Acabo d´aixecar-me, darrerament no m´agrada dormir gaire, potser pel temps o pels maldecaps, potser perquè hi començo a veure la data de caducitat de ma vida. La primera cosa que faig és mirar per la finestra i, segons vegi la meva reacció, noto si avui serà un dia bo per crear paraules o més aviat hauré d´escapar-me pels carrerons foscos del barri del Mercat.
Avui hi ha una intimidatòria boira que m´ha regalat una idea: la de la data de caducitat, tan arriscada, tan aclaridora...Tant la boira com la vida tenen aquesta data: sense anar més lluny el senyor Richardson vol canviar de vida, anys i anys després de fer allò que ell més s´estima, sempre dient-me a cau d´orella "tu series bona professora" i ma resposta ràpida "jo no vull docència ni destí". I continua sent cert, tot i que també fa sis anys m´emplenava la boca dient que els universitaris eren uns torracollons i que mai a la vida aniria a una universitat: porto uns cinc anys, no comment!
Alguns records, però, no tenen caducitat (tret dels més dolents, que es van evaporant com l´aigua destil·lada a la planxa) i ens massacren el cap. Jo, que li dono tanta importància als meus records més dolços, condemno més que cap altra malaltia l´alzheimer: és molt més trist que no pas un càncer, qualsevol malaltia amb remei, fins i tot la mort. Com ha de ser aixecar-se un dia i notar que ton inventari de records és buit (tot i que no puguis adonar-te?) No ho vull ni pensar, perquè la caducitat de la memòria és la caducitat que més por em fa. Molta por, tremolo només de pensar-hi.
Figueres em va copsar: un dia de maig del 2006 vam arribar allà ma germana i jo per equivocació (bé, per la vaga de ferrocarrils francesos). Jo caminava pels carrers grisos, ens vam aturar a una fleca, un te i unes torrades; el dia més rúfol i ambigu que mai he vist a ma vida el vaig notar a terres gironines i em vaig enamorar perdudament de la inspiració que aquells racons em podien regalar: d´això ma germana i tanta altra gent del meu voltant no ho acaba de pair i per aquesta raó he de marxar aviat.
No em molesta que no m´entenguin, potser m´explico malament i li dono massa voltes a les coses, potser sóc massa romàntica i simbolista (no ho crec pas); em molesta sobretot la data de caducitat del meu voltant: ahir a la tarda, a la plaça de la Mare de Déu, em vaig adonar; porto ja dotze o tretze anys fent les mateixes queixes: no suporto aquestes contrades de fa temps, gairebé des que vaig nèixer. Ja quan tenia cinc anys somiava ser una noieta de vuit com la Heidi per fotre el camp a les muntanyes, ni que fos al castell de Sagunt, però lluny de la ciutat maleidament puta -amb permís del Geni.
L´amor també caduca, sens dubte. No em trobo capacitada per tal de respondre les expectatives socials de viure en parella eternament, de formar famílies i comprar cotxes que més aviat semblen una Chelvana (un autobús). Però sí em trobo amb forces d´estimar a moltes persones que m´interessen i que m´aporten una petita prorròga d´oxígen i tot aquest conjunt d´éssers insuperablement agradables, que sé que també m´estimen a la seva manera, em fan aturar-me: de tant en tant, si hi ha parèntesi, la caducitat triga més, no apareix tan sobtadament. I com que les caducitats esgoten a qualsevol, millor desdejunar.
2 comentaris:
Més d'una i més de dues vegades he pensat algunes de les coses que dius en aquest apunt.
No he estat mai a Figueres, m'ho apunte a la llista de ciutats pendents, però Girona és capaç d'encisar qualsevol.
Porto dies pensant en aquest article. Sembla que has trobat la fórmula per escriure, però he endevinat la teva fórmula: utilitzes la fórmula d'Euler: "e (elevat a ix) = cos x + sin x". És molt llarga d'explicar, però se'n poden fer alguns apunts: La fórmula pot interpretar-se geomètricament com una circumferència de radi unitari en el pla complex, dibuixada per la funció eix al variar x sobre els nombres reals (la realitat vista per la finestra). Així, x es l'angle d'una recta que connecta l'origen del pla i un punt sobre la circumferència unitària , amb l'eix positiu real, medit en sentit contrari a les agulles del rellotge i en radiants )la realitat entra dins teu, tergiversant-se a través dels ulls). La fórmula només és vàlida si també el sinus i el cosinus tenen el seu argument en radiants (és a dir, si la realitat té alguna història a explicar i tu la saps identificar, interioritzar i reexpulsar amb coses pròpies).
Publica un comentari a l'entrada