Agradezco tu delicadeza, pero no quiero una bolsa.

Canten playing under the covers, I don´t feel like waking up... mentre es dediquen a assenyalar aquells que no els entren pels ulls. Altres ens dediquem a emplenar els nostres caps, a continuar bebent cognac mentre pensem de manera momentània en el passat que ja mai tornarà. No cal, però, desesperar-se.

Passeja sense cap tipus de remordiment però al seu dia va fer patir i molt, un patiment que continua de forma sobtada emprant per tal d´engrapar els moments que viu al present. La delicadesa la té molt lluny i fa anys que l´abandonà: res fa que avui tremoli perquè no s´auto-agradeix per sa delicadesa.

Hi ha massa llunyania o potser passivitat? Quan es tracta del moment adequat per tractar d´explicar fets inexplicables? Menys mal que she feels so much younger than yesterday; només hi ha un mal d´espatlla de tant en tant, una micona d´humitat als seus ossos i ganes -de nou- de trencar amb un present que mai li agrada: res d´allò que faci li reportarà ni gust ni interés. De tota manera, agraeixo ta delicadesa per molt barroc que quedi.

Tot es va quedar en un ensurt quan vaig pensar, per uns instants, que Venècia s´afonava; res de l´altre món, però. Les primes tauletones de fusta d´aquell hivern del 2002 encara sobreviuran i, no sé quin mes ni quin dia,però he de tornar a escriure al carreret estret de darrere l´estació de trens perquè a una ciutat com aquesta dil Veneto no vaig per fer fotus. I he de fer moltes coses encara: moltes.

Feel that sea side on your face. Mort al bombó!

O que que é esse amor, d’água. Eu sei que eu não quero mais nada...

Surt el meu estimat dia de la Constitució (sí, el meravellós 6 de desembre celebrat per alguns de la meva banda) un tal Joan Tardà i diu allò tan redit per altres republicans de "mort al Bombó". Tothom alça la veu perquè com pot ser que un paio català digui aquest tipus de bajanades un dia tan assenyalat; no pot ser que es vagi contra els bombons: això no s´explica.

Retorna a sortir cada dia, de bon matí, a migdia, als programes que agafen imatges dels telediaris i als noticiaris de la nit; a tota hora i per tots els canals possibles perquè tothom vegi la barrabasada. No s´entén que un republicà vagi contra els bombons, és del tot inaudit. No soporta cap tipus de bombó: ni el farcit de licor, ni el de xocolata amb llet... ni tan sols els min-bombons que tant venera la resta de la població.

Els bombons pocs cops han tingut aquesta mena de detractors: qualsevol que s´ho proposi pot tenir una caixa ben gran a sa casa i mai s´embafa. Els veu sobre la taula o dins el moble i gairebé sempre representen una novetat, és contranatura passar d´ells, ignorar-los. Molta gent no s´hi pot estar si no es parla d´ells. I s´acosten els nadalets, seguits de les meravelloses falles i tota la pesca... que sí, que els Bombons es fan imprescindibles a qualsevol casa.

A les millors mansions dels carrers dels barris més ben avinguts hi ha sempre una fotografia d´una caixa de Ferrero Rocher; la creu amb Jesucrist i una foto de qualsevol membre dels Bombons. Es queda com una rosa si es fa aquesta senzilla operació; qui vagi a ta casa i es quedi amb els ulls com a plats mirant els Bombons dirà per tot arreu com és de bufona ta parella, els mobles, ta casa, ton meravellós estil... Tot és molt més fàcil si mai es va contra els Bombons, estimat Joan. I, per cert, ja tinc ganes de tornar a veure´t a un míting: res seria igual sense tu.

Ànims, que els Bombons només es desfan si nosaltres volem que es desfacin.

A partir de dinero: una família poc catòlica

Hi ha un grup de persones que van marxar -per raons desconegudes- a mitjans de novembre i en plena crisi (d´aquesta que no ens llevem ni amb aigua calenta) a Bombai a veure si podien explotar negrets.

Foten el camp amb corbates de seda d´aquelles que es compren els llestos, amb maletins de pell que podrien perfectament alimentar tota l´Índia. Però són feliços, aliens a tot allò que els envolta: fam, patiment i mísera miseria; ells pertanyen a un altre nivell.

Posen bombes i no maten ningú. Tots marxen corrent a les diferents televisions per tal d´explicar l´odisea que suposa que matin nens petits mentre els encorbatats corren. El públic aplaudeix enmudit, els cau les llagrimetes de pensar que els pròspers han salvat la pell.

