Txakurri, txakurri! TOT surt de franc...

Enhorabona masclistes del món! Enhorabona seguidors de la violència sense cap tipus de justificació (i també amb ella)! Enhorabona aquells que opteu per una societat on el mascle domina! Enhorabona, definitivament, per mostrar on queda la dignitat de la munió que -suposadament- defeneu!

Maltractar, a l´estat espanyol, al segle XXI surt de franc i no hi ha res més a dir. Tant se val qui maltracti, els nens surten dels conys amb la violència ben mamada i ja no hi ha res a fotre.

Em molesta profundament allò que va passar a Valènsia fa gairebé un mes. No hi vaig anar, però em molesta. No em molesta la gent que surt al carrer perquè sent que li estan donant pel cul, em molesta el cantó (massa nombrós) de la fatxenderia més carca de la ciutat que sempre mira aquests fets per damunt del muscle amb un gest de menyspreu associat al pollisme il·lustrat (d´això ja en parlaré altre dia, que és llarg). L´any 97 sí anava al Lluís Vives amb els companys de l´IES Francesc Ferrer i Guàrdia. Anàvem també a Educació. Mai ens va passar res. I, tot i que soni un xic egoista, me n´alegro. No m´agradaria passar pel que està passant aquesta generació ni tenir por a cridar davant les prenedures de pèl.

Em deia una persona l´altre dia que perquè li tinc aquest odi a l´àmbit policial; si jo no havia estat al lloc dels fets, què sabia jo d´allò? Com podia tenir la certesa que realment els adolescents no havien tret una metralleta i havien amenaçat els agents?

Efectivament, jo no ho sé. Ho dic molt seriosament: jo què sé què va passar; no n´he de fer res. Tant se val. No és just i s´ha acabat. No és normal que una colla de malparits vagin a maltractar joves que no tenen ni tan sols navalles. No ha passar com a Barna. Qui té collons de trencar vidres o fer kale borroka a Valènsia? Què pot fer la pulisía si et veu cremar un contenidor o trencar un aparador? Matar-te? Tenen dret a tot això? De debò els fatxes tenen orgasmes veient aquestes coses? Per què no opten per les càmeres de gas? Acabarien molt abans. 

Estimada amiga: tot i no saber què dimonis va passar aquella tarda de febrer (insisteixo: ni falta que em fa) odio, condemno i em cago en la violència. I si ve de la pulisía, com si ve de Rita la cantaora: no hi ha cap mena d´excusa. Tampoc hi ha excusa per qui mata la dona, l´home o el gat. 

Però quina sort la teva i de la fatxenderia valenchiana. Maltractar surt de franc. Cap agent té cap expedient. Cadascú arriba a sa casa i dorm tranquil·lament a sa casa cada nit. No té gràcia allò de detenir la gent i maltractar-la a les comissaries. Molt millor trencar caps, de qui sigui. Sang. I més sang, fins que vessi el got. Quina nàusea... Salut.

La muerte sigue igual

Fent una deconstrucció del Julito Iglesias, aquest estat segueix exactíssimament igual. Ara la societat es treu de la màniga el Dia de la Dona amb el cognom Treballadora. La que es trobi a l´atur o vagi per la via romànticobohèmia que no entri dins el sac. Anys i panys aguantant la impertinència dels éssers masculins, de sentir com la dona acabava trepitjada i veure com moren senyores dia si, dia no i ens dóna per celebrar un dia de la dona. Em ve al cap el capítol dels Simpsons on uns empresaris cerquen, desesperats, un nou dia per celebrar i per tal que la gent consumeixi. S´acaben inventant el dia de l´amor, que no trigarà a arribar a aquesta fotuda societat, capitalista, fal·locèntrica i sexista per damunt de tot.

Què hem de celebrar les dones? Que moltes encara depenen d´homes i necessiten una ombra amb polla per tal de sentir-se persones? Que un home et mati perquè -suposadament- t´estima? Que ens entestem a crear competència entre nosaltres? Que cobrem menys pels mateixos treballs? Continuo?

Em queda a la ment l´entrevista que la setmana passada li van fer al fantàstic Ara al Bigas Luna, on deia que cada home de la terra (això ho torno a deconstruir) hauria d´estimar les dones més que no pas a ells mateixos. No us oblideu, homes, que tots sortim d´un cony -pelut o no, tant se val- i sense dones, no hauria vida. Ni vida ni titoles. I no podrieu maltractar ningú perquè el món seria ben buit.

