Never far from your hands

Diu la placa que qui beu de Canaletes es queda prendat no només de la font que no és la de l´eterna joventut. I la vertadera realitat és que no només les Rambles i tota la pesca que l´envolta tenen alguna cosa que enganxa com es queden enganxats els ionquis als centres de salut esperant sa metadona; és això el que uneix a tota una nació, les ànsies de tornar quan abans millor , de sentir-te com a casa i no com a un camp de concentració
A Catalunya potser li passa com a Andalusia o el Pais Basc: malgrat la munió tingui certs prejudicis que surten a lluir fins i tot a les converses més banals i patètiques, conec a molt poca gent que estigui descontenta amb el tracte rebut a qualsevol d´aquests territoris.
Tot bé perquè s´acaba l´any com es sòl començar: sempre es pensa que els canvis o els desitjos seran positius (hi ha qui pensa a l´inrevés, però) i hi ha qui es conforma amb el que hi ha que ja és massa en segons quines ocasions. Els canvis d´any, de mes, estació i franja horària no és més que un pertext d´aquells que un dia no sabien què fer i van pensar en dogmatitzar llurs vides. El creixement personal es troba als racons amagats per sobtar a aquells que, incrèduls de nosaltres, pensàvem que tot es basava en pur futur. Per sort ens queda la font de Canaletes que ens recorda que no li cal celebrar la nit de cap d´any. Que consti que des d´ací indico que no em ve de gust felicitar per res a ningú, amb tota ma gràcia. A reveure!

You are only yours (Tu ets només de ta propietat)

Ningú és propietat d´altre des que, suposadament va "desaparèixer" l´esclavitud fa ja uns quants segles. I es diu suposadament perquè avui dia encara volem ser bastant possessius fins i tot amb nosaltres mateixos. Al fin y al cabo, ser propiedad de otro implica no ser dueño ni de uno mismo: you only can understand the others when you understand you.
Avui o ahir, o quan rematadament fos, un jutjat (que més que professionals de les lleis semblaven actors en hores baixes assajant el Mètode de Stanislavski fins a les celles de coca- com a poc-) feien pública la sentència d´aquells desgraciats que van tenir la brillant idea de cremar les fotos d´aquelles persones tan importants per a la vida dels que es vulguin considerar españols. Però que siguin desgraciats no vol dir que siguin estúpids ni que es vulguin baixar els pantalons per tal que els donin pel sac: ben mirat malgrat sa procedència sigui catalana, tenen tants drets com qualsevol altre ciutadà de la meravigliosa Unió Europea; per als uniformats generals de les SS- perdó, els jutges- no hay tu tía: ací es parla spanish i s´acabat.
Com a ciutadans espanyols teniu el deure de parlar en castellà, diu un d´aquests que segurament no té cap tipus de problema per arribar a fí de mes. I no em toqueu la pera amb el catalán que se m´acaba la pasiensia. Els desgraciadets es paren a pensar i tampoco hay tu tía (cal recolzar l´ús de les diferents llengües OFICIALS de l´estat espanyol, sinó que les esborrin del mapa ja); " a quina mala hora vam fer res, caso en dena" pensarà més d´un i/o una. Com que no es volen baixar del burro però tampoc hi ha intèrpret, ells parlen en una llengua tan complexa d´entendre que fins amics alemanys, americans, anglesos, africans i fins i tot japonesos estudien i entenen sense cap tipus de problema.
A les notícies l´orador ironitza sobre el temeta dient que potser no s´entén allò que un desgraciadet diu: ésclar que el rus en comparança amb el català... Uf! Ja és massa. I la sota de bastos, que no és altra que la "Valènsia, tu casa limpia (neta com els carrers)" s´està paint a les cases on el 80 % de les famílies i animals de companyia rebufen pensant que com és això de parlar més d´una llengua: és que volen ser com els europeus que aprenen dos o tres llengües per portar a la confusió? És que els catalans no estan contents només amb l´espaÑol, amb el qual ja basta?
Resum: aquests gironins i la població catalana en general que vulgui cremar fotos de lladres per les places dels pobles que s´ho repensi abans d´anar a jutjats: més val aprendre àrab, que sembla que hi ha més intèrprets i dóna més classe. Allò more brilliant de tot és que una dona mor cremada per qui volia ser son propietari (parella sentimental diuen) i ningú fa plataformes per cremar a aquest individu que hauria d´estar com aquests jutges que no entenen una llengua OFICIAL, com l´euskera o el gallec: amb la camisa de força ben atada. (Sí, jo ja demanarè una als reis o al Babbo Natale, no patiu, enemics meus...)

Pichia il gatto. Dramatitza mentre puguis!

L´altre giorno, mentre dinava a les torres i el sol em furtava una mica més de vista però també de fred (la qual cosa compensa), un grapat de gatets es rentaven les potetes a l´ombra del racó del carrer Serrans mentre la resta d´éssers ni s´adonaven de la realitat que els estava envoltant.
El tema dels coloms que s´apropaven cada cop més per tal d´aconseguir a little pranzo (un petit mosset) em dóna tanta claustrofòbia que m´estimo més ni recordar-ho: al cap i a la fi aquests animalets són com la poesia per a la gent: hi ha persones que gaudim amb aquest gènere malgrat nostra cultura no ens permeti tenir un nivell aceptable de literatura en vers. Coses de la vida.
Deia que els coloms, com la poesia, no té medias tintas: a la munió o li agrada per tal d´augmentar cert misticisme o la detesta del tot, sense punt mitjà. No he escoltat cap persona que em digui: sí, m´agraden els coloms de tant en tant, però no per fer veure que sóc un ànima caritativa. Només perquè mi piace questa espècie i au. No. Tot ve a partir de la visió mística que he tingut d´un home que des de l´any passat no veia i que m´ha recordat que el crim és, vertaderament, fruit de qui diu coses per dir-les. És un crim perpetu perquè els coloms no mengen cartró de franc i la poesia no serveix només per portar-la sota l´aixella els dies pars de cada mes.
El gatet que es llepa el coll i les patones és com l´escriptura dramàtica; why? Perquè no intenta donar pena, és una manera de viure això de la dramatúrgia, de llepar-se a un mateix per rentar-se (els polítics, per posar un cas ja podriem estirar la llengua). Aquesta mena de viure, d´expressar-se ha de ser del tot diferent i indiferent a la resta de maneres de write, puix que ni has de fer creure al possible lector que escrius de conya, que domines la llengua ni pantoflades de les que se solen fer a altres gèneres que capten a lectors com el Metro en hora punta agafa cada cop més adeptes no se sap bé perquè.
Avui dia que tan poques persones humanes aguanten que algú li conti una història per les presses, les poques ganes d´escoltar i com va d´expensive l´educació és ben bé desbaratat intentar fer veure que més enllà de la violenta vida en què vivim hi ha un petit foradet pel qual alguns llegim còmics, tebeos o com vulgueu anomenar-los i som amplament conscients de que si cadascú no ens fem nostre propi món més de cinc mil milions de people s´estimaria més estar a les Torres llepant-se la poteta. Qui fos un gatiu!