No són gaire normals els que acaben d´entrar: parlen de manera un tant estranya i es mouen nerviosament. Demanen caramelets, llepolies i aigua. No semblen gaire catòlics i no han de pagar per una societat mal feta.

Qui paga, però, per aquesta societat mal feta? Tots menys els que l´han feta possible. Hi ha qui pensa que la culpa dels mals menors de l´estat espanyol és del bombero torero que va caure un 20 de novembre i hi ha qui diu que ma estimada esglèsia en té la majoria de culpa. Us avanço que us equivoqueu pregonament (profundament. Pregona em recorda a la traducció de la mítica pel·lícula Gola pregona) perquè qui té la culpa és el conformisme i les poques ganes de fer res, la mare pàtria que és la valorada ignorància, les aparences i tot allò que descriu fil per randa als espanyolets. Qualsevol dia haurien d´obrir els ulls per adonar-se´n que ,en realitat, viuen en un país i en un univers que se´ls queda massa gran: i tot ve a partir de diners que deia algú.

Calculón: tienes la casa sin asegurar y padeces cáncer. (Todos mis circuitos).

Ojalá nunca necesite un abogado -un homme pressé dixit.

I hate weekends: people seem happy and all my favourite streets are full of families, or simply couples. They smile, speak so high... Ma dio! Mi fa schifo pensare in all this kind of people who don´t live the rest of the week. Nessuna felicità i molta aparença.

Bé, una barbaritat em sembla que una coneguda cadena que es dedica a vendre calcetes i sostenidors -per a dones amplament entrades en anys- utilitzi els dibuixos del gran Roger Hargreaves. De tota manera fa que les dones, els travestis i els homes que es posen calces s´apropin a la figura d´aquest gran home. Allà per la vella Anglaterra diuen que Hargreaves feia dibuixos per nens sense tenir en compte que uns anys després senyores de trenta o quaranta (o més) anys portaran els dibuixets ben a prop del cul.

No volia parlar del tema del vaixell avortista perquè em sembla una nonsense: cap home ni cap nano ni cap nena petita pot triar per una dona. Com a dona sóc conscient de ma diferenciació: es té un sexe pel qual es poden treure coses - un tant exageradament explicat- sempre i quan la mateixa dona vulgui treure un nen o una ampolla de cava, per posar un cas. De tota manera, uns senyors i senyores venen a València amb el barco de Chanquete (per les similituds del no nos moverán) per tal d´augmentar aquesta repressió que es viu al magnífic regne valensiano. Jovenets de l´Opus, l´església i altres pantoflades es concentren posant fotos de nadons (no sé si se´ls remugarà l´estòmac quan vegin nens llençats als contenidors, nens maltractats o nens víctimes del clero o de la pederastia; vagi vostè a saber). Criden com si aquell fos el darrer dia de ses vides consignes patètiques tipus "no me matéis"; per a mi, sense més restringeixen l´ús vaginal de cada ésser femení o afeminat. Afortunadament, cadascuna continuarà fent allò que ens doni la gana, que per alguna cosa ja hi ha bastant patint amb la tirania de la bellesa del puto segle aquest que ens ha tocat viure. I ja hi ha prou, perquè no ho acabo de pair.

Un home es queixa de la joventut al transport públic; un home jove i, sembla, ionqui. No entén les idees, esl slogans publicitaris ni als de altres generacions anteriors a la seva. Situació crítica: jo no m´entenc ni a mi mateixa. Ben mirat, tan de bo mai necessiti un advocat, perquè tal i com estan les coses val més defendre´s un /a mateix/ a que va dir aquell. Crazy´s country, vaja.

Another cop el senyor Happy... Let´s go to Café Lisboa ja!

William es recolza a aquella cadira que un dia va soportar a més persones del nostre tipus. De mi clase, que diria més d´un i una. Va haver una època -als inicis de les meves llargues estades al Lisboa- on no parlava amb ningú. Vagi vostè a saber perquè.

Quan em vaig cansar de no parlar de l´alt preu de les coses, de la vida que no m´acabava d´omplir i de tantes altres coses, em vaig apropar encara més al Café. El resultat va ser inmillorable: avui ells són part de la meva gent. Els intento comprendre, els estimo a la meva manera i sé que són al meu costat quan ho necessiti.

