o no per la societat...No del tot ben mirats,però al cap i a la fi,fan un enorme favor a la societat treient munió del planeta.A lo que nos ocupa: que dic jo que si no arriba a fer por (una mica o molt,això ja depén del consumidor de persones)allò que sovint passa a les vides de tots i totes nosaltres: que hagi gent que ens assassina l´ànima,el cos,la ment,tot plegat...perquè la hi ha.
De segur que no porten un ganivet a les mans ni un davantal ple de sang,potser estan ben mirats a llurs feines i a ses cases,però assassinen igual que els amos de la botiga de peix de Benimaclet i que altre tipus de canalla que es centren en fer veure que els elements bàsics de la vida ni són bàsics ni són elements,són provatures (s´ha de temptejar,com diu el gran Vicent al qual trobo a faltar a filologia) i qui no tempteja,qui no s´equivoca i reflexiona en realitat ni viu ni pot ser capaç d´assassinar.Es limita a trair son món i a fer veure que les papallonetes volen mentre altres ens endinsem en només els pensaments i els mons que nosaltres mateixos volem.Assassins al 100 % perquè maten volent...

¿Ya está bien de tantas letras,hostia!

Lletres i lletres,perquè al cap i a la fi,amb elles mai t´embafes...Cultura?Qui la vulgui,que la compri,tota per qui sia.No em penso que sigui gaire necessari que les persones es dediquin a malbaratar el poc de temps que es té de vida per tal d´aprofitar i mostrar als altres que la paraula ha estat,és i serà concebuda per a ells mateixos...
Lletres i paraules soltes que solen fer més muntanya que no pas aquelles dures planes del Joyce o de qui sigui,d´una banda o d´una altra sempre ets pots trobar en mig de la solitud més absoluta gràcies a les lletres,els mots però mai els fets.Em penso que la majoria d´errades que fan que els éssers humans i els no tan humans caiguin en baralles,malentesos i d´altres paranoies de caire negatiu es deu a mots i lletres soltes que es dediquen a fer una micona més amarga la vida.Cal ser el que sigui perquè si no ho ets,resulta que tes paraules perden el valor i tot cau per son propi pes.I que consti ací que jo no he acabat de pair tot això i encara no sé com dimoni pair-ho.És bastant difícil,però!

De com i per què mentre penses en tes coses se´t poden engroguir les pomes vermelles

Esclar que a moltes persones les idees,els records,els pensaments propis,personals i intransferibles ens menjen la majoria de temps material de nostres vides,però tants altres éssers veuen,davant llurs ullets com el temps inmaterial o inocu fa que ses pomes vermelles comencin a engrouir-se i a plenar-se d´òxid a una velocitat que fot por.
No adonar-se?Potser tot rau en les poques ganetes de viure o de pair la vertadera vida com cal...Allò que realment està clar com l´aigua no provinent del nostre benvolgut pais multicolor és que la fruita es fa malbé de seguida,i això no hi ha pel·lícula que ho pugui negar.De cap de les maneres!De cap.

Tutti per nesuno i nesuno per tutti (mal escrit,vaja)

Coses que no s´acaben d´explicar;com ara que les mateixes criaturetes que fa dos anys veien al D´Artacan i els Mosqueperros,molt afavorits a aquesta fotografia d´arxiu just abans de la Vuelta al cole,que sembla que trastoca al món infantil fins a tal punt de deixar les joguines per tal de clavar puntellons a altres personetes d´igual condició.
Uitanta o noranta,tant se val...La qüestió rau en que aquests gossets eren los dueños y señores de la petita pantalla,i no els falsos delinqüents,les entre cometes senyoretes d´alterne (els puti-clubs i els negocis d´aquesta branca estan caiguent de manera un tant espectacular i també
sospitosa) i les repeticions repetitives...Això pot
arribar a ser una de les causes de la bogeria
nenera,que veu com l´abisme és cada cop una
micona més a prop...

La ruleta de la desídia o el que sigui

Rises descontrolades en temps de misèria quan una persona del meu entorn agafa i veu un invent miraculós de la televisió més refregit que els calamarcets del bar del cantó de l´avinguda Valladolid.La ruleta de la suerte,la ruleta de los amigos o com Dimoni sia,tant se val.Dues senyoretes del nostre il·luminat país-font d´inspiració de qualsevol sociòleg que vulgui un estudi exhaustiu de la condició humana degradada-atacàven com volien a un senyor enorme i-atenció-català."Quiebra,quiebra!" li cridaven les senyores que estaven tan catòliques com el temps a setembre.I el presentador deia:"no compras vocales porque eres catalán,eh" i l´home, tampoc gaire catòlic (les coses com són) reia,seguint la broma dels racistes.Què sentirien al veure com l´home no arribava al final del joc puix que un ésser un tant desequilibrat d´Elx que deia ser una dona guanyava dos mil tristos euros i feia una festa monumental...Perquè voler als negrets,als àrabs i tot això que pobla els carrers i no voler a la base d´un estat decadent al meu barri es diu RACISME.I amb majúscules.

