Plugim suau

Avui, dia estrany, dia gris, dia solitari,

recordo més que mai com el teu

SUAU,

CÀLID,

FRED,

GRIS,

FANTÀSTIC,

HUMIT,

RELLISCÓS,

DOLÇ...

(I tantes altres coses!)

lleu plugim em relliscava per les galtes, em mullava la cara i m´arribava fins al braç i el melic. Era el plugim del meu núvol predilecte i l´esperava pacientment... Com si tot plegat fos un petit gran mite grec.

La Mediterrània al seu abast...

Li semblava que l´havia perdut per sempre, però un petit retall de sa vida havia reviscolat l´interés; ja podia gaudir de la tranquilitat de saber que es trobava bé, que continua amb el seu ritme, que tots aquells records ja llunyans no havien estat uns sons agradables. Tot, al cap i a la fi, va existir un dia, fa ja molts anys.

El far de Vilanova molesta a uns, ens agrada a altres: mai es posa d´acord l´humanitat, quin malson. Va mirar aquella freda nit per la finestra de la sala blanca, plena de sofàs blancs, de màquines de cafè, de sobres de sopa instantània...la sala, però, era del tot buida i el camí pel poble havia estat llarg, necessitaven descans, i no una sopeta calenteta. La sopa era de verdures (un 7% de verdures variades), s´ensumava l´olor Mediterrani de la pluja, el vent fresc de l´hivern i el silenci dels pocs habitants de l´edifici. A la seva ment, aquelles músiques estranyes que venien de Turquia, el bar abandonat, els homes que corrien amb els seus gossos assassins, el plugim, la cervesa, els núvols... Ella, en realitat, sabia que aquell record no acabaria morint. Era l´aire més fresc i el fred més càlid que havia notat... era la seva pàtria i l´oxígen fresc li recorria tot el cos...

Res acaba si una persona no vol que acabi. Li queda esperar pel viatge sense tornada a la seva vertadera casa, només esperar i recordar els teulats i el petit trenet fent "xu-xu-xuuu"...

Immensitat Mediterrània...

Per què hi ha gent que no sap viure més enllà de les seves contrades? Avui, després d´haver tastat l´immensitat mediterrània i recordar com pot ser de magnífic un pur paisatge marítim em ve de gust tancar els ulls i tornar a començar una vida aliena, semblant a la que continuo tenint (no ho puc evitar), però lluny d´aquí. Semblant perquè trobo que m´he adaptat a mi mateixa, com a persona, perquè sé (per fi) la crueldat que tenen segons quins territoris, tot i que semblen compartir, si més no, una llengua. El plugim suau es va anar complicant aquell migdia i el mordenisme s´ensumava des de l´estació de trens, les façanes em feien recordar que cadascú és d´on el cor li diu que prové (el document nesional d´identitat és això: un tros de plàstic que podria convertir-se en "bossa de fem" i es limita a dir el lloc concret on la persona X va nèixer). De sobte, tota la resta de trossos mediterranis que, fins aleshores havia visitat, (a excecpció clara de Portbou) em van semblar no insignificants, però sí insuficientment salats, insípids. Com una bona nit vaig pensar a aquell racó de la tavernina platja de La Goleta: tant de bo pogués morir menjada, empassada pel Mediterrani, caminant cada cop més endins fins que éls fluids salats em fèssin desaparèixer del tot i ja no pogués tornar a sortir; no vaig dir a quina parcel·la o territori concret volia ser engolida pel rei dels mars (que no és altre, per a mi, que el senyor Mediterrani) i ahir em va venir al cap que potser a aquests racons volia acabar de prendre coneixença del que passa al meu voltant, a les meves contrades. Lluitaré per aquests dies sense rellotge que tant desitjo a la vora de l´església, perquè potser no escriuré les millors paraules de ma vida, però -almenys- seré feliç tancant els ulls i ensumant la meravella modernista i íntima que suposa Sitges.

