Taula de riure

Quan feia poc que començava l´any deu (això fou el 17 de gener si no recordo malament) un calfred em va emplenar a l´estació de Tarragona, mentre ambdós rèiem i esperàvem el tren cap a Vilanova; em va donar un pen, perquè havia de veure una pel·lícula que seguríssimament em canviaria la perspectiva de ma vida de manera definitiva. I no es va equivocar pas: de la música no en vaig fer gaire ús.

 Allà hi era el film, a dins d´un tros de plàstic negre i petitó. Vam dinar a un italià i vam riure; després vam seure a la platja fins que un gos gros i la nit va fer que fotèssim el camp no recordo cap a on, segurament cap al Cèsar, que és un dels llocs més magnífics que he conegut mai a la vida.
 Aquest matí he guanyat informació respecte a tu; l´he guanyada si ho comparo des del dia que vaig començar aquest escrit, vaja. Tot i ser gener, no cardava fred a la platja i la sorra era gairebé buida, buida de runa, de vida, plena de les nostres paraules; encara no ho és pas, de gener, però sento que Vilanova em truca ben fortament: necessito beure una cervesa que no trobaré a la ciutat maleïdament puta on ara mateix continuo vivint. No deixàvem, però, de riure; semblava que el món acabaria després d´aquests somriures i que el passadís ple de pintades estranyes amb missatges subliminals ens ofegaria.
 Aviat ens tornarem a veure, com sigui i on sigui; la mar potser no ens toca la cara, però tornarem a riure perquè, ell i jo, al cap i a la fi, no volem ni tenim res a veure amb la resta de la humanitat i així som feliços, a la nostra manera i amb les nostres pors. Els quilòmetres no em faran caure dins l´oblit, la cova de sant Cristòfol ja em recorda que no puc caure altre cop dins el mon paranoic.
 La ciència no  s´encarrega d´humanitzar, les vivències sí...

 Al senyor de Sitges