A mi, definitivament, no em cal cap dia per celebrar què tinc entre les cames. Sabem què i com volem ser. Jo ho sé.

Sor Isabel de Villena no tenia ovaris, tenia collons...

Humanitat amb salsa de bolets domesticats

Un nou any, sí. Ja ho sabreu perquè no deixen d´embafar de forma sistemàtica, sigui com sigui. Si la humanitat fos com un cúmul de cendres, segurament tot seria un xic més fàcil i soluble, com el cacau en pols.

Els sentiments són, però, com els anys. La munió et va embafant (sí, novament) sense descans per tal que cadascú pugui mostrar llurs sentiments, tot i que la persona vulgui reservar-los o arraconar-los sense cap raó aparent. Si no es tenen, es pregunta de seguida un que com és que no sents res: ni llàstima, ni odi, ni tan sols estima. Hi ha possibilitat de aquesta mancança de feelings? Suposo que sí, per què no. Hi ha la sensació de buidor? Potser sí. Els anys acaben terminant i a mi, francament, m´importa tan summament poc com els sentiments.

Si hem de deturar-nos davant el pas del temps, els sentiments, les llàgrimes i les repeticions de les millors jugades de la gent que no sap què cony fer amb sa vida, se´ns passaria la vida i no de la manera tan flamenca com cantaven els Pata Negra. Salut i bon gener, estimats.

Engarjoliment

No n´hem de fer res del nostre voltant sempre i quan ens limitin la quantitat d´oxígen que consumim.

N´estic tipa del consum: del consum de perfums, del consum polític, de les ganivetades per l´espatlla... I de novembre, qué acaba esdevenint una extensió temporal del mes prostitut per excel·lència, el del nadal del tall anglès.

Veia a una xarxa social que volen que al comerç gilipollas (també per excel·lència) es parli valenchiano. Originalment, encenten una campanya però ningú no enceta una altra que aposti pel sentit comú o pel trellat comunitari, cosa que cau de forma perillosa.

A mi no m´agraden els pelutxos, les joies, les boles (de nadal), les flors o les violacions mentals que sofreixen els nens des que són nadons del tot indefensos. Però t´ho acabes empassant? No pas. Sóc immersa encara a la Vila i espero que duri, com a poc, fins al gener. Del Txèkhov he après a tancar els ulls i veure gavines cada cop que m´embafo. Al cap i a la fi, semblo una extensió (en el temps) d´en Kostia.

Espero (amb els anys) no engarjolir-me, que és un verb que no sé si existeix. Salut i bon destarifo!

(No ho dieu als nens, però m´han dit que ETA són els pares!)

(I ja està!)

LES BONES PERSONES NO SÓN DIFÍCILS

(Pierre Drieu la Rochelle)

Encetament

Hi ha un tema que em porta pel camí del goig, el de fer projectes que no serveixen absolutament per a res. Tinc ara entre mans uns escrits que m´encisen no pel tema ni pel lloc on passen, més aviat pel passat que queda un xic lligat a ells.

Són lletres curtes que, al cap i a la fi van omplint buits de ma incoherència personal però que transmeten sentiments salats, d´aquells que -la majoria de cops- passem olímpicament.

No va ser fotut encetar la meva Vila particular i no crec que quedi gaire per acabar. Vaig començar fa relativament poc de temps però si hi ha un tema que em cau com l´aigua vessa a les fonts és quan ha d´arribar el final.

De moment no li veig el final, à bout de souffle (el final de l´escapada que deia en Godard) i aquest és un bon indicador, perquè no saber quan hi és el final de les coses m´encisa alhora que em transtorna.

El millor de cada caterva

Vet aquí que els Països Catalans són els  que pretenen farcir d´escletxes a l´estat espanyol, els catalans i Euskal Herria i ningú més. 

Jo, però, veig una problemàtica que a la caspa neofascista se li escapa i és la bola nord-americana. Tot i que no representa un problema, puix que els americans sempre són ben rebuts i tenim una imatge un xic tímida, com si el gegant americà pogués bufar i tirar a terra tot allò que la resta de països ha aconseguit bastir amb els segles.