No vesteixen roba de marques cares, ni tenen uns papes que els paguin tot; no tenen cotxes ni viuen amoïnats per la moda: allò que m´agrada de tots ells (perquè tots són homes) és sa senzillesa. Són senzills, humils, propers però, per damunt de tot, amb una increible cultura que han anat manint poc a poc. Joan, Ken, Rafa,Mustapha, Abdell, Paco, Manu o Jorge ocupaven abans aquestes cadires que ara ocupem tan sols William i jo.

Ja no es fan les tertúlies de l´una del migdia amb la guitarra blava de Lugh, no es parla a viva veu, cridant cadascú a son to. Josele ja no toca la guitarra perquè ja ningú sap res d´ell. A la terrassa he vist que hi ha racons d´aquesta ciutat que no em fan fàstic, que hi ha gent que val la pena i es riu de si mateixa. S´intenta fer ioga a la plaça de la Verge, es passeja i penso que mai res tornarà a ser com abans. Al menys em sento molt orgullosa de conèixer la meva gent i sé que si no es trepitja el Lisboa, trepitjarem el Negrito, los Escalones de la Lonja o qui sap què.

Dedicat a William, Joan, Mustapha, Kenn, Abdell,

Jorge, Manu, Paco, Lugh, Carles, Rafa, Michael i Toni.

Yo voy vendiendo sólo lo imprescindible

No sé pas si Mr. Happy va vendre alguna de ses coses per tal de sortir una mica del buit que suposa una crisi que ja m´està donant bastant mal de cap. De tota manera, vendre allò imprescindible trobo que encara no té sentit. El cas és que un home surt per la tele. Res de nou, ben mirat surten tones de persones fent el gamba.

L´home és a una botiga de les de segona mà, molt transitades per la manca de duros; un reporter s´apropa i li pregunta:

- I vostè, què fa per ací?

- Res, he de vendre coses. Per poder menjar. Això sí, només les coses imprescindibles. Les altres, si em fan falta per viure, no, eh?

Sí, i ací termina el destarifat diàleg. Ningú ha pogut al llarg de dos mil vuit anys de vida de la malaurada espècie humana preguntar-se com és que cada cop hi ha més gent amb un alt grau d´imbecilitat? Què passa a les cases? Els nadons neixen amb manca de líquid, potser? O les mames es punxen? Val, sóc incapaç de saber-ho. Estic a la pláça de Cánovas del Castillo un nou d´octubre i els estúpids m´envaeixen.

Well, I don´t know. My purpose is that humans -specially here- are too scerzi for me. I don´t want this environment, I can´t stand it. Ma, cosa posso fare? Agora niente. Waiting per tal que passin les hores, sense més.

Canviant de terç, veig València cada cop més bruta i obscura, més descafeinada. Les persones van amb cares agòniques per tot arreu: fins i tot, quan se suposa que s´estan divertint tenen cara de fàstic. Potser tot es debut a que fa dies que no trepitjo el Cafenet Lisboa, del qual penso parlar després. Perquè aquest article acaba ací.

"Prefiero actuar sola que bien acompañada"

El Brujo torna de nou a Madrid, amb Una noche con el Brujo donant motius més que palpables de sa capacitat joglaresca que es resisteix a morir. La revista on surt té a sa primera plana al Luis María Ansón -que, francament, no entra dins les meves predileccions.

Rafael parla amb poc accent cordobés, però sentencia l´ampla majoria de cops que obre la boca. L´altre pega voltes, tira mà dels adjectius, de la retòrica aquella que encisa als més entesos, a la crème de la crème. Luismari no té la condició tan gran d´orador que pot tenir Rafaé perquè no té omnipresent la base del joglar: no podem oblidar que la paraula és sagrada i uneix la gent; per molts ordinadors, música, relacions on line i bajanades d´aquest fantàstic segle que hagi tothom i totdon ens hem d´expressar amb paraules (vulgui o no vulgui la gent).

Hi ha qui diu que sempre fa el mateix, si més no: parlar, parlar i parlar. Ara pregunto jo: però no és veritat que una de les grans mancances dels humans del XXI és la necessitat de contar llurs problemes? Parlar es fa difícil per alguns, complicat per no saber a qui dir-li les coses. Però al cap i a la fi, necessari. Ja sigui dels fills que es fan pipi i no els canvien al kindergarden o de les putades que porta un autobús espatllat. La llàstima és el contingut de les paraules que surten per la boca de la meravellosa raça humana: de tota manera, sense ells i elles jo tindria una feina un tant crua: mon voltant és ma inspiració, però per inspirar-me... m´estimo més inspirar-me sola o mentre dormo que ben acompanyada. Perquè res millor que inspirar-se en allò que t´envolta,enla gent, que fer un anàlisi en solitud: aclareix la vida.