Alfreda....There´s always a why (de verdad)

( Tret del prestigiós diari nasional ABC) Tauro: Soslaye el "monstruo verde" de los celos. Si no se obsesiona, mucho mejor. Vigile autoengaños, especulaciones. Retos.
( Tret del prestigiós diari barriobajero Valénsia Ui) Tauro: No saques conclusiones precipitadas. Hoy tauro, por mucho que te intenten convencer, no vas a tener un buen día para que te tomen el pelo. En el trabajo (aunque trabajes solo, ¿eh?) vas a tener apoyo moral y gracias a eso se arregla el día. Tu dedicación plena en lo que te gusta hará que cuando las cosas no acaban (¿?) de salir bien , se te descoloque todo y cambie; vas a tener muy buena salud así que debes aprovechar.
A tot el que no es consideri ni espanhol, ni castellà ni català ni res per l´estil (aquell que tingui el neguit de sa procedència) entendrà perfectament que vull dir amb això que allà damunt he escrit i que, d´altra banda, té molt a veure amb l´Antón Txejov: veient el percalet que es gasten els diaris d´avui dia una s´adona que la millor opció que es pot tenir, tal i com marxen les coses, és estar desinformat/ desinformada; al cap i a la fi, per saber que cada dia gent mata gent i que la vida va cara. Alhora, aquesta malgrat no ho sembli, és la continuació a l´escrit de l´altre dia que vaig deixar en l´aire i ve a dir que a aquest territori vivim. Visc a un estat on passa aixó i no vaig de conya.
A Catalunya, Espanya, Polònia i Valènsia passen més o menys els mateixos esdeveniments però amb diferents idiomes i perspectives. On jo intento viure els diaris i els telediaris ja no són ni rigorosos ni estrictament informatius: fan comèdia negra on la gràcia està en espantar a la població dient que cura amb la salut i els calés, hi ha anuncis, les consabides tetes que queden bé per tot arreu o persones que cobren un sou que els està bastant per damunt de llurs possibilitats ( exemple clar és el de les autores dels horòscops, pobretes criatures).
Visc a un país on qui porta la barana de l´Estat no sap ni tan sols defendre´s en un idioma que exigeixen quasi quasi per treballar en un Mercadona, on qui ha furtat els pans dels ciutadans i veu com la gent comença a alçar la veu contra ell ( sí, el rey campechano amiguito de los moros)

perd els nervis amb els sudamericans que veuen la vertadera cara d´aquesta estimada Espanyeta. I continuo ací malgrat a Madrid una persona basca hagi de parlar en la llengua nasional i no pugui emprar la seva pròpia -en realitat l´euskara és tan oficial com el castellà- mentre un magrebí, rus etc. pot utilitzar amb tota tranquilitat sa llengua materna. Es que el vasco es tan difícil y feo que a ver cuántos intérpretes hay por ahí".
Sempre hi ha un perquè a aquest món, diuen. Jo tracto de cercar però no acabo de trobar moltes respostes que suposadament haurien de ser a l´abast de tothom que viu en aquesta mena de gàbia on tots i totes estem més que vigilats per l´ull de qui relament mana.
Paciència, ens haurem de tranquilitzar amb les prediccions i aquest ha estat mon repte d´avui mercoledi. Quanta imaginació oculten les planes del ABC. No sé ben bé què dimoni fotriem sense ell!

Mama, mama... És que vivim a un estat tan maco ell...

Començo no sé ni per on, perquè això promet no tenir desperdici algun: una senyora que té per inicials T.J.G diu avui a aquest setmanari religiós -impresionant- anomenat Alfa y Omega (nom molt espanyol de no ser perquè aquestes lletres em sembla que són més aviat gregues) que la nova matèria aquesta de Educasión para la siudadanía és un atemptat (atentado, que no atestado jeje) a la freedom ideológica perquè entra en el paper, gairebé inexistent avui dia, dels papis. I propugna la ideologia de gènere i després agafa la dona i cita articles de la Contitusión Gspañola per tal de donar-li més validesa a la cagarruta que la bona muller ha creat segurament mentre hi era a l´excusado. La dona vol educar a llurs fills (cony, què és això de que un maestro de escuela li digui a una personeta de ma propietat que faci això i l´altre no); és obvi que aquesta lluidesa de persona que té els sants pebrots primer de llegir el citat suplement del diari del nom no vull ni dir i segon, d´escriure aquesta carta que no té ni coherència ni sentit. Jo no sé si Strindberg estava la meitat de penjat que ella però a la poberina la compadeixo, ha de ser dur ésser Tere.
Aleshores, la senyora té als fills com qui té macetas amb la idea de "quan marxi de vacances o de parranda les encasqueto a qualsevol i aire" perquè allò que plasma s´apropa molt però molt a una visió un tant extrema de possessió, de fer a llurs fills a imagen y semejanza seva i de son marit que, lógicament, sembla que tenen tant de trellat com l´August quan tenia manies persecutòries.
Jo visc a un estat on al cap de més de dos mil anys de història s´intenta posar mitjançant un consens il·lògic lletra a un himne que convida a tot menys a posar-li lletra; al totpoderós Estat Espanyol es condemnen més les idees separatistes que les dones que llencen a llurs fills als contenidors o als homes que malbaraten sa força... Jo us insto a continuar llegint la segona part demà... Perquè domani continuarè escrivint el desenllanç!

Irregular minds are interesting minds, isn´t it?

Aquest matí Carles tocava la guitarra al Lisboa mentre començava un degoteig d´amics i coneguts; de sobte ve una noia d´aparença un tant estranya i ens fa una mena de mini-vídeo on haviem de parlar sobre allò que li manca i que li sobra al Carme (d´aquells temes que lleven la son només als que han der fer treballets nationalgeografiquers).

Abans veig un documental on es parlava d´allò que no interessa a nessuno, comença a amoïnar-me que les persones no s´interessin per res que ni surti a la televisió ni vagi despullat (quan hi ha carn l´atenció sempre se sòl concentrar) i penso que tinc una necessitat greu d´anar a cercar alguna cosa de l´autor de la imatge que acompanya a aquestes lletrones: August Strindberg.
LLegeixo també que hi ha un home coix al qual li neguen la custòdia dels fills precisament per sa coixera, coses de la vida... mentre ell recalca bé que ha estat campió paral·límpic de natació -sincronitzada o no. Passejo una estona pel carrer de les cistelles i menjo croissants mentre ma delectatio es centra en les embestides que la gent es van donant i llur sang freda em deixa a mi encara pitjor.
Més d´un pensa: per què llegir coses d´un tronat de la vida? Tronat amb majúscules i senza sentit figurat per a més dades; a mí sempre m´ha interessat la tronadura perquè significa -sota mon punt de vista- que la persona en qüestió no es queda content només amb viure, que lluita contra alguna cosa que no ha permés que hagi pogut viure tal i com ell /ella pensava i d´alguna manera tempteja tot allò que té a son abast per tal de fer sa vida tan irregular com sa ment i això em deixa sense paraules (tant de mèrit que a la vida tenen altres coses, oi?)
He trencat amb la tradició de presentar als personatges com catequistes que amb preguntes estúpides provoquen la rèplica brillant [...] Per això he fet que les ments treballin d´un mode irregular, com passa a la realitat, on en una conversa mai s´esgota el tema, on un cervell treballa com una roda dentada en la qual l´altre s´uneix "a la bona de Déu". Per això el diàleg camina sense rumb.
Johan August Strindberg ( 1849- 1912)

Quand l´amour parle, il est le maître!

Això deia Pierre de Marivaux fa ja uns quants anys, idea que es pot traspassar a una altra: quan la manca d´oxígen entra en joc, és la desídia el cap de totes tes idees.

Què té a veure Marivaux, aquell francés totalment eclipsat per un alte llest de torn com ho era Moliere i la ciutat de Gales? Aparentment res a veure, però a aquesta imatge de Cardiff -eixa ciutat a la qual ningú va perquè allò que està de moda és anar a London catetament menjant entrepans de vent- es veuen certs detalls que donen que pensar: mentre Marivaux podria ser perfectament el castell que inunda this picture, Moliere podria perfectament ésser aquells edificis de darrera als quals tothom i totdon té retratats perquè fan que la ciutat avanci, sense parar-se a reparar que qui realment ha fet que el pre- avanç sigui possible és aquell que a l´ombra s´enfosqueix perquè un altre vol no només una finqueta, sinó un gratacels, un avió i un palau, tot regal de la societat tan benestant com sempre.

