De normal no acostumo a fer publicitat de ningú, puix que al segle XXI cada persona es ven com pot i vol. M´encisa, darrerament, però, en Julian Opie, aquest artista gal·lès del qual no penso fer empassar-vos una biografia que a mi, sincerament, tampoc m´importa el més mínim.
Ahir era a la biblioteca caòtica després de dejunar al Rivendel, al carrer Hospital i unes noies van seure just al meu costat fent enrenou. Em miren malament, pensant que marxo per alguna raó,però em limito a explicar-lis que marxo per qüestió d´embafament, cansament, ensopiment i tot allò que acabi en -ment; riuen i marxo.
Baixo per Hospital fins arribar a Guillem de Castro, al costat de El Parisien; i continuo passejant mentre canto en veu baixeta i em delecto amb la vida quotidiana de la València més agradable -la que jo mateixa imagino. Arribo a les Torres de Quart i dos homes criden, passo per la vorera de la universitat que regala títols catòlicament i arribo a l´Ivam, que fa temps que no em veu.
La porta és decorada amb les il·lustracions de l´Opie i quedo encantada allà, als graons on un dia el Geni va dir que em trobava bipolar. Un home i un pre-adolescent es fan fotos a les dues escultures que, al fons, nodreixen l´entrada del museu. Em prometo a mi mateixa anar aquesta setmana, la següent a tot tardar... i aquí us deixo un enllaç d´un artista que parla sense paraules... Ja deien allò de "con el arte se va a todas partes"...
2 comentaris:
ets bipolar xD
T'agraeixo que hagis fet una excepció propagandística, no el coneixia i ara fins i tot tinc ganes d'anar a veure'n una expoció.
Se us saluda,
Publica un comentari a l'entrada