Nota: fins el dia catorze d´aquest mes de setembre teniu a l´Ivam (ma terza casa) l´exposició de l´home de la foto: Alberto Corazón. Val la pena pagar els dos eurets i veure la manera d´agafar coloms o obres colpidores: val igual que cinc croissants petits del forn de la plaça del Doctor Collado i no té sucre ni greix. Ja estic demanant-li a la Mare de Déu per tal que torni una expo del gran Jaume Plensa, que cada cop m´agrada més. Tres artistes, els que esmento avui, que fan que aquest segle no sigui tan depriment. Merci per fer-nos la vida diferent i enriquir-la: avui semblava molt difícil.

Ma... No n´è la tavola qui? Mons ulls m´enganyen

Només entrar espeta la qüestió que li ocupa i que, al cap i a la fi, resultarà un tant secundària: "Quant temps fa que no ens veiem!".

Massa por em fot a mi aquesta idea si una persona entra enlloc i la va cridant als quatre vents. Sembla que d´una forma exagerada i, fins i tot, ansiosament, començarà l´atac de paraules que una -en determinats moments- deixa d´escoltar per son bé. Ni tan sols val això que feia temps era una base per contar intimitats: allò que en deien "confiança": avui no.

Tot és un: arribar i començar a treure profit de les paraules que una persona irracional pot treure de sa boca en un (sembla ilimitat, però no) temps determinat. Al cas vaig jo.

Treballo -no esbrines on, que t´ho dic jo- a l´Ibertrola (no puc pas fer apologia dels lladres) de comercial, molt alegrement amb un sou patètic -però molt alegre- perquè passejo venent contractes; passejo uns vint quilometres al dia, tarda i fins i tot nit. I quan la gent se´n va al llit, aleshores apareixo jo i aconsegueixo vendrel´s un bon contracte de llum perquè no tinguin problemes mai més. No desdejuno, ni menjo ni sopo perquè a cada moment penso en vendre.

Gasto mig sou en sabates, però ara mateix no me les miris perquè estan fetes pols i foten pena, no penses? Sortia jo amb aquell noi, sí, dona, aquell de la xarcuteria d´aquí al costat jove i mig calb... el lleig. Ara em truca sovint no sé perquè i no li contesto. Com que no soc jo d´anar a discoteques doncs foto la llauna anant pel carrer -que, ben mirat, és més barat- amb mon nou paio, nuvi, xurri o el que sigui i llurs amics. Passegem tots units cada dia pel centre, per la plaça de bous i pel carrer Xàtiva, i pel carrer Colón no, que hi ha botigues i entro a fer barrabasades.

On hi era jo ara? Mare, no recordo res. Sí, que és un pesat el xarcuter perquè fotia pudor a carn i a cansalada -leáse bacon o tocinillo- i no ho soporto. I acabo trencant-li la cara i li he de dir que no truqui i no foti més la pallissa, que el mato, eh? Per cert, reinona... Tot bé,oi? Apa, doncs ja ens veurem. Ara tinc pressa, he de caminar i vendre. Aviam quin dia parlem tranquiletament. Siau.

(conversa real d´una hora i un quart de durada un tant trastocada d´avui, dia nou del nou del vuit).

Com a acomiadament, estimat lector: si veus cap taula a aquesta imatge (una taula bruteta, petita, de fusta natural, barnussada i amb taques blanques per tot arreu) en comptes d´un bagul, si esplau... Si la veus... Premiiiiiiii. Io non la vedo, Lül... Misteritos.

Estos alargan las conversaciones a su antojo

La dona que s´alça més esgotada del que es va anar al llit cau al sofà i engega la televisió, amb certa desgana, en realitat perquè sap què li espera. No sap ben bé per on tirar i escolta el fet que fa que ses neurones es quedin del tot col·lapsades: l´església anglicana del tot poderós United Kingdom pensa incloure entre llurs treballadors persones pertanyents al gènere femení.

Hi ha gentola que es queda perplexa i humiliada del tot, veient que les magres fèmines angleses poden fer-se càrrec d´un estament monopolitzat pels pebrots masculins. Ara pebrots i ovaris poden conviure dins un ambient bastant desfasat per als temps que corren (les coses com són).