Només cal pensar que, com deia el no tant benestant: "Cueillez le grappe pendant qu´elle pend, on ne fait pas toujours vendange" I tant que sí, aneu recollint el raïm mentre pengi, que no sempre fem vendímia. De tota manera, els que escrivim ja sabem de quin peu no caminem fins i tot a què ens exposem. On aime tant Dieu, quand on a besoin de lui!

Aquesta és una petita aproximació a aquella benvolguda

Utopia Marivaux de la qual tants i tants passem. Try to apreciate

the simple things of life, no?

Llevaba una impresora en la mochila roja... Fíjate que cosas más raras pasan.

You can make an instant experiment when you walk around don Juan de Austria street in Valencia: you can imagine that you are in Granada.
Perhaps it sounds stupid or interesting but I think that it´s a good way if you are bored with your town.

Penso que per les nits fredes de l´hivern Granada recobra l´interés i l´encanteri d´una città extra- explotada pels visitants que segurament de tant en tant necessita sons moments de calma i que difícilment aconsegueix.
Deiem avui a la terrassa del nostre quasi desterrat Cafè Lisboa: hem de tornar, sigui com i quan sigui (cap sentit té dramatitzar amb ta ciutat si no tens una altra on retrobar-te amb tu mateix) i és obvi que pels carrers mai et sents estranger: només una mica encuriosida, aliena a la vertadera realitat que en el moment t´envolta; Joan deia que torna com nou, sobretot quan a l´entrada de Fanfarronería City no es troba amb un polícia que porti una llibreta; Abdell recorda que a aquesta ciutat també hi ha rastre de llurs avantpassats i la persona de la guitarra (cremada com la txindurri- bicicleta- d´un hippie) diu que encara no coneix la terra de la vertadera definició. Venen ganes sobtades de viatjar, de conèixer aquell territori tan de moda pels guiris que amb un quart de son sou fan meravelles al alcohol´s country i dels estudiants que més que estudiar viuen de casa i llibres cap a fora. Tots ho volem, però nostra bohèmia poc enriquida no ens ho permet a menys que el pare d´algú fos ministre com a poc.
Empieza a llover ahora y nadie lleva paraguas, quizás porque al salir esta mañana de sus casas se las prometían felices viendo las predicciones del tiempo o porque el anuncio de esa Andalucía, no hay más que una o como sea les ha dejado anonadados, tanto como para dejarse llevar por los calores y los rayitos de sol que te transportan.
El cas rau en aquella energia que et regala el sud de l´Estat i en en els records que cadascú es munta, tan personals com l´acte d´anar al lavabo i tan privats com les morenes (al cap i a la fi, quan algú té hemorroides ningú s´entera, oi?) que acaben creant aquella estampa de la qual vivim dia i nit amb la reconfortant idea que pròximament habitarem aquella ciutat que un dia fou sitiada no per alcohòlics hippies amb gossos incorporats de sèrie, sinó per tanta gent com impresores acumula Abdell.

Aquest escrit va dedicat a Joan, Abdell, Carles i a llurs
cançons. I també a la noia francesa companya de pis d´A.

Breaking my truth habit? Ma si non piove su´ll pomeriggio!

(Trencant mon vertader hàbit? Però si no plou aquesta tarda!)

Mentre em feia l´efecte que anava a caure de sa bicicleta no recordo amb claredat de què parlavem, però em venia de manera súbita aquella imatge d´una senyora molt aflamencada que ballava sense parar com si aquell mateix dia fos l´últim de sa vida al carrer Betis que emplena sense que gairebé es necessitin més paraules questa entrada, questa rentrée que està a punt de tornar-me a emplenar. Ni cal apuntar que la senyora ballava amb la seva bossa penjada per tal que res li fos furtat.
Després del vi blanc de les dotze marxo cap a la plaça de l´Arquebisbe -darrere la Seu- i dino apaciblement recordant a aquell home que va llençar un sofà pel pont que regna aquest carrer. En realitat hi ha alguna cosa que no passi a aquest gran racó de la terra? No ho penso pas, perquè segurament Sevilla és una mena d´Ibarretxe: malgrat tothom no s´hi pot estar i llença crítiques cap a la città, ben cert que és un dels enormes troços de l´estat espanyol que més val la pena i ja no per la gent o els fets: només per l´aigua que rega els matins, les tardes i les nits. Amb Ibarretxe no em passa gaire igual, però hi ha modes i ara de sobte (quan els temes de la nena petita desapareguda, els casaments i separacions variats i tantes altres minúcies que interessen a qui realment té més bé poca cosa que fer a sa vida ja comencen a embafar) surt aquest home per tal de nodrir tant se val si un programa de premsa rosa, un noticiari (ara tot bon noticiari que es precii inclou anuncis i notícies del cor) o la versió del renovat Nodo, que no és altre que els mateixos programes que repeteixen exactament les mateixes notícies, imatges dels telediaris que -com no- també es repeteixen.
I tot això a sant de què? A sant que per veure nacionalistes, malfaeners, coses amb molta gràcia i noies amb bones o males peres val més la pena estalviar-se l´endollament tecnològic. La llàstima és que encara no m´he trobat amb Ibarretxe, Permach, Anasagasti i etcètera pel pont de Triana. Qui sap, temps al temps que deia aquell. Això de passejar, si més no, és mais velho que a sé de Braga... I mira que té anys aquella Seu. Ea.

As if you talk with a plywood´s wall ¡Agárrate, que vienen curvas de contrachapado!

Aquest matí com gairebé tots els que puc he gaudit passejant pel Carme un cop més detenint-me a parlar amb Joan de per què tot el món és tan summament car i prostitut: sempre es cau en la mateixa idea: cal fotre el camp de tant en tant no per trobar a faltar la ciutat, sinó per renovar-se allò que veus dia a dia pels carrers: gent que va amb les banyes i et dóna un estoconazo, aquella kale borroka molt kale que no surt a cap noticiari ni programa ni la senyora Rita es digna a pregonar.
Hi ha més coses que poden arribar a fer pensar que vivim a un estat on les coses no es treuen de polleguera, et donen un clima tipus La matanza de texas que és difícil de pair -positivament, en cas contrari potser ja hi seriem tots i totes morts i mortes. Vull dir, però, que hi ha temes que en comptes de donar que pensar donen ganes de matar, com ara el genial arregement un tant surrelista que ha llençat la societat en general amb això de mitja Girona (i en realitat mig Estat Espanyol) que estan en contra d´una família que viu de fer veure a la resta de la població que penquen com tota la resta quan en realitat tenen uns luxes i privilegis que cap té ni avui dia ni mai a la vida. Ells han tingut els sants pebrots de fer veure una protesta que molts i moltes comentem en el nostre dia a dia, mostrar en un pais (no cal oblidar-ho, amb llibertat d´expressió by the grace of God) on molts més ciutadans dels que es pensen estan en contra d´aquesta família restretament vomitiva. Òbviament ni cal dir que a aquesta gent se´ls califica a alguns sants diaris com a "borrokeros" només per tractar de fer veure que no tots estem disposats a seguir mirar a unes dones devaluades que paren com conills i l´única preocupació que tenen és triar un color de vestit i de sabates. Els homes, per sa banda i finament dit: es toquen la pera.
A mi realment m´agradaria que les gosses sordes que aquest matí discutien a la taula (ATENCIÓ!!!) política del programa d´Ana Rosa Quintana poguessin arribar a entendre que si bascos i catalans volen manar a pastar fang a la resta d´aquest desfasat estat és per - entre dá ltres qüestions- no haver de suportar bajanades tipus la crema de fotos; és que Rodrígues Sapatero va al programa de l´Ana Rosa... això és com tallar-se les venes al balcó de casa: el morbet està garantit, però noveltí més bé poca: al cap i a la fi, sagnaments hi ha massa avui dia i Rodrigues Sapateros també, i anche nenets reials com el Froilán i tota la pesca.
Hi ha alguna cosa de la qual no hagi bastant a aquesta vida? en fi, agarrem- nos que venen curves... i dures.