Les tertúlies s´emplenaven de persones que volien cridar als cinc vents les seves dèries i idees, però el poder de la paraula es trobava al costat d´aquells carrerets impossibles, decorats lleument amb la lleu pluja. I allà és on, ni que sigui un parell de setmanes, vull gaudir dels colors del cel i la mar. La gent que no té més remei que viure a cavall de les expectatives dels altres diuen que van al Carib i a Cuba i a no sé on...hi són there by the grace of God. A altres, ens agrada simplement ensumar, i crec que podem treure moltes més coses en clar. Goig.

Dedicat a D. F...........................

It´s really cruel (demà tots a base d´Avecrem...uau!)

Una noia intenta fer uns tests per aprendre a conduir (els tests que ajuden a ser una mica més humà encara no estan de moda) dins d´un metro amb tones d´éssers: ni tan sols hi ha una mínima part d´oxígen, tot fa pudor a jaquetes acabades de treure de l´armari, a colònies exhuberantment claustrofòbiques i a gats morts. El trasto ha trigat uns dotze minuts i tothom sembla nerviós: els nens criden, els pares i les mares ploren i, un dia després, aquest malson haurà acabat.

Després d´aquest petit malson gairebé diari, l´Alameda em sembla el paradís terrenal, ple de llum, el cel intenta menjar-se la ciutat i les ciutadanes es resisteixen. Hi ha un malson que no terminarà de moment: alguns senyorets i algunes travestis es volen fumar el Cabanyal: s´ho volen fumar fa ja anys, però el material encara es fa el dur: per què no li peguen una fumadeta a Cánovas del Castillo? I a l´avinguda "AragóN"? Massa caspa, massa cabres...

Un migdia, després de dinar, ma germana em va tallar els cabells, fent pràctiques amb la petitona, i el meu pare tenia ganes de veure la mar; perquè el papa és d´Écija però sembla tenir una vessant massa Mediterrània, li encantava passejar per l´avinguda del Port i veure la vida que allà s´ensumava cada dia. La vertadera vida valenciana es veia allà, amb els treballadors, les mares alimentant els seus fills, els homes de la mar al port (un port que queia a trossos, sí, però que encara feia la funció d´un port: VIDA MARÍTIMA.) Allò embogia el papa i aquella tarda vam marxar a veure el nou passeig marítim. Quin any seria? Principis dels noranta, diria jo... Tant se val. Olorava a peix, a Mediterrani, als nens gitanos que cantaven als portals de les seves cases; crec que el tramvia encara no hi era...vam caminar pel camí de Vera, vorejant l´horta de Benimaclet, d´Alboraia... amb l´oloreta a cebes, barrejada amb l´aroma del Cabanyal: famílies que tot just acavaben de dinar, els avis que es prenien els cafenets amb el cognac i un sol que regnava l´horitzó més valencià que pot existir.

Ningú ni ninguna (ninguna disfressada d´home afeminat) em podrà furtar aquell moment, quan veia el meu barri fusionat amb els racons més mediterranis de la València dels inicis de la meva vida. Perquè el Cabanyal representa les ganes de mirar endavant, perquè allà vaig veure amb el geni el Jordi Savall aquella nit que tant plovia. Pel carrer Reina cercàvem bressols ma cunyada i jo quan va nèixer el Germàn, pel mercat del Cabanyal passejava quan decidia, joveneta jo, anar a soles a la platja a prendre el sol... i seguiria una bona estona. Ells i elles no hauran viscut, segurament, tots aquests meravellosos moments. Em fan peneta, molta peneta.

Inhòspitament llunyana

Aquell te al Cafe Pessoa que tant cremava...

va fer que mirara el seu entorn.

Esperava una trucada, un missatge...

que mai van arribar, que encara avui no veu.

Es cau sempre als mateixos buits:

no se li pot arribar a entendre

i, no obstant això, hi ha qui li troba a faltar

ella no es vol, ella no es troba, ella no riu.

Als carrers de Russafa plorava amb neguit

els veïns juguen al bingo:

quaranta-sis, nou, vint...

i ella al llit benestant, sospira.

No té paciència, cau, tanca els ulls:

la setmana passada volia retornar al passat

però no hi ha resposta.

És massa tard? Massa d´hora?

Ets massa, oh, inhòspita valenciana (de merda)...

Ombres de pau, cigales a tot arreu...