Alguns ex-fidels s´esborren a tota pressa de la llista anglicana, pensant que si una dona entra dins d´aquest món començarà per fer reformes i acabarà per muntar orgies no tan sols lèsbiques, també amb la resta d´humils treballadors de l´església (puix que, al cap i a la fi, no són més que simples i ximples treballadors no asalariats).

Altres persones criden al vent: Sisma, sisma!, però aquest cisma tan sols pot venir a significar una cosa ben senzilla:, quan de temps fa que no es parla de l´església anglicana al mitjans? Per què Operasión Triunfo té més hores de protagonisme que no pas les creences que ens portaran a la felicitat absoluta? Per què? Eh? Sembla que això és precisament allò que volen: sisma, planes i, si cal, sang i debat perpetu. Perfectament poden continuar amb ses dèries i debats: la resta ens preguntarem si de debó existeix la caritat humana (o si, bàsicament, existeix encara la condició humana). I amb això tenim bastant.

Yo no lo hice, señora. Eso fue cosa de un asesino.

Fa vint anys les estreles de la tele, com diu el títol de la fotografia, era Sir Espinete. Avui les estreles de la tele són (majoritàriament) gent presa de la histèria. Hi ha moguda madrilenya pel tema de la crisi -sí, encara- per Sapatero i pels camioners. Una moguda que sembla interessa que duri per la suposada manca de notícies o per les raons que siguin.

Avui un camioner sortia a la televisió mostrant que els camioners, per damunt de tot, no són assassins: són persones. Esclar, pensava tothom. Truca de seguida a la dona de l´home cremat a son camió, com si amb la trucada pogués arreglar l´acte criminal. Un reporter segueix la conversa atentament i es veu incapaç d´intervenir.

Aleshores es llegeix un missatge d´aquests que la gent que no treballa (o que no té res millor a fer a les onze del matí) envien al programa: l´ampla majoria dels ciutadans gasten més que guanyen. Mentre tant, el trucador insisteix: ni ell ni els companys són assassins: ningú va axixarrar a son marit. Un desanimat (desalmat que en diria algú) segurament va fer un còctel (molotov, suposo) i ho va llençar al camió ocupat. Aquesta és la hipòtesi d´una dona magra que cridava per fer-se escoltar entre els debatents. "Ells no són assassins, ells no són assassins!" cridava com una folla desesperada.

Normalment, en un altre tipus d´estat amb més trellat, als ciutadans se´ns donaria la informació sense més i el problema es tractaria on s´ha de tractar. Vivim, però, a un estat tercermondista; molts pensen que a la República del Congo o que a altres estats africans tenen moguda permanent i es mengen els mocs. Em jugo el cap a que en realitat hauran estats africans no tan llunyans molt més assentats i lògics que no pas Spain.

De tota manera ací continua la dèria de jo no sóc assassí i tota la tralla que ens venen. I com deia el trucador: " a mí que pegue a su mujer o empuje a su hijo escaleras abajo, ni lo sé ni me importa. Es buena persona y punto". Sí, a aquest estat de bojos vivim. De sobte trobo a faltar a Espinete i a Chema, el del forn. Al cap i a la fi, ni eren assassins ni fotien crits (cosa agradable).

Las pipas me producen un flato increíblemente flato...

Hom i don preveien una crisi de les grosses, d´aquelles que fan època i que estudien els nens i les nenes (y los miembros y las miembras que diu una) als llibres de text anys després.

Mercarramona té els prestatges buits per les dèries de la gent, que es pensa que estan vivint la tercera gran guerra. Algú (un ésser del nom del partit del qual ni vull recordar-me) va dir que tot és culpa del president del govern, que -cal remarcar- sembla estar pensant més aviat en les vacances d´estate (o l´estiu).

Una senyora amoïnada empenta son carret cap a la fruiteria de preus altament prohibitius. La cara ho diu tot: es nota que en sa vida ha passat fam (ses galtes ho demostren); observa com un ave carroñera les diferents prestatgeries i es nega a agafar fruita: al cap i a la fi, no emplena del tot la panxeta i no li fa el pes.

Ben mirat només queden llimes i kiwis a la fruiteria; de verdura ni parlem. Encissams i tomàquets han desaparegut com el Guadiana; no hi ha patates, cebes, plàtans... Només llimes i pimentons vermells que semblen no estar de moda pel que sigui. Amb cara de fàstic horrorós, aquesta dona agafa un parell de pimentons i murmura tra sè: "menuda mierda, pero a ver qué hago. Lo mismo los frío". I és així com la senyora fa cas de les televisions, les ràdios i la dèria col·lectiva, pagant destructivament i agafant les bosses amb ànsies de poder.