"Dineri" que no fa del tot criteri

Hi ha persones que conten per dotzenes perquè els ve de gust (contra això no es pot fer gaire cosa) però rebutjen dotzenes de coses pel simple fet de no tenir ganes de saber què és allò que realment estan rebutjant.Potser volen,poden però els dol i,de pas,vingut el cas,potser volen ser com les pastilles:a tothom i totdon no li senta bé l´aspirina,el Tranquimazín o l´ibuprofeno ; no obstant això,hi ha farmacèutics que,sense o sabent-lo,recepten aquestes medecines perquè volen,poden,dolen,foten i tornen.
Maleïda sia la reincidència...I si no us fa res,aneu ara mateix al Carrefú i compreu un receptor dels de TFT o com sigui.
I després hi ha qui prega perquè vol tenir nens plurals!
Per cert,el de la stampa NO és Renatone Carosone.

Esta cobardía de mi amor por ella hace que la vea como una estrella;tan lejos,tan lejos en la inmensidad que no espero nunca poderla alcanzar

Una de les barbaritats que poblen l´estiu és la manca de ganes de fer coses que ve,en part,per la -precisament-manca d´ocupació horària,el tan estimat temps lliure (entre cometes,en cursiva i amb signes d´interrogació i exclamació alhora)que tant s´estima (tinc ganes que sigui estiu per no fer res).
Cosa incomprensible,puix que a aquests mesos és quan més suicidis hi ha -o quasi- així com separacions,tallaments de venes,ofegaments voluntaris i altres opcions per tal d´escapar del lliure albedrío.Tan volguda la llibertat però tan poc desitjada,amb tanta por s´agafa que s´espera la seva partida com qui espera que caigui aigua
del cel.
Ja ho deia el Txiketete a la cançó que ha titulat
aquest conjunt de lletres: som covards quan la
llibertat se´ns planta endavant,no?

Mäusesicherheit (Segurratas de 7.30 a 13.00 aproximadament)

Demanant,demanant,l´ésser es va reafirmar:en realitat,tenia tanta seguretat les vint-i-quatre hores del dia que no es podia considerar ni persona.Massa difícil de pair això de no tenir cap inseguretat,saber-ho tot,tenir plena conciència de cada vivència,saber què va a passar i amb qui no va a tractar mai a la vida.No es relaciona amb cap altre ésser,no articula paraula alguna i només es dedica a observar el cel des de sa parcel·la de terra.Ningú més ho sap (sinó la situació canviaria de la nit al dia i tot seria alguna cosa més que diferent,res seria el que ara és).
No acabem de tenir idea,però ell no ha de ser mort.Ho sembla però no ho és,de debó.Malgrat
tingui una colla de seguRRatas al seu voltant.

Si el mostrador me dice ven lo dejo todo

Qui té paura -por- del futur és perquè vol;no es tracta d´un cas aïllat,però:hi ha molta gent que no pot ni tan sols obrir els ulls perquè pensa que aquest mateix dia que es desperti pot morir ofegat,estrangulat o fins i tot penjat de ses pròpies nines,pensant al llit què dimoni fer per tal d´allargar una desagradable vida que,per altra part té ganes d´acabar-la sigui com sigui.Entre el pagament del terra del pis,el pinso dels ocells,la bicicleta,els vidres de les ulleres i sa muller,un símil de tauró vingut a menys l´home que té paura del futur agafa l´opció d´introduir la maquineta d´afaitar pel coll,tot i tallant-se la tràquea.Per a més informació,no dubteu a trucar
al número: un meravellós aparador de dos
metres de llargària està en venda.Jo he avisat.

You are going to know what a comb is worth! [te vas a enterar de lo que vale un peine versió estesa i traïda]

Mires de vegades la mar i te n´adones de vàries coses;una d´elles, que em va venir ahir mentre el Manu em contava com tenia una discursió amb un home àrab,és la de la quantitat de bajanades diverses que hi ha amagades dins cada llengua de l´estat espanyol,incloent (com no) el famós gallec desprestigiat ara per la qüestió dels incendis...
De tota manera,bastant interessant resultaria tornar enrere i ser una persona carent del lèxic malbaratat -el mot lèxic entre cometes,perquè tant lèxicament com fonològicament com el que sigui,a tots els nivells possibles que es pugui imaginar cada ésser aquestes particuletes moltes vegades carents de sentit i gràcia s´inserten sobremanera dins la nostra conversa,com qui no vol la cosa...
Non dico niente io,però.Qui tingui pebrots de contradir-me puc avançar que s´assabentarà del que val una pinta.Cura que he avisat...