My ideology? it isn´t dead & gone...tampoc oblidada baina It don´t make a sound

Aquell matí,mentre parlar era tasca impossible a la terrassa,pensava en tot allò que fins fa poc m´havia envoltat de manera insistentment claustrofòbica; i potser això ve donat per canvis d´ànim o perquè em ve simplement de gust,però aquesta claustrofòbia mai ha estat comprensible per aquell que no pertany a mi mateixa.
Ni mon cos em pertany de vegades: cos i ment se separen de manera una micona transgesora, relativa i momentània. Deia Fernando Pessoa: "El poeta es un fingidor; finge tan completamente que llega a fingir que es dolor, el dolor que de veras se siente".I al cap i a la fi fingir és l´acte secundari en l´espiral de la vida, com aquests policíes que es foten i farten de riure mentre veuen a la resta patir mercé de ses pistoles elèctriques. El fet del noi que fot -que no fa- una pregunta i l´inmobilitzen mostra que ni els policíes ni la societat en general acaben de ser poetes; en tot cas poden arribar a ser individus que necessiten amb certa urgència a aquell policía de somriures que cal als Estats Units d´Amèrica: en Kenn.
No cal remarcar que hi ha pains que són dignes de fingir, malgrat no siguin del tot molt dolorosos: com ara no acabar de comprendre a la persona que tens al front o sentir que es necessita un canvi urgent a ta vida. Per mi aquests són dolors bastant forts: a poca gent li pots dir amb franquesa que no acabes de pair-la com a ésser humà, o que tens tantes ganes d´estar realment i relaxadament a soles que ni tan sols vols que cap paraula et trastoqui el moment de placidesa. Altres dolors són de l´ànima o físics i com a tals és millor no arraconar-los al calaix de sastre, sinó tot el contrari; però d´això que no és precisament ni amor ni desamor,ni baralles...ni tan sols guerres idiològiques també es parla a mena d´amagat i no tan sols poetes.
Que ells ho facin o no s´entén: es guanyen els quartos amb això i s´han d´expressar a cor obert per tal de fer-se els poetes descolocats però altres ens entestem en tenir certs petits imperis mentals que per res de la vida voldriem que s´extingissin. És això amb molta probabilitat el que fa que no suportem un gir brusc o una voluntat de canvi (canviar per a millor avui dia és possible només per a qui vol en realitat canviar,i aquests són molts, entre els i les quals no m´inclouria jo per res del món) per cap de nessuna pessoa (cap persona) i que fa que els que volem podem continuar gaudint de nostra pròpia veu,malgrat It don´t make a sound...de tota manera,soroll o no cadascú sap quin és son propi vertader dolor.

[Keep on burning la tua vita, baina without si us plau]

Un café si més no manté una perspectiva comuna malgrat passi el temps descomunalment, coses de la vida. Deia Ibsen que havia -i potser encara hi ha- dos codis de moral: un per la dona i un altre pels homes, gràcies a una història i uns fets marcats sempre pel sexe encara avui dominant però futurament propens a l´arraconament per la manca d´opcions que ofereixen.

Als cafés els passa una mica el mateix: hi ha una mena de codi pel mobiliari i un altre pels complements.Taules i cadiretes poden perdurar anys o segles però per exemple els jerros estaven un dia cridats a la desaparició. El títol que encapçala aquest escrit ve a dir que val la pena mantenir l´espurna de la pròpia vida, però sense si us plaus que valguin. Hi ha núvols que transiten de tant en tant i tanmateix hi ha petits sofàs que són llençats des de ponts per persones sense motiu aparent, però com deia aquell, per a què alterar tants codis si, al cap i a la fi, tot està ja bastant trastocat i només queda viure innovant personalment i mentalment... Són els petits jerros els que presisament tenen més coses per contar i de tant en tant caldria escoltar-los.

Ils célèbrent une grande fête chez les ennemis...Quina flamencura!

Ja ho deia Maurice Maeterlinck:
"Ils célèbrent une grande fête chez les ennemis, Il y a des cerfs dans une ville assiégée, et una ménagerie au milieu des lys. (Hôpital)"o el que és el mateix...ells celebren una gran festa a casa dels enemics, hi ha uns cérvols a la ciutat assetjada i una casa de feres al mig dels jaços.
Si ho deia ell no és que vagi precisament a misa, ni falta que fa, però la gràcia rau en que expressa a la perfecció la vida en si mateixa: per què dimonis caldrà fer veure que cert tema ens importa si realment estem pensant en nosaltres mateixos, per posar un cas?Passa això, i molt; no hauria, puix que resulta que vivim en l´era en la qual tothom es responsablitza majoritàriament de llurs fets, conductes i tantes altres coses...però per damunt de tot resulta que estem en l´època de la beneïda llibertat d´expressió. Potser és per això que penso que resulta amarg haver de donar-li corda als ennemis que diu Maurice. Si hom no aguanta ni a sa pròpia família, parella, fills o el que sigui... atenció: per què s´entesten a mostrar un interés inexistent en la gent que l´envolta i no pertanyen a l´àmbit abans descrit, és a dir: els amics? Són els cérvols precisament, perquè es limiten a donar aquella estampa nadalenca, a escoltar opcions que no aporten res però al cap i a la fi, els o les fa sentir bé; mira, en resum fan per no desfer. Quan cau la nit o el dia i s´arriba al jaç o llit (que queda menys místic) et trobes amb les feres, que no són altres que les motivacions, barrejades amb les vivències, amb la solitud o per a molts i moltes la crua realitat. Ara bé: també em faig una entre d´altres preguntes: per què algunes persones es capfiquen en celebrar festes amb llurs enemics, tenir cèrvols a ses vides assetjades i cases de feres a llurs jaços (oui,mi piace questa paraula) mentals? Això és: no s´hauria de fer tot alhora, millor intentar aprendre a ser fera en una vida assetjada.

Questo article va dirigit a Maurice Maeterlinck, perquè al cap
i a la fi, ser persona és una feina que no existeix però
ser dramaturg i assagista val la pena per tal de viure.

Oiga, oiga que tengo una catetada para usted! El Sacromonte no estava tan cremat com les persones...

Coses de la vida: arribo a casa i mon electrodomèstic favorit em fa un regal impagable: l´inigualable noticiari -o crònica negra, en realitat fins als esports i la crònica social hi ha notícies desastroses- de ma benvolguda televisió espanyola. Més val no fer gaire cas per tal d´evitar danys col·laterals cerebrals irreversibles, però inevitablement arriben les paraules de l´orador/oradora (em fixo tant que sóc incapaç de recordar fets com aquest, què hi farem) i escolto , amb els ulls com a plats i la boca ben oberta, una mena d´anunci (com si d´un combat de boxa es tractés): al "Tenemos una pregunta para usted" -o el nom que tingui by default, tant se val... sí, just aquest programa al qual gent senza trellat fot (que no fa) preguntes del tipus li agraden més les calces o els tangas o al preu que van els pebrots italians -gent amb trellat, cultura i...bé,gente muy de la calle que diria aquell- anuncien amb orgull presocràtic i gladiatorià la bona nova: dos enemics (continuo amb Maurice) de l´estat espanyol (sense majúscules by the grace of god) lluitaran contra les qüestions de la gent catetament orgullosa de ser-ho.
Els valents lluitadors no són altres que, com no, dos catalans com Josep Lluis Carod- Rovira i el senyor Duran i Lleida. De debó m´agradaria veure l´ambient i poder saber si les preguntes estan parides per més d´un ingeniós guionista. Però més m´agradaria que no es fes aquesta mena d´apologia al nazisme precisament des del bàndol que presumeix de ser tot el contrari. Això ja s´apropa a la bogeria divina i a Mauthausen. Tant de bo quan truquin a Arnaldo Otegui i facin preguntes que veritablement valguin la pena ja engegarè la televisió; de moment sembla que està la cosa més cremada que aquest incendi que va destrossar el Sacromonte.