Mentre, els responsables es miren amb preocupació, però amb el somriure ben ample: si se´ls passés pel cap vendre un pimentó a quinze iuros, la senyora grosseta que els odia els hagués pagat, tot i demanar un prèstec (com va intuir cert dia Monteys a El jueves). Mentre tant, questa histèria demoledora prosegueix son camí fins que el peix -o les butxaques- aguantin.

Molt maca la decoració, la vaig veure l´altre giorno... No, si l´hem posada avui, reinona...

Se´m cau el món a sobre quan llegeixo que, 28 anys després, els veïns de Barona (perdó, Orriols, que queda més cool) tindràn un nou centre de salut. És, francament, de programa d´acudits viure a la Santa Seu en la qual s´ha convertit una ciutat (abans maltractada segons molta munió) que cada cop es sembla més a una casa de bojos.

I desgràcies socials apart, resulta tota una porcada que plogui quan vols dinar a la Llotja i els vianants s´amaguen exageradament (com si en lloc d´aigua del cel caigués lleixiu) de la pluja. Que canviin les parets al cap i a la fi no demostra un símptoma de renovació ni avorriment: tan sols ganes de fer veure als altres que no continues anant cada dos per tres al mateix lloc a comprar uns Yaki Udon. Avui quasi tot es trobava buit i despagat, però la plaça meva tenia un aroma especial, una llum diferent a la d´altres dies que m´ha captivat. I, de sobte, la paraula odi s´ha esfumat a poc a poc i ha deixat veure el plànol de la malencolia, dels somriures i de les nits d´aquell agost tan llunyà que m´acompanyarà al llarg de tota ma vida.

Res acaba per pura i dura casualitat, igual que les parets no es pinten sense motiu aparent.

Waiting for Wild Coffee (o biològic en son defecte)

Diu el cartell d´un vertader i antic café del carrer Serrans que hi ha Wild Coffee, la qual cosa em fa mirar això dels tipus de cafés, de carrers i de tot plegat.

Avui relliscava el temps com les gotetes queien per la finestrola del Lisboa i el cambrer famolenc neo- amable menjava un entrepà de pernil amb tota l´ànsia que es pot tenir quan es té un element valuós (tant com el menjar) entre mans. Jo llegia com quan es troba a faltar una cançó que es trobava feia mesos i s´escolta per primer cop amb un goig que emplena.

El temps gal·lés acompanya avui una diada que em ve gran per pensar; no per pair ni per manca de ganes ni de les idees. Vull un gir com aquell Marcel que caminava sense cap tipus de rumb i una nit va irrompre a la vida d´un ésser sense ànima que dedicava son temps als altres mentre no es trobava a si mateix. Al café li passa una micona el mateix: pots mirar-lo i tornar enrere un i altre cop: cada café és tan dinàmic o estàtic com cada cançó que arriba a les nostres vides i ens enganxa. Respires i sents una greu i lleugera necessitat d´allunyar-te d´una vida que, fins fa poc, tenia l´únic incentiu de continuar tancant els ulls i plegant els braços... Al cap i a la fi, la pluja desembafa gairebé tant com les marxes voluntàries. Somio a cada instant amb aquella tornada a la ciutat de la colònia Atardecer de Granada però toca pencar (de moment)

Un hommage à Bilbao eta Atxuri lotunea...

Hi ha poques ciutats que donin tanta comoditat per caminar com Bilbao. Fotia aquest fred que tensa el rostre, que et dóna ganes de viure encara més del que vius i pots viure. Atxuri t´embolica com els caramels de colors vistosos atreuen als nens petits.

I si hi ha encara un regal més meravellós que la pròpia estació, que lluita contra el pas del temps, enfrontant-se a la high technology del tranvia (que regala llum, arbres i carrerons a cabassos) és l´interior d´Atxuri. Només unes poques vies i molts colors t´envaeïxen només entrar a les andanes.

I poc soroll, però molts colors i llum. Una gran estació per a una gran ciutat... I un homenatge a aquells dies de març al nord dolços i no tan llunyans.

Yo te digo que el Tajo pasa por Guadalajara (i punt, home! )

Deia el Marqués de Sade abans de morir allò de "imperiós, colèric, irascible, extrem en tot, amb una imaginació disoluta com mai s´ha vist, ateu al punt del fanatisme, aquí em teniu en una corfa de nou... Matin-me de nou o prenguin-me com sóc, perquè no canviaré".