Esvazíe da piedade / Leeren sie sich von mitleid

Esvazíe da piedade,buida de llàstima ara mateix,en
aquest precís moment...Malgrat les prohibicions cap a l´escriptura siguin constants aquesta setmana a causa
de la manca de descans,va bé tenir una mica de resignació i optar per l´escriptura prostitutiva,que ofega ses penes en una copa de cognac mentre admira la delicadesa d´una persona,híbrid d´home,dona,gat i semàfor anomenat Olga que sol poblar el gran café que porta per títol El Cafetín,ample i que no embafa el més mínim.
Allà hi ha arbres,unes cadires mal posades i unes petitones taules que decoren l´estreta vorera,per tal de beure una copa i observar la resta de flora i fauna que pobla el benvolgut paviment,ple de híbrids,persones,animals i mosques: resulta que encara és agost.Claro.

Mörder unter uns! [Cura,doncs.]

Si en realitat els assassins estàn amagats entre tots i totes nosaltres,entre els gossets i els nous contenidors que decoren els carrers de la ciutat (a la qual li queda un quart d´hora per ésser com la de la fotografia) les vertaderes probabilitats de que ara mateix vingui un sicari mentre vostè,persona conscient d´allò que està llegint això ara,llegeix plàcidament i el matin són tan mínimes com encertar els cinc números del Cupón de los ciegos de la Once...Massa població però pocs assassins,potser?Avui és un bon dia per preguntar-se preguntes sense cap tipus de resposta...Però cura,que mörder unter uns i caminen sigilosament,s´asemblen una mica als mosquits però trauen més sang (si volen, és clar).


*Els assassins estan entre nosaltres

On other side of the political sense [que vienen los grises]

Em sembla que ja ho deia Sting fa molt més d´una dècada: alguna cosa hi ha per tal que els polítics siguin d´altra pasta.Tenir al meu abast una ampla oferta de diaris em demostra que el senyor no s´equivocava quan cantava la cançoneta de marres-on,certament criticava als Russians sobremanera.
A l´estiu els incendis (ben cert és que,provocats o no,això tant se val,un incendi és un crim...)ocupen la temàtica política per una manca abusiva de notícies i activitats -potser es veuen els paral·lelismes entre aquest aspecte i el dels noticiaris del mes d´agost,d´una qualitat més bé ínfima.Jo des d´aquest espai,humil i ja no tan breu,vull fer una llamada a una reunión de índole clandestina per tal de prohibir els noticiaris a la televisió quan hagi manca sospitosa de notícies,així com el 96% de la pornogramació.I us dic una cosa,camarades: si cal anar al Govern Civil,es va i punt.Al cap i a la fi,els grisos ja s´han quedat amb la meva cara...

Le plaisir de la véritable écriture dans mon propre de Bohème

Hi ha un projecte ben maco però un tant desfasat i alhora desaprensiu impulsat fa uns dos anys des d´una plataforma situada al Carme que consistia en fer una mena de trueque on l´individu en qüestió deixava a un local un tresor escit per emportar-se un altre, sent aquests de la temàtica que siguin,això tant se val.
Al conegut Café de las Horas,els poemes eren els protagonistes del trueque,estant aquests penjats en un cantó barroc i obscur del local.
De debó es necessiten aquests canvis entre material escrit?Tan cansada està la població de tenir els mateixos llibres a la prestatgeria dia a dia?Embafen els llibres tant com les persones que no ens agraden el més mínim?En realitat les lletres tenen qualsevol tipus de despesa?Hi ha necessitat de treure´ls a passejar cada dia?Per què no hi ha trueque entre amics,animals de companyia i,inclús,familiars?Ací volia arribar jo,les coses com són...
No ho acabo de pair,seriosament escrivint.Els llibres se´ns han de menjar,les nostres lletres ens han d´emplenar i no les hauriem de compartir amb ningú per més que es vulgui (fet materialment impossible)a l´igual que no es comparteix lavabo o tomba.El véritable plaer de l´escriptura personal seria aquest,alçar-se cada matinada i trobar un pensament propi[ni copiat ni deconstruït] al nostre cap,per saber qui som veritablement.No crec que demani impossibles,però!

Sense llocs tancats ni botigues caretes no fotem res al carrer,no trobes?