Reiem l´altre dia un company i jo tot i recordant els patètics himnes que tenen determinats territoris. Els himnes tenen un toc entre tètric i trist, però alhora festiu. Ara tothom ha d´emplenar els indrets eròticament pensats per destruir les butxaques de les persones. Cal que passi una de grossa? Per a què?

Haurà cap persona que tingui valor per tal d´alçar-se del sofà i sortir al carrer? Sortir al carrer per cridar: cal que el nostre entorn ens deixi de furtar el poc oxígen que ens va quedant. Però al segle XXI és una cosa un tant estranya això d´alçar-se de la poltrona que dirien els italians si, a més, plou.

Plou desencís, al cap i a la fi: tothom es queixa xiuxiuejant i, al mateix cop, cagant-se en les vides avorrides i casposes que tenen: quantes persones es contenten amb la vida que tenen entre mans o entre cuixes? Avui, posant Anjena tres he vist la dona aquella desagradable, la Massiel, parlant sobre una enquesta sobre la vida -i la Visa- sexual dels espanyols "canyís"; esteu contents? Sí, ho estem; no obstant l´alegria, els homes es gasten els quartos en putetes perquè les dones no els hi donen bastants alegries. Un altre senyor diu que va trempar als catorze anys per primer cop (quan molts i moltes jugàvem amb els Playmobils) i una altra que està molt contenta, tot i que menjar cigales... Bé, menjar cigales només ho fa els dies especials i amb fàstic. Els homes sempre volen més...diuen totes. Les dones no volem res? Tots i totes teniu sofàs, joguines i gambes; però no us voleu alçar per por a perdre les vostres pertinències, tan estúpides que em fan riure.

A vosaltres no us manca trempar, a vosaltres us manca alçar-vos del sofà i treure profit d´una vida tan grisa com les soles de les sabates de taló alt que la dona del quart pis porta a totes hores; a mi, que sigui travesti ja em va bé. Veig una ombra i ho penso: sofà, cigales, desencís, pluja, calor infernal (tan infernal com la cuina de l´infern....) Ai! ja acaba desembre...

DUE giorni, una settimana?

Ara que gaudeixo de la meva merescuda solitud i que el silenci regna el pis, recordo que no he de tenir por ni a la veritat ni als adeus: mentre no m´acomiadi de mi mateixa, he d´estar tranquila.

Fa uns dies plorava a aquesta plaça, pensava i no sortien idees del meu cap però, de sobte, va aparéixer ell i vam anar caminant des de Blasco Ibáñez fins l´Octubre i després va suspendre aquell examen. Però el passeig ens va calmar i ell em mirava i m´escoltava.

Hi ha nits que penso, d´altres que escric, aquesta serà l´excepció. Ara enyoro aquell moment al port de la ciutat romana, ara enyoro aquells diumenges amb els papes al mercadet de la plaça redona. Però m´estimo. M´estic començat a estimar amb delectança i aquest és el primer punt; el segon caldrà triar-lo quan vingui de gust. Tampoc és tan petit el món: i València, alguns dies, treu de ses clavegueres una poesia que em porta a la bogeria de les paraules. Ara vull dormir d´una! I escoltaré música mentre gaudeixo al llit. I dormiré amb un lleu xiuxiueig basc, dormiré en pau absoluta. De sobte, els somnis també seran poesia i el criteri inconscient em menjarà.

La nena petita menja

A: J.M.F

Mentre pujava a un metro infectat de gent malaltament simple, una nena petita menjava alguna cosa d´un plat de gos, llepant el petit plat vermell com si no hagués menjat mai a sa vida. Hi ha olor a colònies infumablement inhumanes, molt pitjor que una barreja d´amoníac, lleixiu i alcohol de cremar.

Els crits m´atabalen i fan que pugi el volum de la veu d´Ersen. Tanco els ulls i recordo la mínima mediocritat dels carrers, si els comparo amb el llarg i fosc metro. Una dona d´uns quaranta o seixanta anys -depenent sempre de les seves capes de maquillatge de guerra- no deixa de pentinar-se (inútilment) uns cabells que -jo- tallaria al màxim possible. Em mira i giro cap a la porta.