Ens portem sempre el pitjor de cada casa: els nivells d´obesitat, les sèries que interessen tant com per a roncar en pla non stop, la beneïda fast food/fuck, i els festius amb criteri mental zero... 

En tot cas, la imitació no sempre és la millor opció. La manca de criteri, però, pot crear aquests transtorns i després la humanitat no hauria de tenir dret a cap tipus de queixa (suposo)...

La foto pertany a la platja d´El Brosquil (Cullera). Salut!

Sobre la Vila

Tenir les lletres amagades no serveix per a una altra cosa que agafar pols i polls. Però cadascú tenim les nostres preferències i ningú no ens pot prohibir que els calaixos siguin plens.

Feia temps que no feia pornografia pública; m´explico: per mi això d´escriure al blog és una mena d´exhibicionisme, puix que m´estimo més que tot quedi dins d´un desordre força acurat. El desordre del calaix o de la capsa de llató de La Cure Gourmande.

Ara sóc amb La Vila, que és un cúmul d´escrits sobre un destí, un grapat de trens i una persona que ja sap que he escrit i escric molt sobre ell, que em va donar son personal vist i plau, que fa temps va dir que les cadenes eren com això de la pornografia escrita pública: molt optativa.

 M´hauria d´adequar a un format, però em resulta més aviat impossible, tant com desconnectar de la vida en si. Al cap i a la fi, els formats també són una mena de visualització que només juga amb l´estil, amb la comoditat. Mitja vida sentit com s´han de fer les coses, amb munts de persones que t´indiquen allò que has de trepitjar i allò que no i resulta que, del dia a la matinada, jeus damunt les pedres i veus passar no ja la vida (no) sinó les paraules, els gossos i el vent que regalima entre ton nas i ta boca.

 I no sé si dir res més, perquè ni tan sols sé com he farcit les vint planes que porto ja.

Pum! Qui és? La pulisía!

Fa uns mesos em vaig perdre pel carrer Bosc, quan el sol emblavia cada racó de ma ciutat predilecta. Els dos homes, mentre, fumaven  maria i em detallaven els problemes de viure a la garjola. El dels ulls blaus es deia Paco i el lleig, Adrián. No suportaven la ciutat blava i blanca, no suportaven la vida. Però em van conéixer i de seguida els hi vaig orbrir els ulls, perquè tenien les nines massa dilatades i el nas massa embafat.

Paco entrava per Bosc i em va aturar; em va agafar del muscle i em va dir que si tornaríem a parlar. Jo només li vaig dir que no ho sabia, puix que tants racons no podien assegurar un retrobament segur. Va riure, li vaig demanar que em llencés una mica de fum i es va perdre Bosc baix cantant qualsevol cosa.

Joan sempre ha tingut gresca amb la pulisía. Diu que li tenen cert odi, que no el suporten. Ell viu com vol viure, potser la pulisía no, no tenen una consciència neta ni tranquil·la. M´estimo en Joan perquè, tot i no veure´l gaire, som persones de lletres compromeses, perquè som -realment- com els marits de la gran "Aquí no paga ni Déu" del Dario Fo: d´aparences no acabem d´entendre.

 Tant me fa no tenir feina, tant me fa no tenir papers, tant me fa no tenir pàtria tàctil. Però si m´afecta no tenir opcions, no poder trasmetre ma veu, no vull aquell desassossec.  Dels envans de les ciutats, de la vida a la garjola i dels porcs amb ferides grans a les espatlles ja en parlaré un altre dia. Aquest era un lleu homenatge a aquells que no entenem els pum. 

La desídia no és més que la manca de paciència

Com que cada setmana es feien la mateixa pregunta, sense cap tipus de canvi quant a contingut, van decidir comunicar-se amb els ulls. Era difícil, però més fotut resulta, de tant en tant, suportar aquesta humanitat que ens envolta vertaderament.

Els peus els té ple d´una sorra incomòdament simpàtica i es menja unes galetes comprades al carrer Parellades mentre es mira el cel, que fa unes setmanes venia carregat i molt ben acompanyat d´uns núvols que només van aconseguir una cosa: la pau que cercava.