Fa uns mesos una maca exposició del benvolgut artista Igor Mitoraj envaïa el passeig de la Gran Vía Marqués del Turia, la qual cosa fa pensar que-a Déu gràcies, o a qui sigui-una micona de cultura menjava terreny a la congestionada via que, com a molt,ens deleita amb accidents de trànsit o sorollets més que agradables de senyors i senyores que no aguanten dins els seus cotxes...
Com que la idea no podia arribar a ser del tot plena,considerable el nombre de personetes que,al·legant que l´exposició era al mig del carrer i patrocinada pels de La Caixa,van optar per no apropar-se, no fos cosa que el virus catalanista s´apropés i que la gran saviesa que tenen es veiés trastocada pel fum dels cotxets...Ara ve bé això que diuen que no s´ha fet la mel per la boca de l´ase,no pensen vostès?

Estudiantilment estudiaria sa proposta

And all the drugs in that world can´t save us from ourselves però rau tot en què ni es pot, ni es vol;ho dic perquè de vegades hi ha un tema pendent pululant sobre els cossos que no és un altre que el cansament, que guanya la majoria de cops la partida a la inspiració més inspirativa de totes.Ve de gust i no es pot i precisament quan no es pot és quan més es vol i viceversa, quan menys es vol, més es pot.
Coses de la vida, què hi farem.Tema de tertúlia barata no pot ser,perquè segur que hi ha una explicació un tant filosòfica per la qüestió, però sóc una d´aquelles persones que estudiantilment estudiaria la proposta proposada, fent un incís en com és que pocs dies es vol,es pot,dol i es fa.No obstant això,em penso que encara no s´ha fet cap assignatura sobre la maquiavèlica idea que cada dos o tres dies m´absorbeix en gran manera...Allò que no puc ni podré esbrinar és si a l´estudiant de Praga de Wegener li passava el mateix.Cara de preocupació tenia el noi, però hi ha tantes possibilitats que al final es pot caure en la bogeria-no tant perillosa com la del Narciset Oller, les coses clares.

Aportacions metaforicosimbòliques un tant estrambotiques

Si moltes vegades les coses no són el que realment semblen (de vegades ni tan sols ens adonem i ocórre això dia a dia) l´aportació del senyor de la fotografia anterior,és a dir, Toni el Gitano és tan ampla i destacable com l´aparició de la mort a La intrusa de Maeterlinck o el sol a les obres de DeKooning...Simplement aportacions irrepetibles,éssers que només neixen una vegada a la vida-Déu n´hi do si hi hagués una rentreé.
Alguna cosa impulsa a aquests irrepetibles éssers a ser únics en sa espècie,alguns altres hauran fet això possible,creible i metaforicosimbòlic,no penseu?

Espaguetis amb calamars

No li ho digues a la Verònica, però crec que el G. seria impensable sense ella. Des d´aquesta ciutat indiferent i secularment puta, el meu agraït aplaudiment al ser més extraordinari que conec. Gràcies per cuinar-me espaguetis amb calamars i portar-me a eixe món que només tu saps fer i sense necessitat d´escoltar a Toni el gitano.









Aquesta és una aportació desinteressada del cantant
del prestigiós grup musical "Cremita".

Confundiendo la velocidad con el tocino (y no de cielo precisamente)

Maco el logotip que es treuen de l´entrecuixa aquelles personetes que es dediquen a portar sobre llurs cossos corbata,xaqueta i altre parafernàlies, mostrant a la societat que tenen un paper tan profundament indispensable com Emil Jannings a la pel·lícula El último del Murnau.
Faust,per la seva banda va optar per escriure amb sa pròpia sang aquell tractat amb el Mephisto-casualment també interpretat pel gran Jannings,coses de la vida.
Per tant,si fem una subtil barreja d´aquests dos personatges ens trobem amb un senyor d´avançada edat incapaç de sobreviure sense son
uniforme i al mateix Dimoni (vostés dispensin,però si el mot Déu s´escriu
amb majúscules no sé pas perquè Dimoni no gaudeix del mateix
reconeixement) que ofereix desitjos a canvi d´altres cosetes...
És just en aquest moment quan una es pregunta (irònicament, és clar):
¿nena, pero a tí el Papa te ha hecho algo?Al meu entendre,això de
confundir el tocinito con la velocidad té gràcia fins que et toquin el que
no sona...Què passa amb els seguidors d´ETA que odien al PSOE i a
l´inrevés?Ai,pena,penita,pena...