Els segons es fan claustrofòbia pura i dura, mentre s´obri la porta recordo el goig que sentirà la meva pell al sortir d´aquest medi estrany i fastigós. Pujo les escales mecàniques i a la parada d´Alameda el sol entra tímidament. Al fi desinfectada, per fi els carrers m´esperen. La nena crec que continuava mejant i plorant alhora... Havia marxat jo.

Les teves paraules SÓN teves

L´horitzó marítim amagat per la boira em recorda que avui és un dia per no plorar.

No hi ha la petita línia Mediterrània que em recorda el lligam mantingut amb els colors, la mar, la sal de l´ambient de la platja del Cabanyal.

I pensant, pensant... caic i faig un desig en veu alta:

que les llàgrimes caiguin per un BON motiu.

Aquesta és la tomba del gran Gógol... mort amb sana bogeria.

No patiu, si "sus" plau

Tantes i tantes revistes "feminíssimes" que criden GORA a l´ecologisme i tot allò "eco" i no deixeu de gastar paperassa, cartró i plàstic a tones! Per què ningú diu res i a mi em molesta moltíssim quan veig tant de desfici. Em pregunto si us agradaria comprar aquestes revistes si fossin plegadetes i presentades amb cobertes plenes de merda de cavall. Quan es farà alguna cosa? Quan?

Fixeu-vos si vivim a un país llest que molts i moltes contradiuen coses òbvies (www.bolsacaca.es). Per quan un referèdum per qui vulgui deixar de ser espanyol? Serà abans la meva mort?

Encentant el camí dels rínxols.

Quan una dona té el cabell llis es desespera per tenir uns rínxols propis de la Tina Turner; qui és calba no s´ha pas de preocupar: comprant-se una perruca de cada té solució ràpida (el problema, ben mirat, és el preu de les perruques avui dia). I ni parlar-ne de les dones amb cabells rinxolats: això és l´hecatombe!!

A mi els rínxols i tot plegat, ni fa ni fum... però els problemes sí m´importen; m´importa la ciutat on intento viure, però algunes persones no m´ho posen fàcil (ni a mi ni a tants altres com jo). De tant en tant m´adono que esta siutat me vuelve loca però m´estimo més engegar una música que, almenys, ningú m´imposa. Hi ha qui, llegint la premsa, es pensa que tot es pot arreglar d´una o altra manera. Hi ha qui entra per la porta i em diu... "et puc preguntar una cosa?: que només hi ha crisi a València?" Puc pensar en veu alta altra cosa? Quin percentatge de retardança hi ha a aquesta zona? Aquest fet és contagiós? Us entreneu? Neixeu aíxí (això ve de sèrie)?

Com ja sabeu, així em puc passar hores, hores i dies sencers, però les meves mans són tan petites... (Aspettami, Portobello!)

Oh, mummy...What´s a polite person?

Estic vivint a uns carrers on els nens petitons plenen de pixum cada racó; com si fossin gossets amb una incontinència impossible de tractar. I no em fa res, sempre i quan no m´hagi de posar sandàlies: els talons em demanen caritat quan arribo a casa.

De sobte, caic a la cadirona grossa i poc còmoda de color vermell amb poques ganes; ja són dos quarts de nou i gairebé s´acaba el dia per una simple raó: la mar va desapareixent. Tampoc em fa res que el cel sigui de color taronja cada nit, perquè ,ben mirat, és un color que m´encissa i em porta un munt de records cada cop diferents que em transporten a uns anys no tan llunyans.

Aquells gofres plens d´una xocolata negra meravellosa tenien una capacitat que no he tornat a trobar amb el pas del temps: m´embafaven tant que arribava a voler uns quants més. Tenien un sabor irrepetible perquè a La Goleta res té a veure, perquè allà tot cobrava un altre matís i la lluna podia fondre´s amb la nostra Mediterrània. Avui deien al Telenotícies que hi ha moltes platges brutes al Mediterrani, però allò brut no és la sorra ni la mar: allò que més brut es troba, avui dia, és el propi ésser humà. I a dia d´avui, no hi ha qui em baixi del burro.

A la foto, el gran Richie James (si resta, tampoc ho farà en pau...)