Mentre seia a la Granja del carrer no sé què i es mirava un diari en llengua estrangera al País Valencià va pensar que abans que lluitar contra ton voltant és més còmode fer costat a ta persona; i d´aquesta manera tan entretinguda va seure a la plaça Reial a veure com passaven les hores, les persones i els coloms. I tot plegat ha estat març per a ella, res més. Res més...

V-E-R-T-Í-G-E-N

És una sensació estranya, potser propera a l´assassinat,

però l´assassinat mental. Passen els anys i t´adones cada

cop millor d´allò imprescindible. Tanques els ulls i de sobte, veus petites bombolles sortir de la Malvarrosa. I

camines per la Nau i la histèria per l´ascensió social et desconcerta. Creus sentir una musiqueta que potser té son orígen a ta pregona sordesa. T´aixeques del llit sense saber la raó. Però notes una immobilitat espantosa que et lliga al moviment més purament estètic. El replà és buit, enfront el mateix Ateneu on un dia parlava el Gimferrer. L´autèntic ensurt és la passivitat i també l´estatisme. Aucells que pinten els llavis de les dones que viuen de sa façana exterior puix que la interior no existeix. Obscurantisme, manca d´aportacions. Under it.  No sé què més pot portar al vertígen absolut, potser el carrer Llibertat que està tallat per obres...

El Raval

¡Ahora con picatostes!

 No ho sé pas, com tantes altres coses al món; aquest món gira en el sentit contrari al que jo voldria i no es pot aturar. Fa un any, just un, réiem a la sala blanca, no sé si a les tres de la matinada o a les sis d´un dia qualsevol, on cadascú de nosaltres escapava de la crua realitat. Només queden uns mesos on faré que El foc creixi a la velocitat que jo vulgui, em costa tant avançar per unes putes lletres que volen lloar ma terra!

 La muntanya humanitza, allibera, regala oxígen... Collsacabra m´ho va demostrar quan més equivocada estava, just l´estiu passat. La rutina, el País Valencià, la ciutat maleïdament puta em treu de polleguera i res em pot lligar a un territori que només em va veure nèixer, que no em veurà morir.

 La sala blanca del Cèsar tenia una maquineta de cafè i aigua calenteta per fer te, per fer qualsevol infusió; els xiscles i les rialles segurament van fotre més d´un aquell dia -no nit.  Sopa de sobre, sopa d´Hacendado, súmmum de la nouvelle cuisine amb croutonets de pa durs i pudents; finestres blanques per tot arreu, em sembla per uns moment estar a la clínica mental on treballava el Doctor Caligari, on va entrar Franzis cercant en Cesare... Ens mirem i el far dóna la poca llum al matí encara tancat i inexistent, la terrassa és plena de runa, hauria cantat allà tota la nit, però l´hotel no era buit. La sala psiquiàtrica i els envans plens de sentències es barrejaven amb l´esperit de la dona major que netejava espantada: ningú se l´estimava i l´hauria fet un petó, però tot just que arribàvem de Sitges, de menjar pa bufat, de riure del plugim, de la mar empipada.

 No sé què passarà, de debò que no ho sé, però queda tan relativament poc de temps per arribar al Mar i Cel i quedar-me enfonsada en el modernisme continu!

Hi havia gavines

Gener, quin mes tan summament inhòspit, trist i descafeinat! Tot i que era ben entrat el vespre i una humitat inhumana em bloquejava el cos com si un ferro m´hagués entrat pel cul, escoltava el so d´alguns vaixells allà. El gos, n´Elvis, vorejava el port com si un esperit s´hagués clavat dins son cos; suposo que sa intuició canina va observar quelcom estrany. 

 "Cerveza sin alcool", mai havia vist un crim de tal dimensions. Una estona abans, un grapat de cendres -no sé amb gaire certesa de qui- queia per una petita parcel·leta del Mediterrani. No trobo l´interés enlloc, però arribaven vaixells i fotien el camp altres, de manera porca i mecànica. A mi els vaixells no em diuen ,francament, res; de sobte, però, ve un grup de gavines fotent soroll: el vertader factòtum de ma estada, les gavines.

De silenci no ens queda ara...