Allons a par un kilo d´hypocrisie, qui est bon marché

En Valence les tortillitas sont bon marché, l´hypocrisie descend dans la misère et l´Opus Dei nous mange terrain chaque fois plus...
Quelqu´um comprend cette ville du Paléolithique?Je crois que je non.Jamais,jamais.

La qual cosa ve a dir que amb una senyora com la Rita Barberá, la qual pot tenir els gustos sexuals que ella vulgui, podria ben bé ser acusada per un jutjat en quatre anys del tartufisme més patètic i depriment...Potser no li ha anat tan mal la llei de matrimonis homosexuals,qui sap.De tota manera,les truitetes van barates i a mi em consta...No tots i totes optem pels ous fregits,senyors i senyores...Ai,la nostra Valencieta paleolítica!

Dedicat a la vila de Perpinyà i a la senyoreta del Castellet.

The one that it wants to speak of the Pope would have to think it twice to it, by the way...

A city like my "dear" Valencia, moved away of the hand of God except for architectonic works of art receives the visit of a gentleman who does not pay absolutely anything.Perfect.
Second thing: days before a disastrous accident breaks the lifes of thousand of people and the conscience of this gentleman is intact...
Surely many people we did not wish to see the gentleman and we do not have because to hold the people whom they sustain this one and they speculate with the other´s people lives.
Moral: they have washed the brain to you or you think that all we are stupid?

Guau

Lolailo,lolailo...(Feliç sóc amb ma bandera al balcó)

Sí,ara cal posar banderes als balcons i finestretes per tal que el nostre veí pugui estar al corrent de la nostra ideologia o del que més ens desagrada.
És en aquest moment quan jo,antimuniana em pregunto que com es pot estar en un estat mental tan deplorable per acabar cridant als quatre vents que estimem al Papa o que això de la guerra no va amb nosaltres,malgrat qui tingui una bandereta al balcó sigui fill/a de militar,fascista o el que pertoqui.
Tot començà fa uns anyets amb això de la guerra d´Irak;perquè,per si no teniem bastant amb la prostitució dels mitjans de comunicació i d´un bon grapat de coses a nostres vides,ara observem la venda fraudulenta d´idees per part d´algunes persones que decideixen parlar amb la boca més tancada que mai.Encara no he vist una bandereta d´aquest tipus als balcons de València,però al pas que anem,d´ací quatre dies gaudirem d´això i molt més...Total...Yo tengo derecho a expresarme,¿no?Sí,sí.I ben bé ho diu la Constitucioneta,senyors i senyores.

Sense fotografia,sense seny,sense poc sentiment de patiment

Les coses van com van i mai a la vida es poden evitar si realment no es vol.M´havia proposat una cosa: no jugar amb la maleida notícia d´ahir com si les vertaderes víctimes foren joguines...Això sí,mentre nosaltres no fem cap cosa per deixar de tolerar el tercermundisme de la claustrofòbica i mortal línia 1 del metro...Així continuaràn les coses,com deia el programa: Caiga quien caiga.
Jugar amb les persones magnifica la condició demoníaca de segons quins éssers.
Paciència i empenta.

A favor de l´horta perquè no hi ha altra

Recordo amb certa enyorança el vertader Benimaclet d´anys enrera, quan al sortir del col·legi trepitjaves el misteriós camp de carxofetes.Els camins de terra s´han convertit avui dia en un cúmul de vivendes per a famílies perfectes que tenen fills educats a base de televisió,amants de carns abundants i un gos que es mor de gana,entre d´altres bajanades diverses de caire més que desagradable,les coses com són.
Encara caldrà trobar a faltar aquests dies d´ensopiment i desgana que patim tots els vertaderment nascuts i criats al barri més representatiu de tota la vila?Potser,qui sap.
A mi això no em preocupa ni m´amoïna en absolut,prefereixo pensar que qualsevol dia una saleta teatral envairà els carrers del barri d´art i farà pair de debó.Al cap i a la fi,és de tots sabut que a l´horta de Benimaclet li queda tan poc temps com a la
d´Alboraia;i no cal queixar-se,fer manifestacions ni
penjar banderetes en pla cafre...Cal tenir una mica de
cap,només això.Sembla que la munió no disposa
d´aquest tipus de bé material...

Trio,destrio i prendré Tranquimazin (per exemple)

Els éssers humans tenim la beneida capacitat de poder triar amb qui volem parlar,a qui o quins éssers ens volem adreçar i a quins no.Beneida perquè a mi l´ampla majoria de la gent em fastigeja en gran manera malgrat estigui a tota hora tractant la qüestió col·lectiva.De vegades ni una salutació efusiva pot comparar-se amb una mirada o un sospir i la indiferència pel poc interés suscitat cap a a l´altre humà...Rau tot en triar,destriar i prendre´s la vida amb calma,cosa del tot possible si un/a s´ho planteja.