ELS I LES QUE VOTEN A CAMPS I DONYA RITA ALGUN DIA MORIRAN, NO?

Puerto Rico me fasssina... (¡Viva Valerio Pino!)

No acostumo a parlar de moda a La Noneta, però qualsevol que em conegui mitjanament bé sap que sóc una boja dels draps. Avui hi ha un tema que m´ha vingut al cap de manera sobtada, degut sobretot a la meravellosa inauguració del nou H&M del carrer Colon. No penso anar-hi de moment perquè trobo que aquesta botiga i tot son rerefons em semblen una prenedura de pèl.

Si no m´equivoco, dimarts a poqueta nit van fer la party pels moderns i modernes de la ciutat que tenien el privilegi de trepitjar el nou terra del senyor Hennes & Mauritz. Res de l´altre món, pot pensar qualsevol; res més lluny de la realitat, penso jo. Com que la cadena sueca m´atreu moltíssim, vaig estar al dia de les darreres notícies, com qui espera ploure; com per art de màgia va aparèixer una d´aquelles planes de gent "maca" i amb estil i, sens dubte, plens de peles: http://www.fashionalistas.com/

Desperdici no té la plana, però menys desperdici té el numeret que van muntar per la inauguració del xiringuitu: si no m´equivoco, van contractar els responsables de les festetes que s´organitzen en pla "alt standing" i, mitjançant la plana de dalt van fer una mena de càsting i posterior sorteig (sí,com la rifa de les fèries) de les entrades. El cas és bastant simple -i ximple- anàven per diferents zones d´aquesta "neta" ciutat fent fotos a la gent fashion; moltes són dones ja entrades en anys i carns, un bon exemple de la sexy executive, altres són un tant estrambòtics i hi ha un tercer grup que, lluny de descalificar-ho, direm que tenen l´estil guardat a la butxaca.

Aquest migdia la botiga era plena: gent que regirava, altres que cargàven draps i draps, com si s´acabés el món a partir de les tres de la tarda... i enmig de tot plegat em pregunto: cal tant soroll per comprar robeta de mercadet amb etiquetes maques? No ho sé, però jo també caic en la trampa: coses de les dones,tu...

Me "xití" ieri at Tucutumato...

Ieri, el gran (o petit, segons es miri el dia i els articles) Iu Forn escrivia al miracle de la premsa escrita catalana -que no és altre que el diari Avui- sobre el tema que més es pot estirar: la democràcia. M´agradaria saber la quantitat de columnistes, col·laboradors i canalla periodística in general que s´ha tret les castanyes del foc parlant d´un tema tan ensopegador com avorrit.

Quan hi ha un aniversari proper o un senyor o senyora que vol mostrar ses vivències, es recorre a la Consti; emplenadora de programes, d´informatius especials mostrant la patètica i curta història d´una paperassa que es compleix segons interessi.

De tota manera, a mi la Consti ni fa ni fum... perquè passa com amb la sanitat pública: tothom i totdon l´accepta, però té parts obscures que més d´un no podem suportar.

El cas és ben clar: com puc creure en una constitució que em diu que hi ha quatre llengües oficials a l´estat i que em mira malament quan estudio un d´ells? M´he allunyat d´una llengua rica i maquíssima, com és l´euskera i no per voluntat pròpia (que consti); i tot per les poques opcions oferides, perquè quan s´estudia l´éuskar es pensen que tens tendències etarres, que vols fer d´intèrpret a l´Arnaldo Otegi i que vols posar una bomba lapa sota el cotxe d´aquell que no et caigui massa bé.

Em parlen d´una igualtat que no existeix, de la llibertat d´expressió i de tantes altres coses que no s´acaben de complir... perquè jo puc anar pel carrer eclècticament vestida i no se m´acaba d´acceptar; no sé ben bé perquè, però al País (valensiano) et miren i remiren i remiren si ets una mica diferent i moltes, moltes po(r)ques persones semblen tenir una happy face, i t´amarguen i caus a la més trista de les desídies. Per què això no és anticonstitucional? Algú em matarà amb la mirada si estudio gallec (o millor dit, portugués)? Faré d´intèrpret qualsevol dia a l´Arnaldo?

