Never far from your hands

Diu la placa que qui beu de Canaletes es queda prendat no només de la font que no és la de l´eterna joventut. I la vertadera realitat és que no només les Rambles i tota la pesca que l´envolta tenen alguna cosa que enganxa com es queden enganxats els ionquis als centres de salut esperant sa metadona; és això el que uneix a tota una nació, les ànsies de tornar quan abans millor , de sentir-te com a casa i no com a un camp de concentració
A Catalunya potser li passa com a Andalusia o el Pais Basc: malgrat la munió tingui certs prejudicis que surten a lluir fins i tot a les converses més banals i patètiques, conec a molt poca gent que estigui descontenta amb el tracte rebut a qualsevol d´aquests territoris.
Tot bé perquè s´acaba l´any com es sòl començar: sempre es pensa que els canvis o els desitjos seran positius (hi ha qui pensa a l´inrevés, però) i hi ha qui es conforma amb el que hi ha que ja és massa en segons quines ocasions. Els canvis d´any, de mes, estació i franja horària no és més que un pertext d´aquells que un dia no sabien què fer i van pensar en dogmatitzar llurs vides. El creixement personal es troba als racons amagats per sobtar a aquells que, incrèduls de nosaltres, pensàvem que tot es basava en pur futur. Per sort ens queda la font de Canaletes que ens recorda que no li cal celebrar la nit de cap d´any. Que consti que des d´ací indico que no em ve de gust felicitar per res a ningú, amb tota ma gràcia. A reveure!