Il soletico mi piace ma non riesco a capire

(M´agraden les pesigolles però no les arribo a entendre)

Una conversa es pot interpretar de moltes maneres, tantes com formes d´actuar tenim els diferents éssers humans... Exemple pràctic d´això que pretenc exposar és Paquito, l´home que insisteix en fer cendrers amb llaunes no de qualsevol cosa, sinó l´ampla majoria de diferents marques de cervesa.
Per què cervesa? M´entesto a pensar dia i nit, quan arribo a la conclusió que l´aroma de la cervesa d´un mes per l´altre l´única cosa que pot fer és fastigejar... Ell sap la resposta i no cal que els altres ho entenem.
Un home es va pixar en un got de cervesa i, quan va veure al drogoaddicte va fer la flamencura graciosa de donar-li el got tot i convindant a que fes un glop mentre es reia diabòlicament. El noi vell dels cendrers va triar per fotre crits, molt en l´estil dels grans dependents de segons quines substàncies. Un interpreta que l´home no veia ni què feia, altre que es va muntar una tan imponent que va decidir fotre el camp per no acabar mal parat i la suggerent que no maca cambrera nova va sortir corrents al pensar que li volia agredir amb un got (el vidre del qual és d´una qualitat més que dubtosa). Va fugir precisament d´un home que serà la més viva imatge de llurs propis amics, aquests que fumen porrets i es fan els artistes descreguts del món, el dia de demà.
Però com deia al principi, tot són interpretacions lliures de ser jutjades. Per alguna cosa fa uns anys es va signar allò de la Constitució en la qual tants ciutadans sense veu ni vot es recolzen.
A tout l´heure! (que diuen,no?) al cap i a la fi,algun dia acabaré insitint en aprendre francès.

Of course that yes,man (Improving my English´s level)

Anònimament o no,escriure sempre ha estat mon plaer particular i privat,aquell que cap persona pot trencar de cap de les maneres.Sense taula petita quan comptava amb sis anyets les caixes de cartró eren mes confidents i els bolígrafs sempre han estat presents en ma vida,pràcticamet des dels dos anys de vida.
Es trenquen vides,amors,plors i tantes altres coses però mai es pot amb la força indestructible de la voluntat més ferma (aquella cosa que es vol fer per damunt de tot sense que res més importi)d´una persona i avui -també tants altres dies-és en l´escriptura on em recolzo per tal de gaudir una mica i conèixer cada cop més ma pròpia persona.
Dono per suposat que hi ha cops massa durs,però mai em puc limitar a viure apartada d´allò que més m´estimo: seria una traició en tota regla cap a ma persona;és més: no m´ho perdonaria mai a la vida allò de baixar-me els pantalons (o la faldilla) i limitar-me a viure amb les ganes justes,aliena a ma estimada bohèmia.
Només una vintena d´anys i de tant en tant escolto dir sobre
mi que foto impresió,que per què fas això o fots l´altra cosa amb tanta poca edat; fotre por o el que sigui és una bajanada,perquè seria massa (però que massa) cru viure segons les opinions d´aquells que us molesteu en llegir una mena de quadern que més aviat serà un volum consistent d´idees que pretenen,sopratutto,descobrir-me i descobrir-vos a vosaltres mateixos que soc com soc,escric com escric i per damunt de totes les coses: ni vull inventar la coca-cola (ja fa temps la van crear) ni es vol demostrar cap cosa en aquest espai:no vull demostrar quin tipus de persona soc jo,qui em coneix de debó ja ho sap de sobres.Escriure no penso que serveixi pas per això. A Déu gràcies per aquestes cosetes ja existeix el Diario de Patrisia. Dic jo,vaja.

Anónimos...anónimos, anónimos de mierda

Quin sentit té avui dia l´anonimat,quan tota l´espècie humana ens coneixem gairebé com si ens haguèssim parit uns als altres?Em penso que només serveix per a posar de relleu la por a ser descuberts darrere una amenaça,una crítica del tot deconstructora o de tantes altes ximpleries d´altra calanya.
Sí que podia gaudir de cert sentit fa uns quants segles,quan els escrits de segons qui,quins o quines no podien ser reflectits així com així,per la por a les diferents repressions o per la por mateixa de veure el nom propi exposat a un pliego de fullets.De tota manera,abans (quan el món no estava tan saturat ni tan fart)l´anonimat era cosa de gent brillant per als textos i obscura per a la valentia,avui dia l´anonimat, sota ma humil opinió és cosa de bojos. Si un té un problema, camina cap a l´atenció al client o a l´OCU i va llest,tramita la queixa i santes pasqües...jo,però, no tinc encara full de reclamació però acepto gustosament qualsevol tipus de crítica,vingui del remitent que vingui i sigui del caire que sigui.Bastant poca gent llegeix de debó com per a posar pegues;i la millor cosa de totes:bastant poca gent escrivim allò que se´n diu mecànicament i sincerament com per a que qualsevol pencarres ens posi a parir i ens trepitgi tot nostre treball...A mi les crítiques -sopratutto les dolentones- em fan goig i em donen més forces encara,així que cura amb el que us feu,estimadets. Petons.

Es que cuando te acostumbras a un periódico...yo por lo menos no sé leer otro. [Oye]

De vegades quan més vols parlar,més et mosegues la llengua.Finalment arriba aquell tan poc desitjat moment en el qual la llengua es queda de color morat gràcies a les aportacions socials de tot allò que ens envolta a tots i totes.
No pots sortir de ton poble per la fòbia social que et pot produir la sensació d´amplitud de les ciutats que ens impersonalitzen de manera galopant?Això és simptoma de l´alt grau humanitzador que t´afecta, a hores d´ara un tant inèdit. Seguim, no obstant sent persones amb més o menys ganes de viure, puix que sota ma humil opinió, qui no estigui content amb la vida que té ha de tancar els ulls per no tornar a obrir-los fins que s´adoni que som un bon grapat els o les que volem viure;al cap i a la fi,és la vida el repte que ens ha tocat viure i,com que no podem triar entre més reptes,els afrontem amb el millor i més ample somriure posible. Què dimonis.

Non capisco come può essere possibile, esso é un´idea diabolica

Spendere tutto il mio tempo che penso senza senso...Quanto ho parlato e quanto gli scrivo e penso!Tutti questi momenti sono per trovare la verità reale.
Dans tous ces jours la seule chose qui moi donne un sourire est tout cela qui veux qu´il m´entoure.
Sí,an allen diesen tagen ist die einzige sache,die mir ein lächeln gibt,alles,der ich den wünsche,umgibt zu mir.

És,al cap i a la fi,una ment diabòlica la que és capaç de fondre les idees més surrealistes per tal de descomposar a la resta de persones que poblen el bendito y bonito món,però una es troba al final del camí que és realment tot allò que tu mateix vols que et voregi el que fa que ta vida diària sigui una mica menys obscura mentre la resta es capfica en com acabar de pagar les lletres mentre alimenten a una futura criatura que no tindrà més remei que continuar les petjades d´uns pares maldestres amb la mateixa vida que caminen amb els caps llençats cap a terra mentre es desanimen recordant que temps passats van ser molt millors ara que les obligacions tretes pel cony de la dona donen que pensar. Més que parir,s´hauria de pair abans.Sorry if I had some errades, but my level of french is a poor level (and i prefer write some stupid ideas in german cause it doesn´t look a dificult language)Ma la mia preferenza é l´uscita e non posso pensare in un´altra cosa...Els nanos són parits,mamats i malament encolomats,però no deixen de ser petites criatures que continuen la nissaga de mala llet que han tingut al seu interior.Petits nazis que ens recorden dia a dia que l´espècie humana continua deixant molt que desitjar.Malauradament,another era is not forthcoming que deien aquells.