El títol d´aquest petit escrit ve a dir, amb una subtil i delicada barreja de valensiano canyí, italià, anglés i guatamaltec, que qui fos es va anar ahir al llit quan es trobava a Tucutumato...

No pretenguis que el món s´acabi, tu...

Hi ha concursos que tal se val on es facin: per tot arreu es veu el mateix i no hi ha remei a aquestes altures. A Anglaterra (si no m´equivoco) va sortir una senyora a cantar, com qui no vol la cosa -tal qual veiem a un excel·lent Ian Curtis interpretat per Sam Riley caminant amb sa xaqueta ingeniosament subtitolada amb el meravellós mot "HATE".

No va amb un pentinat acurat i sa cara no ofereix confiança. L´auditori que després l´acollirà s´ho agafa de conya i fa tota mena de gràcies amb una dona que somriu com si la cosa no anés amb ella tampoc. Ian, sense donar valor al fet de treure veu prodigiosa per la boca, accepta cantar al grup dels seus amics perquè vol, com deia el gran OVIDI (el d´Alcoi, no l´estrela llatina).

Ai! Diu el públic, esbufegant per tal que aquest martiri acabi quan abans millor, "qué garrulita, ¿no?" Sembla una vaca amb una manta de les que s´empren per cobrir els sofàs...Quina lalstimeta de dona -pensaria més d´un i sobretot una- passar per la tele d´aquesta manera, fent el quadre mariner. I etcètera durant mitja hora; una senyoreta de les que donen veredictes posa cara de tant de bo pugués ser a casa i no ací perdent el temps. And this is the true hate: no acceptar a les persones tal qual: la Susan Boyle havia de ser una rossa de metre vuitanta amb poderoses curves i les dents perfectes: tothom (i sobretot) totdon hauria cregut en ella. No ho era i segons he mirat per la meravellosa premsa anglesa continua sense ser-ho. Amb un bon somriure jo li regalaria una xaqueta de les del Curtis: el hate el tenen tots i TOTES aquells i AQUELLES que miren, miren i miren perquè ells creuen ser genials sense pensar en les gratificants diferències que existeixen.

Pobre niña frita.

Recordo tant el passeig que el cap no em deixa viure si un dia l´oblido. És com una mena d´obligació moral aquest recordatori amb el què això comporta; era un passeig llarg, ple de gent als mesos estivals, amb palmeretes i senyors amb camises grogues plenes de flors vermelles, colorides i de dubtós gust.

Un dia, de sobte, em va començar a embafar el passeig i no sé ben bé perquè. Ho veia obscur, llunyà i trist i pensava que tot ja havia passat; res més quedava per dir ja que no havia ocasió de fer-ho. I em vaig fer a mi mateixa un jurament: res es quedara tal i com és ara. Calen i manquen paraules que s´han de pair abans d´expressar-les del tot perquè continua sent difícil. Han passat els anys des del darrer cop i semblen haver passat setmanes: encara continuo olorant la suau frescor d´un mar ple d´ones que m´acarona el nas, just com quan era petitona. Tant cremava el sol que arribava a esbarar-se pels meus braços, com si un glaçó de gel es desfés ràpidament; feia goig, però, puix que el sol anava acompanyat de spaghettis i vi. L´acompanyàven a la terrassa, quan la muntanya i la mar es fonien com el formatge daurat al pa calent.

I és per tot això, pels olors, per la suau mar i pels records que trobo a faltar aquest passeig. I de debó...

Ojalá yo dependa de un desconocidooo...

Després de visitar zoològics i veure alguns documentals, podem concloure que els micos no fumen. No ho fan de normal, això sí. Però pot ser més que possible si es fa un experiment i els animalets aguanten amb paciència; el fum els pot sentar malament, no hi ha qui ho negui. Resulta contranatura posar una cigarreta a la boca del mico del mateix mode que si ens l´hem portem al Leroy Merlin per tal que trii unes prestatgeries maques. Tots dos efectes, un tant estúpids.