Un guionista d´una benvolguda pel·lícula de les anomenades de culte (si te les perds ja no ets persona) va fer dir a un actor molt però que molt conegut i desitjat que el riu Tajo passa per la localitat de Guadalajara com a argument del film. Allò que em va venir al cap va ser el Marqués de Sade, per qüestions de similituds i tot això.

Ha evolucionat realment la societat com volia fer-ho o ens hem convertit en allò que qualsevol visionari hauria titllat de patètic? I ho dic perquè, si fa tres segles era el poble qui tenia la veu però qui tenia la mà al sac dels calés qui tenia el poder avui la cosa només ha canviat en un aspecte que avorreix.

L´aspecte no és un altre que la coneixença, que els éssers humans cada cop es donin més a conèixer, que surti un mindundi a la televisió o al Youchuf i es faci tan brillantment famós com qualsevol ésser que feia segles enrere alguna cosa de profit ens regalava. Ja hi ha poca cosa de tot allò i difícilment ens podem trobar amb meravelles impreses a papers que no siguin de segles passats.

Al menys, el fervorós geògraf i guionista de la pel·lícula no va sortir amb que el Tajo passa per Gernika o per Barakaldo, per posar un cas. Potser entre Abandoibarra i l´Euskalduna hi ha resquicis de Tajito i de guitarretes espanyoles banyades amb delicatessen obertes de cuixes. Qui lo sa... Jo mentre continui vivint em guiaré per allò que m´he vingut guiant i que m´empenta a autoguiar-me sense pausa. Perquè la Guia passa per la Nona.

Homenatge due (because él lo vale)

SOY UN POBRE PRESIDIARIO (descobrint els nens xungos)

Mira que es desgracia que me vea yo aquí por tener tan tierno el garlochí. Quise ser tan grande como Napoléon pero no he pasao de gorrión. Quise dar un salto y a la luna subir, y gritar: "Aquí estoy yo, se acabó, esto es pa mí. Pero he pinchao en hueso, maldita sea el queso, y aquí me encuentro preso por ser un gilí. Estribillo: Soy un pobre presidiario, soy un triste pajarillo que soñaba con volar. Soy un hombre fracasao y mi sueño se ha quedao convertío en na de na. Ahora veo que es fetén lo que dijo Calderón. Este mundo es muy pequeño, en la vida todo es sueño, y los sueños sueños son. Estribillo. Dentro de la trena yo no sé lo que hacer. Tengo la cabeza del revés. Sobre mi petate me recuesto a pensar y termino loco de cavilar. Yo soy el culpable de esta esaborición que te separó de mí y que fue mi perdición. Recuerdo con ternura tu amor y tu hermosura que alumbran la negrura de mi corazón. Estribillo. Si esto se ha perdío, no ha pasao na. Si esta no ha salío, otra vez saldrá. Yo estoy convencío que saldré, y otra vez vuelta a empezar.

Homenatge a Catalunya. Ai, no! A Manolo Escobar.

Ni cal dir que el tema es diu La niña de fuego (Fire´s girl) La pel·lícula és encara millor que el temeta.

La luna te besa
tus lágrimas puras,
como una promesa
de buena ventura.
La Niña de Fuego
te llama la gente
y te están dejando
que mueras de sed.
Ay, Niña de Fuego,
ay, Niña de Fuego.
Dentro de mi alma
yo tengo una fuente
pa que tu culpita
se incline a beber.
Ay, Niña de Fuego,
ay, Niña de Fuego.

Mujer que llora y padece,
te ofrezco la salvación.
Te ofrezco la salvación.
El cariño es ciego.
Soy un hombre bueno
que te compadece.
Anda, y vente conmigo,
ay, Niña de Fuego.

Will not stop smiling, que t´ho dic jo!

Res de manar, res de manar que em deia aquest mateix matí Mr Ribera. El temps que maltracta a la ciutat maleïdament puta és com un cementiri: el vent atasca la tràquea de qualsevol vianant embafat d´un Mediterrani cada cop menys mediterraneitzat gràcies a un entorn que mata al més pintat.
Com sobreviure a la manca d´oxígen que reporta un gran herri com és Valentzia... Amb la paraula i els viatges de per mig, escapant de l´asmàtica envoltadura d´unes persones que desesperen i d´uns carrers que empassen a la persona.
Un cop ets lluny (lluny d´allò que gairebé sempre t´ha destorbat i no trobes a faltar absolutament nothing) camines amb la llibertat que et dóna saber que allò que estàs experimentant no és només felicitat, és també descans i l´alleujament de saber que has trobat a les teves arrels la pau correcta.
Hauré de pensar que el lloc més encertat per a una víctima de la ciutat que es la menja és la pròpia llunyania; al cap i a la fi, és la cerca del lloc de tons somnis allò que et fa somriure i enfrontar-te a la vida sense por. Sempre es pot optar pels niños chungos que deia Manolo Escobar, oi?