Hi ha coses que tenen èxit i d´altres no, llei de vida o putades d´aquesta, segons es miri; aquesta olivera en té, la de la plaça de l´Arbre no. La política té un èxit relativament estrany. Divendres passat el valensiano barri de Benimaclet, la terra que em va veure nèixer, va tenir el dubtós orgull d´acollir una mena de koiné ultradretana que encara avui té efectes a un sector del barri, no cal més que fer un ull a la plana que un local clau al barri té on line: no sé per què, però eventualment no surt l´adreça... Coses de la tecnologia, o de la mà de l´home.

 Dissabte compro el diari i veig que la cobertura dels medis és tan summament ampla com l´asistència a l´acte: pràcticament nul·la. Ni cal furgar més, hi ha coses que tenen gràcia flamenca i d´altres que no. Ahir ho vaig començar a pair, em van sortir només un parell de paràgrafs, el tema de les vagues franceses,i de l´Eric Cantona dóna més de sí i no pas aquestes reunions entre clandestines, entre col·legues. A mi no em fa res que es facin manifestacions, les he anat mamant des que vaig sortir del cole de jesuïtes, farta d´imposicions i crusesitas de ceniza. El que sí que em fa -i molt- és que un sector de la ciutadania hagi de tancar llurs negocis per por o que altre sector ni tan sols tingui pebrots ni de baixar a Mercamona perquè una colla de persones trii un barri per clamar a favor de la violència. Està tothom tan putament fart de la vida que es recolça en la violència? Sí.

 Una putada, però sí. Violència quan la gent surt del portal, quan caminen pel carrer, violència dins les nines dels ulls -fins i tot dins dels ullets dels nadons, violència per demanar una barra de pa, violència quan una parella crida al de son costat. Violència als mugrons siliconats, a les rastes dels hippies que es compren roba cara. Violència al soroll atronador de les sabates de taló alt de les senyores premenopàusiques, al to de veu de les persones, a les mirades... Aquesta no és l´era de la tecnologia, collons. Aquesta és l´era de la violència extrema, on els animals acaben matant els homes, tot indignats.

Taula de riure

Quan feia poc que començava l´any deu (això fou el 17 de gener si no recordo malament) un calfred em va emplenar a l´estació de Tarragona, mentre ambdós rèiem i esperàvem el tren cap a Vilanova; em va donar un pen, perquè havia de veure una pel·lícula que seguríssimament em canviaria la perspectiva de ma vida de manera definitiva. I no es va equivocar pas: de la música no en vaig fer gaire ús.

 Allà hi era el film, a dins d´un tros de plàstic negre i petitó. Vam dinar a un italià i vam riure; després vam seure a la platja fins que un gos gros i la nit va fer que fotèssim el camp no recordo cap a on, segurament cap al Cèsar, que és un dels llocs més magnífics que he conegut mai a la vida.
 Aquest matí he guanyat informació respecte a tu; l´he guanyada si ho comparo des del dia que vaig començar aquest escrit, vaja. Tot i ser gener, no cardava fred a la platja i la sorra era gairebé buida, buida de runa, de vida, plena de les nostres paraules; encara no ho és pas, de gener, però sento que Vilanova em truca ben fortament: necessito beure una cervesa que no trobaré a la ciutat maleïdament puta on ara mateix continuo vivint. No deixàvem, però, de riure; semblava que el món acabaria després d´aquests somriures i que el passadís ple de pintades estranyes amb missatges subliminals ens ofegaria.
 Aviat ens tornarem a veure, com sigui i on sigui; la mar potser no ens toca la cara, però tornarem a riure perquè, ell i jo, al cap i a la fi, no volem ni tenim res a veure amb la resta de la humanitat i així som feliços, a la nostra manera i amb les nostres pors. Els quilòmetres no em faran caure dins l´oblit, la cova de sant Cristòfol ja em recorda que no puc caure altre cop dins el mon paranoic.
 La ciència no  s´encarrega d´humanitzar, les vivències sí...

 Al senyor de Sitges

Non voglio nessun ascureddu (almenys, ara mateix)

 German i Pep cridaven ahir de bon matí: volien una

guerra futbolística al parc, mentre els primers pro - vaga caminaven tocant el gran clàssic de tota marxa que es precii: Ramonet si vas a l´hort. Val, tot un clàssic al barri lluitador, al barri carismàtic de la ciutat maleïdament puta que deia el Geni; ara Benimaklet resulta ser el barri valensiano de moda entre els hippies, entre els acomodats amb rastes, rates i gossos incorporats de sèrie; de moda entre aquells que fa temps van complir la trentena i pensen que l´originalitat mai els abandonarà fins que arribin als vuitanta. Embafen i em cansen ja. Ho sento per ells.