La tua testa?Un monopolio di senso insolito!

Vaig a atrevir-me,què dimoni: Il desidereio non viene me a piangere,desiderio venuto a me uccidere quando qualcuno dice a me: ma quell´intelligente siete,bella!Allò que no acaben de veure ni les persones més llestetes de la terra és que el meu cap gestiona bé,però no extraordinàriament,ma testa és un monopoli de sentit poc comú,ma ment és un rara avis,d´aquelles ments que només hi ha un parell a l´univers avui dia...M´alegro,però de ma delicada estructura mental i encara no tinc cap tipus de queixa,encara recordo aquelles passejades per Bèrgam-a la foto- i els seus carrers,son aroma i sa magnífica perspectiva,però allò que recordo amb més claredat és,sens dubte,el bigoti d´un senyor i els ulls negres d´un noi que pintava damunt la muntanya, a prop del castell i va somriure amb certa plenitud i misticisme.Allò que més importa dels viatges són aquests detalls i no els paperets anomenats fotos,els videos i les cartolline que alguns s´entesten en veure com la uitena meravella del món,per darrere del comandament a distància.
Visione que più legame è quella dei subcosciente di ogni persona.Inoltre...Io venero la mia mente subcosciente!Anche la mia anima interna...

Risolvere la tua vita piagendo é una sciocchezza

Després de portar uns vint anys plorant arribo a la conclusió següent: senyores,senyors,nens: no us capfiqueu, perquè com diu el títol això de resoldre la vida d´un mateix plorant és una de les bajanades més grosses que es poden fer mentre un ésser humà viu de manera inconscient sense pena ni glòria;això no vol dir que qui no plori sigui interessant,qui no plora practifica sa vida,està capacitat per a pujar-se a qualsevol bastida i sap que cap persona que realment l´estimi la deixarà sola damunt la terra (alguns en tenim moltes personetes a l´ombra que estan al costat,fan petons i et truquen perquè els ve de gust).Qui no les tingui o vulgui fotre el camp...ma recomanació és anar-se a Formentera i respirar amb mig pulmó i amb l´altre olorar la mar.Mes illes m´esperen,però no vull que l´espera sigui llarga,ni vull ni serà.
Articlet no dedicat al cambrer del Lisboa que parla,parla i parla però no sé el nom.
Ni t´atabalis ni ploris,ni t´embafes de fàstics.Salutacions sense nom!

Casaments,soterraments i embafaments varis.Passin, passin

Primer aspecte:la fotografia pertany al cementiri del poble d´Úbeda,província de Jaén.
Segona cosa,ma preferida és la de la senyoreta Ramona,pel color i la tipografia,molt encertada amb un dibuix res embafador que contrasta amb la perfecció amb el R.I.P final,amb un toc entre la sofisticació i l´elegància gràcies al marge d´ívori que recobreix la cita,una feliç invitació a tots aquells que vulguin fer el pica pica cap a dos quarts d´una.
Potser la senyoreta Ramona es va casar,faltaria més, però no trobà gran despesa amb el vestit,puix que al segle passat encara eren fets a mà o regalats.Ramona: avui els vestidets de Nancy (encara no he vist cap Barbie decent a Pronovias) costen-ni més ni menys-que a partir d´uns més que sospitosos 700 euros.Quatre retals.Continuo pensant que allò que més rendible surt és,al cap i a la fi,morir-se.A mi,personalment,m´encanta cada cop més la làpida de Ramona,perquè les altres no es passen gaire.(Val,la rodoneta una micona,seré sincera).

I plou a la platja i allà ets tu?Que no,que no,jo sí!

Alguna que altra persona m´ha preguntat al llarg de ma curta vida que com és que mai em canso d´escriure i d´altres em qüestionen que com va això d´anar a la platja únicament i exclusivament quan fa mal temps,quan el dia està rúfol.Mai he trobat resposta perquè mai he vist aquestes activitats amb incredulitat i tampoc m´he preocupat de cercar la resposta inexistent per la qual tinc un interés ínfim.
Dissabte fou un dia rúfol,però meravellós,d´aquells que costen d´oblidar.I l´estació del Cabanyal s´ocupà d´amagar-nos una estona mentre nostres peus es mullaven de mica en mica.No,ni em canso dels núvols ni de combinar paraules (encara,eh? Dic encara)

Jo m´entesto en obrir els ulls però continuo sense veure res?