L´enorme putada de l´aigua és que m´avorreix, tu...

Very lògic que uns conills i uns coloms tinguin una classe de música contemporània, quines joguines tan realistes i miraculoses es pensen avui dia. El conill petit fa de Jordi Savall i toca la viola de gamba mentre la conilleta més major es passa a la flauta.

La lògica comença anche (també) amb la base de nostra benvolguda societat que tantes sorpreses ens dóna. L´altre matí, metre jeia al sofà sortia una senyora ja granadeta dient que li fotia por prendre´s quinze pastilles al dia.

El senyor de cabells blancs li deia que això era un desfici i que quina vida li esperava amb el panorama. Al cap d´una estona la dona pensa: ap! Prenc tantes pastilles perquè tinc mitja dotzena de malalties greus. De tota manera, no acabo d´entendre allò de les pastilles... i de fet, no entenc (jo) com -amb aquesta manera de pensar tan hàbil- la senyora continua vivint. Ni cal dir que, dones com aquesta hi ha a cabassos.

Després el destí ens depara un altre ésser feliç de sa propia felicitat (tant com els conillets) i aprofita per tallar el programa al·legant que ella es pren les pastilletes amb cervesa sense alcohol perquè l´aigua (l´aiga, com diu Ferran Adrià) no li està bé. Com va dir una latra persona entranyable: "La putada del agua es que me aburre porque no sabe absolutamente a nada, que asco, oye," (sense falta de raó). I, contenta de si mateixa, la dona explica com és de feliç prenent pastillones i fotent-se birres cada dos per tres passant desapercebuda. Jo soc més aviat partidària de prendre medicació amb cognac sense alcohol, que va bé per a la gola.

I jo em vaig quedar de pedra amb els conills que van a classe de música? Em penso que la gent del nostre voltant és, molts cops, molt més surrealista inclús que les joguines. Perquè els conills, ben mirat, no tenen la culpa d´acabar en segons quines mans. Liruliruliruliru............

Pero por qué, pero por qué, pero por qué, pero por quéééééééééé.........

Michino,Michino la Marina te llama

Hi ha un anunci que m´encissa perquè és tan surrealista que ni el mateix Munch hauria parit. El petardet comença ni més ni menys que amb una dona d´avançada edat i lletjor (en efecte, dones joves i lletges no solen sortir als advertisements perquè no crida l´atenció i perquè repugna). La senyora és lletja amb ganes i encara més desagradable, que ja és difícil; la cosa, però, no acab ací: sa filla ha pres de nissaga la bellessa de sa mare, que amb un petit sobre de sopa a la mà insisteix amb que poden menjar ni més ni menys que quatre persones.

Mira, mama... li diu la pobra infeliç i ignorant de la vida: amb un sobre de Gallina Ciega - ai!- Blanca menjem quatre persones (en qualsevol cas, quatre anorèxiques persones). La mama, contenta, li respón amb la baba a sobre del braç de la filla: i a quin preu, xata.

Darrere hi veiem al marit, la filla petitona (que té més fam que el perro de un ciego) menjant amb una desídia que espanta. I mentre les lletgetes parlen sense saber que, potser, es quedaran sense menjuc.

El pal és el següent: fer veure i creure que amb un sobre fet, precissament, de retalets (sí, un sobre hecho de sobras) es pot treure la fam de persones que tenen més mal color de cara que el Mixinet italià. Una sopa que té uns fideus del tot alquitranats i acartronats, algun tros de fusta taronja que passa per ser pollastre i uns filets verds que ni volem saber què hòsties és.

I amb aquest regal per al paladar encara hi ha mares que es queixen: quan mon fill /a surt, no sé què dimoni menja. Sens dubte, empassar-se el fum del carrer Colom pot ser més productiu que el menjuc de les senyores lletges. Perquè, al cap i a la fi, anar a taula i veure això ha de provocar més d´un infart; sempre ens quedaran els gatets i la nouvelle cousine (o com s´escrigui, tant se val) o els jerseis de Zara per rossegar. Val la pena, val la pena. Miau i salut.