Hostile words won´t fill my own mind: Cercant a Riteta desesperadament

Tal i com diuen el grapat de moderns americans que ens volen encolomar des de la meravellosa televisió (són tan moderns que no necessiten ni trepitjar l´escola més d´un quart d´hora seguit) mon own parental adversari és cap a tot plegat,cap a la pornografia barata que té tothom i totdon que es precii avui dia al cap.
They´re thinking about time,they´re speaking a lot without words...maybe this way of life can be a pleasure for too many people. In my poor opinion,I´m quitting leaving with this kind of evil sluts that are smelling.
¿Era necesaria la mamonada en inglés?La era, porque lo he escrito conforme me ha salido,cosa que demuestra que alguna persona en su día tenía un interés exagerado porque la nena aprendiera la langue del future.Y mira que me habría gustado soltar aquesta barrufadeta en alemany, euskara o grec com ens escrivia Vicent a la pissarra...però de tantes i tantes pornografies socials patètiques ens ha arribat la d´un món inexplicable on el més gilipolles és aquell que es porta la palma.Jo,en canvi, continuo pensant que la millor opció és imitar al Shin Chan: si ens hem de baixar els pantalons,que sigui per una causa justa i pràctica,que la resta ja és cosa feta.

*PD: Estimadeta Rita de ma ànima: tant a tu com al senyoret Camps un enorme muntó de gràcies per haver-nos lliurat dels catalans,que són pitjors que les panderoletes voladores. I mercis també pels brillants fanalets -en valensiano faroletes- que donen aquesta meravellosa llum a l´avinguda Valladolid de Benimaclet (barri clau en la vostra campanyeta farolera) i una mica de cura,que precisament quan els etarretes han donat la treva ha estat en la puta Kopa Amèrika.(VERSIÓ CATALANISTA)
*Querida alcadesa nostra de les nostres almes i corasons: tanto a tu com al senyor calbo que tanta grasia flamenca ens fa a tots els valensianos i valensianes us damos les grasies de tot corason per lo rebonico que haveis deixat lo Mercat Sentral i el Teatro Romano de Sagunto,per lo bonico bonico que ha quedat l´avenida del Port i per l´achuda (ajuda) inestimable de la apolicía que ens protechix tots els dies i les notches dels atacs descontrolats de la cale borroka eixa que ve de catalunya en cheneral. Bonicos,rebonicos!!! (VERSIÓ VALENSIANA-TXELI)
*Riteta, Campets i companyia: ja us heu fet caca als pantalons pensant en la ETA?Ja heu fet el recompte de foranis que no deixen de queixar-se de la brutícia dels carrerets de València?Quants calés gasteu a l´any en "rayos uva" vosaltres i Don Saplana?De debó us penseu que absolutament tota la població valenciana us xucla el forat del cul i us tira floretes?Haveu notat que l´increment de gent gilipolles i ignorant anirà minvant cada cop més?Està realment orgullosa la vostra parentela de tenir a uns éssers de tal calibre a la família?Algun d´ells ha agafat cap trauma o depresió? I un llarguíssim etcètera...(VERSIÓ PASAPALABRA quant no s´encerta una)

Decía aquel:"los niños me repugnan,pero lo tuyo es simplemente otra cosa,nene"

Avui que és el dia mundial del medi ambient i tothom/totdon que ho sap està reciclant com si de bojos es tractés,és el dia de fer veure que no només avui s´és concienciat amb allò que ens envolta.Per a quan els dies de la conciència cívica a València,si per fer una passejada en comptes del vent el que et toca la cara és la runa,merda o com ho digueu...?Els nens que passejen van amb l´humitat als ulls al pensar que estan en la totapoderosa ciutat del silenci,on cada 48 segons et trobes amb un senyor disfressat de,precisament,color blavet...Com deia aquell...somos todos un poco sordos de un oído,pero sólo un poco y de un oído.Això mateix.

Quin goig quan no ets el que no vols ser,oi?

[ UNA DECLARACIÓ FEMENINA D´ANTI-FEMINISME PEL DISGUST QUE AQUEST PROVOCA O ALGO AIXÍ. A LA FOTO,LA PIAZZA DE BÈRGAM.]
No hi ha major goig al món que no ser allò que repudies contundentment...vist i provat; per exemple hi ha dones que es limiten a exposar-se com les pintures que Basquiat feia a les portes:ell posava TO REPEL GHOSTS i els ghosts s´espantaven ells a soles,sense més.Hi ha d´altres que es limiten a fer un simple i ximple pas per la vida,com si aquesta només es tractés d´això:un pur i dur pas que has de passar sense més;el tercer tipus és aquell que lloran por las esquinas mentre es penedeixen públicament de ses merdes de vida i fa l´efecte que només han estat expulsades a la Terra per tal de parir i veure "Corasón,Corasón".
Aleshores,dico io,em sento orgullosa de no continuar el legat de la ignorància d´aquestes dones ja granadetes que fan veure que la vida és de color de rosa de portes cap a fora i en ses intimitats són més tristes que anar de tourneé turística a un tanatori reial.En què dimoni pensen les dones -humanitzades o no,que hi ha de tot,cura- per tal de viure ignorament mentre proclamen als quatre vents una llibertat i uns drets d´igualtat que més que ajudar ens perjudiquen,esclavitzen i maten (no sols físicament, també psicològicament, encara més greu)? De debó es pensa alguna que elles van canviar el món d´aquesta manera? Perquè angelets d´elles si continuen vivint en aquesta maleïda espiral pleneta d´ignorància malgrat s´apropin a les crisis femenines dels quaranta anyets...que això no és cosa del jovent (pertanyem al grup de Basquiat, amb molt orgull mentre tot continui funcionant igual). Ea.

{ Com menjar anguria ma senza angúnia }

Anguria,que ve a ser un meló d´Alger que deien quan jo anava a escola...Quasi igual que menjar anguria amb angoixa és l´acte de votar. A mesura que van passant els anys els ciutadans es fixen que al dia de les eleccions el que més val la pena és fer negoci, sense més. Ja no fot goig clavar la papereta a l´urna i fer-se l´important mentre es pensa que nosaltres podem fer-ho: we can change the world que deien aquells que cantaven fa ja uns onze anys. Ni llastimeta ni ofegament...avui que fa bon dia és un bon moment per menjar una mica de sandía sense més. Avui he descobert aquest poble (ja no ofegat de la foto) i sembla que pagui la pena visitar-lo: Etxalar, a Nafarroa. Si teniu l´ocasió,menjeu una mica d´anguria allà, que segur que fot goig. I dels vots no us calfeu el cap...viure,al cap i a la fi, vivim igual d´assenyalats i perseguits amb uns que amb altres i qui vol desmarcar-se una de dues: et taxen d´outsider o fan que fotis el camp. Viviu i deixeu que continuin fent que ens llepem els ditets...Jo al menys sé que no me´l llepo.

Que no hi ha pau per a qui tingui pensaments malenconiosos? (Diu Malherbe)

Sí, és impossible ser una micona feliç si tens la malencolia instaurada a ton cervell de manera permanent, no es pot viure dels moments anteriors em repeteixo un i altre cop mentre no compleixo del tot aquesta idea.
Just com una foto de Cadaqués sense platja, per alguns una imatge un tant coixa i per altres una opció justa i tranquila.
Moltes idees i propostes hi ha avui dia per viure la vida...i em sembla que s´entestava massa el poeta sense segurament,saber què era la benvolguda per tots felicitat.Hi havem éssers que optem per la malencolia dels moments passats o per la tristesa de la poca idea sobre el futur que tant angoixa però tants somriures crea.De tota manera, ni l´amor ni la malencolia ni els calès...ni tan sols l´excessiva autoestima donen felicitat sonada...És l´entestament en les coses i l´anxiety això que priva de tranquilitat, que no de felicitat. Al cap i a la fi, és un terme personal i intransferible,com les targetetes i la roba interior.
És l´anxiety de la ritornata a te & me allò que no em fa res de paura.