Com que va obrir els ulls,pensà immediatament que veuria tot allò que l´envoltava... Res més lluny de la realitat,perquè quan més els obria,més patia i més foscor entrava a llurs nines.
De sobte li va venir al cap el senyor Marlaska,al qual no coneixia ni sa mare quan el va parir i-coses de la vida- va saber que estava ben desperta i que tot tornava a començar.
P.D.A la caducada pregunta de filología catalana,no,será valensiana em nego a respondre perquè ando massa poc enfeinada amb els exàmens.Suerte y al toro que diu ma mare.
Amb tots vosaltres,el senyor Marlaska

No voglio pensar la cara de dolent que té el tio, tu...

Llegir comentaris de les persones que s´encarreguen majoritàriament d´ocupar la terra,no d´altra cosa més fotuda( i és que això suposaria calfar-se el cap en gran manera) implica tenir estòmac i ganes de riure demoníacament,riure fins que facin mal les genives i sagnen les dents desorbitadament.
Un ésser deia que el senyor de la fotografia té una cara que fot molta por,altre que l´home és un fill de puta i algú que per equivocació vegi aquesta picture ací no sabrà ni qui és l´ésser en qüestió,que al cap i a la fi,tant se val.
Al meu entendre,trobo que el seu rostre demostra la gran indignació que l´home haurà viscut durant bona part de sa vida.I no justifico pas res,però em sembla que clavar-se en assumptes llunyans i que no interessen només que per tenir tema de conversa a l´ascensor està de sobra. més que de sobra.
Estant al segle XXI,no sé de què es pot estranyar una població que veu amb bons ulls com llurs fills es van-perdó per l´expressió- a la merda.

Tots els "sí" porten darrere un "no"

Parlar de l´Estatut a València és com tallar-se les venes amb unes d´aquestes tisoretes dels nens amb la punta redona: costa molt de fer-ho i d´entendre, d´enraonar. Directament,es rebutja... perquè això de votar al mes de juny amb la Barceloneta o el Bogatell al darrere no pega massa i no pot venir mai a la vida de gust.
Hi ha dies que fins i tot les coses més contradictòries tenen una raó aparent que les recolza i aquest és el cas dels éssers que van anar a votar aquest cap de setmana per això que cap d´ells/elles han consultat perquè tampoc ve de gust a aquestes altures de l´estiu.Consigna:a mi no m´han informat bastant i no voto.Alternativa correcta: a mi me la pela profundament i no penso ni llegir cap article ni votar,ea.
I així ha anat el tema,els suposats revolucionaris que volen canviar el món passen de tot i els seguidors de Urdaci i Matias Prats voten un "si" que vol més bé dir no,un no a Esquerra, a Carod i als seus enemics de tota la vida perquè ho diu la Televisió Espanyola..Un senyor deia a la Barceloneta:"ma dona és capaç d´haver votat no per portar-me la contrària",però ni per aquestes.Avui no fa bon temps...

There by the grace of God

Prostitució continua ara, novament, amb ETA; i dic prostitució pel constant atac mediàtic al qual es veu la població de l´Estat espanyol sotmés dia a dia. Toca Miguel Àngel Blanco, per si algú s´havia oblidat que uns senyors el van assassinar fa uns anyets.Per a mi això té un nom molt clar: manca de notícies horripilant,de les que fan tremolar. Por i embafament al veure les notícies de qualsevol canal: es parla de la negativa al no i de assassinats passats de moda. Paral·lelament, aquell ésser humà que mata una dona per amor vertader és un sant a la setmana. No tinc por de dir que sóc de la mateixa opinió que l´home de la fotografia: de vegades sembla que les persones només estem damunt la terra per Gràcia de Déu, sense més.

Who sees the interiors of my own leerstelle?

Això d´anar a la biblioteca per mirar per la finestra a l´espera que caiguin unes gotetes d´aigua mentre no cau res perquè només hi ha núvols semblava per a qualsevol una enorme pèrdua de temps, però per mi semblava el pla perfecte.
Cap finestra al meu voltant excepte el cel que m´envoltava i cap soroll excepte el plaer d´escoltar els meus pensaments en veu alta. Qui fos l´home de la foto, per parlar-li a l´arbre, a la mar, al vaixell, al banc i a mi mateixa sense que ningú em destorbi ni faci falses hipòtesis sobre allò que penso. Els meus blanc mentals no els acabo d´omplir ni jo mateixa, així que paciència. I mireu la mar, que és una de les poques coses que encara valen la pena. Ho recomano misteriosament, no em pregunteu per què, no ho sé pas. Ciao i merci!

