Mareny Blau

L´espera com qui espera ploure i mentre es delecta mirant la mar; el vent no deixa de fer barrabasades però el sol l´emplena la cara de llum i, forçosament, ha d´aclucar els ulls. La platja és gairebé buida, només alguns nens juguen a una propietat privada i d´altres se´ls miren des del petit passeig marítim. Fa un migdia un xic estrany, però s´hi està bé.

L´ha dit que un dia continuaran el seu camí i baixaran just abans d´arribar a Xeraco, al lloc on l´estació de tren es tanca a les nou de la nit i només hi ha un o dos taxis. Poble i platja són dividits i ells sempre anaven a la mar de manera mecànica, a escoltar com la Melody no arribava a pencar a la seva hora i mirar la vida marítima des del balcó. Just des d´allà es veia un tros de Mediterrani -gairebé sempre ple d´ones- i un tros de muntanya i horta; a vegades es prenien uns J&B´s mentre s´anava fent de nit i feien la compra just abans de desdejunar, plens de cansament (lògic) i fam. Quan baixaven amb les tovalloles menjaven fruits secs orientals i un semblava enganxat a l´altre: cap dels dos es queixava absolutament de res i, per uns breus moments, neixia el silenci i es limitaven a escoltar les ones i mirar cap a l´horitzó, cap al cel, cap a la geografia valenciana més autèntica.

Es va deixar un filtre de te amb forma de got i encara recorda que un dia hauria d´anar a recuperar-lo, però no té esma ni per acostar-se al timbre: tot sembla hermèticament tancat. Potser mai més torna a creuar-se amb ell, però mentrestant el recorda mentre l´aigua, gelada, li banya els peus. No va saber viure ni valorar aquell geni perquè ella era dins una complexa xarxa...