El dimarts o dimecres discutien a televisió si les Falles eren maques o si no, si a la gent els agrada sentir-se Txeroki o Otegi per uns dies. Es va crear, de manera òbvia, un gran debat retallat interessantment per la presentadora; hi havia persones que anaven enviant missatges dient que que boniques i reboniques són les falles, la pòlvora i plis plas... Merda pura. D´altra banda, alguns que no suporten la festa pàtria, entre els quals podria -perfectament- incloure´s la que escriu ara mateix.

A mi em foten aquestes festes. Hi ha a qui no, perquè no té gairebé matèria gris per fer una altra cosa que encendre petards i cohets, però no és pas ma culpa; en el fons, tot plegat em fa llàstima, inclosa la ciutat; hi ha coses que no donen més de si i no cal cercar resposta (sobretot si se´n va contra la munió). Tot fot pudor a uns xurrus (que diria Marc) fregits amb un oli recremat d´anteriors fires, festes i bajanades per l´estil; no es pot pas caminar, fa por que et desgraciin amb un petard llençat per la gran quantitat d´inconscients que van per aqui i per això mateix conto els dies per trepitjar ma estimada Granada altre cop.

Tant de bo pugués ser patèticament ignorant per saber què s´ha de sentir, perquè és ben cert que no li trobo la gràcia flamenca. Ara només queda pensar que tant de bo jo dependera d´un desconegut... Lalalalalala.

Ojalá yo dependa de un desconocido,

pues es bien sabido que es cosa estupenda.

Ciao per sempre Princesa (per piacere, cosa stai facendo voi?)

Tornem un cop més a la mateixa puta cançoneta, a veure com el foc es menja la poca cultura que queda a una terra encara més buida que l´escrita per T.S. Eliot; m´ha fet vertadera llàstima veure com el foc s´anava engolint l´antic Cine Princesa.

Si ni tan sols els propis valensianos saben (en sa ampla majoria) que va aconseguir aquest magnífic edifici ni cal esmentar el poc soroll que darrerament feia. Hi ha poca o gairebé cap persona que s´interessi una micona per son voltant? Són definitivament idiotes? De quin tipus de gent estic envoltada? Jo (junt amb alguns amics) som d´altre planeta? Perquè cada cop sento més i més ganes de deixar lluny aquesta claveguera de ciutat? M´ofego cada vegada més? I així podria continuar hores i hores.

Només em queda plantejar un darrer assumpte: Si us plau, què cony esteu fotent tothom i totdon amb aquesta ciutat? Que algú o alguna em faci el favor de dir-m´ho.

Fotografia: http://www.avui.cat/

Insisteixo fermament: passi. No, passi vostè... No, no, de cap manera... (etc.)

Hi ha pels carrers persones, com si haguessin caigut del cel, que tenen la mateixa facilitat per començar una conversa trivial que Disco Stu per ballar música de dècades anteriors. I, amb aquesta gran capacitat temàtica que el món els ha donat, tenen una virtut enfront la resta d´éssers humans: són, molts cops, simpàtics i envejats per la resta de la humanitat; semblen tenir el don divino del qual només disposen les ments privilegiades.

Tenen una mena de peça, tal qual una caixa de Lego, que els diferencia dels altres i que els fan del tot especials; són -sí o sí- d´altre planeta i altra galàxia i ells i elles ho saben. Avui he engegat la tele just abans d´apropar-me al cafè a veure si recuperava la tertúlia inacabada de dilluns o dimarts (no recordo). I hi ha el mateix de tots els matins, amb la breu excepció d´un grup de periodistes que, pornogràficament, feien com una campanya de llurs blogs (interessants i maquíssims segurament tots ells).

Fa uns anys trobava gent que es queixava del american way of life i Joan, precissament, m´ho va recordar aquesta mateixa setmana. No suporta, com molts dels mortals, les pel·liculetes que -per pebrots- t´has d´empassar si vols ser una persona lògica d´aquest endimoniat segle XXI que tant m´agrada. Hi ha més coses que més d´un i una no podem ni resistir però que s´han anat acomodant a poc a poc dintre les nostres vides, sense que es produís cap referèndum ni votació popular (putades de la vida). Ens hem de fotre, i no hi ha altra. I recordi, si vostè és jove no intenti anar en metro sense escoltar música: pot resultar timpànicament mal parat.