¿Pa qué poner soles cuando las lunas son más salás?

Al mapeta, il meteo di Lombardia

Dic jo una cosa,qui és qui s´encarrega de dissenyar els mapetes del temps? Per què sols i mai llunes? Hi ha un boicot cap a les llunetes i les estreles o potser els núvols i el rey astro són més importants que llurs companys? Passa com li han passat a moltes persones en aquesta vida, de vegades tan puta com maleïda? I això que la indeferència, tal i com passa amb el solet, passa factura a la ment i al cos en general, però de manera camuflada.
Manca poc de temps pel desordre, però entestar-me en que tot té solució per fi es veu recompensat, malgrat sigui en petites dosis; ja fa caldo, però la terrasseta continua oferint-me aquells moments i aquelles persones que fan que desordre,temps,sols,llunes i prunes acaben sent només un puto maldecap recurrent quan la benvinguda manca de temes de parla es fa present. Ni Rita la cantaora ni el temps...parleu dels curasanets de xocolata del forn del carrer Colon, que val més la pena (malgrat embafin una micona).

Noneta non é una lotsagabe, és una adarduna (quan vol,el cromo de criatura)

(Noneta no és una pocavergonya, és una cabrona quan vol...el cromo de criatura) A la foto, Formentera.
Poca cosa recordo del primer cop,molt poca perquè tampoc fa falta recordar-se del passat per complet,perquè els anys ens han canviat i de sobte ens han fet veure la -fins ara- no maleïda vida amb els ulls que ara la veiem. No sabiem on anavem ni què dimoni fariem i tan sols les mirades eren les protagonistes,ni petons ni carícies...en aquell moment ni calien ni venien de gust pel que fos,pel cas ja tampoc es recorda amb claredat.
Si que recordo que avui fa uns anys va canviar el món per complet, fa dues dècades i alguns anys més.Ella escrivia al balcó teatre mediocre i qui fos es reia d´ella miserablement, dient que qui escriu teatre perd el temps,que qui escriu de forma mediocre no escriu,caga.Tant se val repetia,sense reparar en el vertader problema: que ni escrivint ni dormint ni tenint malsons sabia realment qui era ella, jo mai acabaré de saber qui soc perquè no vull saber-ho,m´estimo més que tothom i totdon s´entesti en perdre tristament ses vides i no penedir-me d´absolutament res que no tingui a veure amb mi mateixa,egoista i desastrosa que mira per sa finestra imaginària i pensa que una de les raons de viure,veure i -perquè no- beure és la persona que avui va nèixer, una persona irrepetible que malgrat continui tenint pors i dubtes és avui qui fa que em pregunti i que pugui contestar quan qualsevol em diu: però tu qui ets?

Perquè potser no t´agrada, perquè potser no estem tan lluny i
per totes les coses que des de fa anys vam compartir i encara compartim...
ets mon suport quan penso que em moro. Ets inimaginablement proper. I
no vull dir-te per molts anys, vull deixar-te ací per llegir-te quan vulgui.
vull dir-te altres coses que potser costen, però
que ens direm quan calguin. Ets un cromo de criatura!

Vorejant les finestrones ma chiuso per ferie

El día que me quitaron la ventanita marrón podían haber optado,por ejemplo,por organizar el día mundial del corte de venas masivo...ese día que moltes persones esperem amb els braços oberts per tal de lliurar-nos de la sobrecàrrega massiva de runa que pobla nostre beneït país.
Al marge de l´apunt altament social que més d´un i una pensa però no articula (per pura por del què diran probablement), hi ha atisbe de felicitat per la finestra,ofega molt la calor i ve de gust escriure per les nits mentre la resta d´éssers mortals descansen,ve de gust pensar en el passat més llunyà, de les vivències que ha sofert la finestrola i de les de ma pròpia pertxona.Ma, de debó val la pena donar-li voltes a un futur que es presenta del tot improbable (quasi tant com que un o una es trobi un bitllet morat per terra) i que potser, no es tindrà?Val la pena embafar a aquells i aquelles que ens proposem la santa idea de tornar la mirada enrera i sentir que avui,més que mai,la millora vital va per bon camí.Ja fa gairebé una setmana del primer pas, pres a soles però pensat a conciència;non voglio niente di piú...només tancar els ulls i sentir com no torna a ploure.

Alla strada ma con voi (e sense piangere ancora)

Semblava Londres o Pariggi i encara ho sembla aquesta ciutat. Ho semblava potser ahir perquè els núvols amagaven les llàgrimes i perquè en realitat no volia pas que l´estampa fos similar a la d´aquestes ciutats, m´hauria estimat més sentir-me com el primer cop que vaig trepitjar la placeta aquella de Murano o de Venècia. Pensava què podria passar si aquelles aigües m´absorbien amb totes les ganes del mon i si la nit podia arribar a fer-me una persona diferent; això no ha fet, però, falta encara. Em penso que estic vivint per damunt de tot allò i que l´única llàstima que puc tenir és no haver escrit ancora als carrers que un dia em van il·luminar sense necessitat de fanals. Em penedeixo també de no haver anat ancora amb la companyia que tant anyoro dia a dia i nit a nit, perquè estimo amb enyorança alhora i, tanmateix, trobo amb aquesta barreja de sentiments (potser per a molta gent contraposats) una espècie d´alliberament perquè sé que res, excepte la voluntat d´una persona pot desnutrir la llunyania.
Em queda no penedir-me més per acabar de rematar-me com a pertsona a aquesta vida que em recorda cada nit, sobre les onze, just abans de plegar els ulls o agafar un full, que estimar és un mot tan o més ample que la mateixa vida en sí. El primer pas per a perdre de vista tot allò que em destorba està donat, i ni vull ni penso parar fins aconseguir-ho. Cal dir que és a causa de dues persones: jo i ma estimada ombra, a la qual estimo com si fos jo mateixa malgrat no tingui ara presència física. És el que tenim les persones com jo i ma ombra: inmunitzats contra el que ens fot fàstic per tal d´inmunitzar-nos contra el propi futur i contra els dies, les nits i el beneït dia que s´acabin les onzes de les nits.
Esta incertidumbre la soporto, en ningún momento estaré sola. Pero sé que si me das un poco de tu cariño,lo demás no va a importar.
Merci, moltes mercis

Merkataritza libreko zona des Bibles puisque si (era obvi això)

(zona de lliure comerç de les Bíblies perquè sí)
Aquesta mitja tarda, mentre un dels professors més carismàtic i personal, una persona pràctica com ella a soles, Vicent, ens parlava de coses en general que pel cas no interessen a aquells que s´estimen més emprar el temps culturitzant-se amb A tu lado i l´antiga Salsa Rosa (models de vertadera comunió amb l´autèntica divertida societat que ens envolta avui dia) pensava qui seria el llest de torn que, hàbil com ell a soles i amb l´ajuda innegable d´uns quants negrets, àrabs, asiàtics o ves a saber va dir un sant dia: mira,faig a crear el llibre més best seller de tots els best sellers que s´esgotarà quan la desesperació de la gentola arribi a un punt més que crític.
Clarament, algú va escriure un dia la Bíblia puisque li venia de gust; amb tota la seguretat del món li va passar com als primers participants d´un reality: no tenia ni la més mínima idea de com aniria la cosa: bé sa idea era captada amb gust pels ignorants de l´època (o tenien una creença en alguna cosa o es tallaven el cap directament) i el boom seria l´hòstia...o bé no el compraria ni son protagonista.
Imagineu (us tracto ja de tu) que per un moment un parent no tan llunyà d´Arnaldo hagués estat l´autor material d´aquest llibre, molts dels que ara el tenen com a llibre de capçalera però mai s´emportarien a la tauleta de nit perquè pesa massa (sí, ací tothom i totdon és catòlic apostòlic però ni tan sols han tocat la Biblieta de torn fil per randa) se´n desfarien de l´exemplar.
Si, al cap i a la fi,amb un sí es va fer París (que diuen els gabatxets), quatre rates van tenir la brillant idea de fer pensar a molta munió que tots som germanets, que el sexe és pecat sempre i quan el nen o la nena no doni son consentiment (no?) i que l´esglèsia és qui té l´última paraula, mai el conjunt i mai (encara menys) un llibret. Sembla mentida que tinguin els sants pebrots d´anar amb el cap ben alt pel carrer fent veure que fan bondat mentre continuen -en ple segle XXI- amb son propi merkataritza libreko zona. Per molts anys! (Ara tanqueu la paraeta i aneu a sopar).
Dedicat -quasi in extremis- a Vicent Escrivà. Merci.