Doctors tell me that I´m cynical...I tell them It must be chemical

Quan va agafar aquell autobús que li va portar tan lluny que ni tan sols podia esbrinar on era realment...quan el va agafar va sospirar tot i mirant l´horitzó-no precisament el d´expectatives- i va cridar amb totes ses forces, perquè (definitivament) ho sabia: lluny de tot i molt egoista, però al cap i a la fi, allò que la persona volia.
Amb un cinisme absolut i amb llàgrimes als ulls, tenia una alta possibilitat de no poder oblidar el moment aquell, quan la sang plenava els seus braços i el mirall multicolor li furtava la poqueta vista que tenia.
Separació i conclusió, un final que no es volia disoldre però que va acabar amb sa persona. No volia, però allà estava. Potser per sempre. Al cap i a la fi, el cinisme sempre ens dóna una bona ombra a l´estiu. De vegades cal saber aprofitar-la, de debó. (Si algú us fa un retret, podeu dir que la culpa la tenen les medecines, la chemical).



Alan Barabee, creador de paraules

Mamá, quiero ser filóloga (si pot ser, catalana, si us plau)

La Concha Velasco deia fa uns anyets que volia ser artista, fent-se l´original, la tipa. "No, yo es que siempre he querido ser artista." Clar, dona. I ha de ser fotut, eh? El meu problema és que vaig nèixer amb una adicció- no pas a les drogues ni l´alcohol- sinó a les lletres, a les maquinetes d´escriure i a les idees d´última hora...
No va tenir pas problemes la noia, perquè va dir-ho i al dia següent ja estava exercint-no la prostitució, s´entén. Hi ha ara una masificació de mamá, es que yo quiero ser artista bastant preocupant, puix que jugar amb l´acabament de l´anonimat em sembla que comporta acabar amb el tu estimat al qual tots i totes estimem més o menys (depenent de cadascú, és clar). La qüestió rau en
que quan jo era petita i m´empasava les pel·lícules de la Velasco amb ma mare
em venia al cap una pregunta que feia temps que no em tornava: aquesta
calaña té molts buits mentals o només quan surten al carrer, eh?

Et torno a preguntar que com es que estàs tot el dia preocupada per la maleïda gent;contesta

Unes quatre mil persones al llarg de tota ma curta existència m´han fet la mateixa pregunta: Per què et capfiques tant amb la gent, si no t´agrada en absolut? Una d´aquestes preguntes que trenquen per la meitat a una eclèctica com jo perquè, al cap i a la fi, em dedico a escriure.
Cap punt en comú, podeu vosaltres pensar. Molts, us apunto jo. El cas és que una persona que estudii, que es vulgui encaminar cap a la filologia, les lletres, el maldecap dels perquès i dels coms (com el meu estimat Germàn) i tota la pesca aquesta ha de saber que qui escriu, qui eclectitza, qui es dedica a fer-se passar
per la Verònica i qui viu es dedica a fixar-se en la munió que l´envolta. Perquè
qui escriu i diu que no ho fa sobre la munió cau com una panderoleta amb el
Cucal, que las mata bien muertas. Menys mal, oi?

Ara resulta que la malparida de Rosío Jurado li furta el protagonisme a Otegito (ai! a l´inrevés)

Arnaldito les ha passat canutes, les ha passat putes el pobre...Uns amiguets de Saplana i d´altres intentaven atemptar contra ell a la manera més "etarritzada" possible...Déu n´hi do! I encara hi ha gent que no li acaba d´entendre, animalet meu...
Per més "inri", engego la televisió -arma de destrucció masiva com diuen pels carrers del meu estimat barri del Carme- i veig que ha mort una senyora que es dedicava a cantar a causa d´un càncer... Trist és tenir la malaltia, però més trist és la prostitució d´aquesta i la pèrdua de respecte cap a altres persones que tenen el patiment damunt son cos. No és un delicte, encara això i si algú ho entén, que escrigui i m´ho expliqui. I quan abans, millor.

Dedicat a Marie, perquè sé que ets forta, valenta
perquè has de continuar al nostre costat.

Temps de misèria o com es digui,tant se val

Sí, escriure a aquest espai em resulta tan dolorós com tallar-me les venes amb una Braun Mini Primer d´aquelles de l´any de la picor.
Decebuda per tot i amb unes ganes inmenses de tornar a fer la pencas pel carrer Numància, que resulta ser la seu dels meus pensaments.
L´home de negre misteriós va agafar els meus pensaments sobremanera perquè era de la meva mateixa calaña, a punt de la paarnoia més estrident i tan content.
Temps de misèria després de la tornada catalana, temps buits...
Va per ell, per aquell home de negre.

Jon Idígoras, aquell oblidat

La qüestió rau en que quan va morir no li van fer tant cas
com a la Rocío Jurado...Algú sap per què?