 Bé, continuo amb la traca d´ahir. L´avinguda Valladolid em va regalar una estampa força maca: tots els bancs amb unes pintades que van romandre tot el sant dia, on es recordava la gran tasca humanitària que fan les oficines bancàries, tan macos ells, amb tants detalls i regals encoberts. Em va caure la llagrimeta mentre veia els que marxaven pel carrer Dolors Marques, tan alegres ells.

 -Tita Vero, per què canten Ramonet si vas a l´hort pel mig del carrer? -Em va preguntar en German.

 I vam començar a cantar i ballar al mig del parc mentre els senyors acomodats amb nens vestits de manera marcialment franquista ens malmiraven. Els nens i jo reiem, el sol pegava fort. I així va arribar l´hora de dinar, l´hora de revisar els treballs de dialectologia a Poetes Anònims, el fi de la vaga tan summament esperada que va ser, novament, un acte hipòcrita i descafeinat -alemenys si ho miro des de ma perspectiva, esclar.

 La putada amb la qual es pot trobar la polícia és ben grossa: avui les xarxes socials són plenes de vídeos on es demostra les injustificades càrregues policials contra els ciutadans, d´altres potser justificades ( ni ho sé ni especialment em treu la son ara mateix, us sóc franca). Ja no es poden amagar aquestes anades de bola i de porra, perquè avui tothom tenim accés a documentar les injustícies. Hi ha de tantes, però, que hauríem d´estar a cada hora filmant maltractaments, manques d´educació i un llarg etcètera.

 La gràcia flamenca per a qualsevol treballador (i dic qualsevol) és, sens dubte la gran notícia de la pujada de l´atur i les creixents -cada cop més creixents- necessitats estúpides que es van creant les persones de classe mitjana: renovacions tecnològiques, una nova casa més gran, un cotxe amb sis rodes i un milió de cavalls i no sé quina pampinopla més. 

 Perquè la intel·ligència caracteritza l´estat espanyol, perquè l´ampla majoria de la població sembla haver caigut de la parra ahir mateix, perquè qui no va aixecar-se del sofà ahir no té dret a plorar, a mamar si volen, que mamin. Total, ho fan cada dia...

                                                                                                                                      A la foto, L´Alguer

Massa sovint es fa de nit... (No sense)

Quan de sobte notis una solitud no sobtada,
sabràs que has arribat al punt àlgid
i que res era ni és el que volia ésser,
pel pur abandó, per la pura foscor...
Però sobretot perquè acaba el sol
i tothom i totdon sembla tenir una destinació,
definida o no, tant se val.
Uns es miren els altres al tren i volen parlar,
no els hi surten les paraules, però això,
o els mots -com a mi m´agrada dir,
no és cap secret, és igualment vàlid.
Ens cansen les falses expectatives,
pensem que nosaltres, que el nostre entorn...
bé, el vostre entorn és magnífic
quan ni tan sols teniu caliu a vostres ànimes.
Hi ha qui no volem obrir els ulls, per pur fàstic
i per cansament, cada dia veig el mateix:
una hipocresia embafadora,
uns petits rajos de llum fosca i tímida...
Puix que la muntanya m´amaga
i els ulls rasgats d´un home asiàtic
                                                            defenen ma tesi d´estimar les estrelles.

Le feu... (fum, fum, fum!)

 Van caminar de valent per veure les restes d´un castell d´aquells que van quedar desfets pel pas dels dies i segles: no feia gaire sol i, tot estar a Osona, la calor era de les que embafen fins que et quedes sense a penes respiració. 

 El castell, però, està protegit per unes tanques i no es pot accedir de cap manera suposadament legal, pràctica i ràpida; cartells per tot arreu avisen: entrar dins els envans enderrocats suposa risc mortal encara no sé per quina raó. Alguns, però, hi entren. I fora.