Consider this, mesedez (sense piangere avui que it´s raining)

Ja són 101 les petites peces de mi que s´han integrat en
aquest espai on més que queixar-se una intenta fer progresos per tractar de crear una mena de conversa que no resulti gaire insulsa ni patètica alhora. Per una peça tan important no calia fer demagògia baratona de perquè som com som i d´on venim i on anem a parar. Anit no vaig dormir molt, sopratutto perquè pensava tantíssimes coses que els ulls em cremaven i la angustia de los pensamientos me carcomía tal y como las termitas se meriendan un trocillo de madera de roble...Too much rain in my own eye, pensí també mentre els llençols em calfaven una mica més de l´habitual.La leiho eta liburu bat xopats i la manca de paraula i de son feien la resta. Ja són 101 petites peces o potser unes quantes di piu les que van conformant ma vida i, why not,101 els cops que veuria sortir i posar-se el sol al mateix lloc mentre el fum de les cigarretes i els primers desdejunys van alçant la città.Eskerrik asko per tot allò que dono les mercis. I que consti que m´ho estic agraïnt a mi mateixa, perquè em ve de gust i perquè m´estimo més que a cap persona d´aquest món,darrere de qui pensi que té certa parcelilla a mon cor.Em considero com les espurnes: brillant i seriosa,amb un punt free way.Collons ja!

Ixilik,mesedez,que sembla que euria ari du!

(Calla,si us plau,que sembla que plou)



Anit em preguntava de què serveix tenir por i girar-li la cara a la vida si els girs estan gairebé prohibits per mi mateixa en aquest sentit,no acabava de trobar resposta fins que una mena d´il·luminació em va emplenar de sentit.
Els intermitents moments que mullen la història de cada persona fan que de vegades un altre individu pugui relliscar impresionantment sense que l´altra ho hagi volgut,simplement per inèrcia.No consisteix a tancar la boca,no consisteix a tancar els ulls i fer com si quelcom que ens embolica (com el cordó umbilical d´aquell nadó que es resisteix a sortir fora del si matern per tal d´estalviar-se la passejada triomfal) al final ens ofegara de manera eterna.
Quan les espurnes van mullar ma cara incomprensiblement,just aleshores,vaig sentir la fúria dels assassins (no dels de la secta) sinó la de les persones que maten perquè els ve de gust un bon dia. Joan deia un matí a la finestra que la millor solució es fer com quan plou: surts a la leiho (window,ventana),treus el braç i si no t´agrada la temperatura de l´aigua tornes a ta posició inicial,a la posició de felicitat i a la de voler estimar;no cal remarcar que no ho va dir pas ell,no sé ben bé ni que havia grunyit,però això vaig pensar.
Com que els malsons no arriben mai a ser eterns i tot té certa solucionabilitat un tant estrambòtica en mon cas, vull escriure ací,a mon espai,que tinc la crua intenció de matar cadascuna de les llàgrimes que no valguin la pena provinents dels ulls envaits pel terror de qui es tanca en l´obscuritat més absoluta.Ja no per la plaza de las Cruces que aviat tornaré a veure,sinó per l´onada d´aire fresc que una simple abraçada em reporta i pels ulls que cada dia tinc in mente...Definitivament,lluny però a prop de tu.

Gerotik gerora gabiltzan bitartean gaizki gabiltza!

(Cura:heu de llegir això a l´inrevés) .pena fotre a arriben viure de desgana la per i això per i por tinguin que semblA. ( títol: mentre anem retardant tot mal caminem).
L´estela que pot arribar a donar llum a tota la città s´apaga quan la Curri fot lladrucs cada matí,perquè qui s´obstina en retardar l´aprenentatge,mor tal i com ha arribat al món: empty i sense seny ni motiu algú.

I want to be txirrindulariak,estela bat leiho (Ma diooo!!!)

Qui juga a la quiniela ja sap el que li toca: perdre diners a lo tonto,com si agafés els dos o tres yiuros i els llancés a una claveguera sense fons...això mateix. Massa difícil trobo jo que una persona encerti quinze resultats de futbol tal i com anda la cosa avui dia,quan les persones no encertem ni com van els mitjons posats o tenim tanta violència al caminar que no sabem ni la direcció de nostres passes.
Hi ha persones (no sols homes,cura) que es queixen alhora que argumenten que molts dels afortunats de les quinieles no tenen ni maleïda idea de futbol i que ni tan sols es molesten en perdre ni un minut davant la televisió ni la ràdio;fins i tot es creu que no són vertaders guanyadors però,al cap i a la fi,tenen els calès a les butxaques i poden (o volen)mostrar que gaudeixen d´una felicitat que els altres desgraciadets de la vida no tenim...tot això ve a concretar-se en una sola idea: a aquesta vida,allò que et treu les castanyes del foc és la picardia i tenir la cara com una esglèsia,alhora que apostar per la practicitat i no deixar-se portar pel colegueo,el chupeteo de culo i el ji ji,ja ja qué ganas tengo de matar.
Potser per fer entrevistes de treball,avaluar a una persona,fer posssible que puguis comprar a Caprabo o que tinguis dret a solucionar tons problemes amb Hisenda s´hauria d´optar per la fórmula quinielística i així treure treball a la pobre munioneta que tant penca i tant poc temps lliure té per avorrir-se,no trobeu?

Be calm amb les cançons,la calma i el senyor àrab anomenat Chopin

A la foto,el cementiri on va ser soterrat Frederic Chopin,i a la meva memòria:un senyor magrebí,del Líban, misteriosament anomenat Chopin,com l´home que tan bé tocava el piano.El carrer Serrans gairebé buit i els núvols comencen a envair el cel que reclama una mica de calma tras totes les plujes que feren una mica més curt el mes de gener.
Sota el pont tocàvem la guitarra i cantàvem just com abans feia la bohèmia,mentre recordava que les atraccions fetes per a la munió no em reporten més que maldecap i son.
Joan es cagava en Dèu el dissabte mentre pregava per ser feliç i que li toqués la loteria d´una puta vegada i jo...jo demano, només penso un petit desig:que arribi falles per tal d´allunyar-me un cop més d´aquesta gàbia que de tant en tant s´obre i em deixa respirar una mica.

It doesn´t mean that you ´re dead

Que el temps t´embafi tant que de vegades no et deixi respirar no significa que estiguis mort, o dins d´un estat de pseudo-coma.
Que els núvols del castell i l´humitat de Figueres t´estigiun cridant fins que es quedin sense veu alguna tampoc ho significa...Hi ha cops que res significa allò que nosaltres volem que signifiqui perquè no cal explicació, com ara la desídia, la majoria de petons o la solitud.
Senyores i senyors,que el te roig mata i fa que pixis 42 cops en un dia (ni més ni menys,fets verídics de la dona que tantes coses m´ha ensenyat) i tantes altres bestieses que fan que una es replantegi si de vegades la millor opció és fotre el camp i que tots pensin que estàs realment sota terra, amb l´amor més important de tots: ton amor propi. I,si us plau,que aquest no es mori (al menys quasi mai)