 Hi ha un home que no sabem ben bé com governa allò de l´autoritat eclesiàstica, cuida dels bisbes, de les mongetes (no de les tendres, de les altres) i tota la caspa aquesta que s´encarrega de posar la mà mentre reneguen de sa vertadera història. Bé, aquest home pensa trepitjar una terra un pèl reivindicativa: aquesta nació va sortir al carrer quan els hi van pujar el preu del pa per queixar-se: perquè el pa és un aliment bàsic, quasi de primera necessitat. Si un treballador ni tan sols pot pagar una barra de pa, si no es té accés ni tan sols a una llesca fina alimentària...malament va el sistema inventat. Aquesta nació es va pujar pels envans i aquesta mateixa nació crida ben alt, puix que hi ha sectors religiosos, ateus, agnòstics, descreguts i el que sigui... però si estem en un punt crític... Per què he de pagar la visita d´un senyor vestit de blanc, amb una creu sota la qual s´amaga quan li ve de gust? Això diu aquest territori, amb tota la raó del món.

 Són fantàstics els concerts, les processons, les manifestacions... sempre i quan les subvencioni qui vulgui fer públic allò que li roti. Si els calers han de sortir de persones que -en molts casos- lluiten per tenir més d´una llesca de pa, mal sistema aquest que es van treure de la butxaca fa tants segles. Potser cal que imitem els crits que un dia van fotre els nostres veïns europeus (al fifty fifty, perquè són molt especialets, of course), que ja està bé de tanta castanya políticament correcta... no?

 Al cap i  a la fi, el castell d´Orís i els funcionaris eclesiàstics (bé...ampliem el ventall a polítics i altre tipus de runa) tenen molt, però que molt en comú. Jo m´estimo més les runes del castell d´Osona. Va fer molt de goig.

Gli occhi della paura

 Només baixar del tren va notar el caliu de la ciutat maleïdament calorosa: tothom i totdon tenia un aire un tant militar i les senyores empentaven amb ses bosses tamany XXXL a la resta de "pacífics" vianants. El viatge havia estat agradable, de soldats no havia al tren; va treure el llibre i el va fullejar durant dues hores, mentre escoltava com en Quimi Portet inundava llurs tímpans.

 Han estat dies difícils el d´aquest mes de juny per les obligacions, pel calor que no arribava, per la sobrietat de l´entorn; però ha reviscolat i ha fet allò que s´havia vist amb cor de fer. Li queden encara unes quantes passes de les més fotudes i entretingudes a la vida; aquestes passes no les farà dins d´un motlle, les farà sota sa responsabilitat i sense esperar aprovació. Alçarà el cap i les ones faran malbé llurs ulls, mentre aquell sol (tan vermell com la sang que treia en Basquiat del pinzell)farà que tanqui els ulls, plens de dubtes, pors i il·lusió. I així, arribarem a la segona quinzena del mes estrany que és juliol: recordant unes mans tendres que li rentaven el cap sota la dutxa...

No acostumo (jo)...

 De normal no acostumo a fer publicitat de ningú, puix que al segle XXI cada persona es ven com pot i vol. M´encisa, darrerament, però, en Julian Opie, aquest artista gal·lès del qual no penso fer empassar-vos una biografia que a mi, sincerament, tampoc m´importa el més mínim.

 Ahir era a la biblioteca caòtica després de dejunar al Rivendel, al carrer Hospital i unes noies van seure just al meu costat fent enrenou. Em miren malament, pensant que marxo per alguna raó,però em limito a explicar-lis que marxo per qüestió d´embafament, cansament, ensopiment i tot allò que acabi en -ment; riuen i marxo.

 Baixo per Hospital fins arribar a Guillem de Castro, al costat de El Parisien; i continuo passejant mentre canto en veu baixeta i em delecto amb la vida quotidiana de la València més agradable -la que jo mateixa imagino. Arribo a les Torres de Quart i dos homes criden, passo per la vorera de la universitat que regala títols catòlicament i arribo a l´Ivam, que fa temps que no em veu.

 La porta és decorada amb les il·lustracions de l´Opie i quedo encantada allà, als graons on un dia el Geni va dir que em trobava bipolar. Un home i un pre-adolescent es fan fotos a les dues escultures que, al fons, nodreixen l´entrada del museu. Em prometo a mi mateixa anar aquesta setmana, la següent a tot tardar... i aquí us deixo un enllaç d´un artista que parla sense paraules... Ja deien allò de "con el arte se va a todas partes"...

     http://www.julianopie.com/