Sobre la Vila

Tenir les lletres amagades no serveix per a una altra cosa que agafar pols i polls. Però cadascú tenim les nostres preferències i ningú no ens pot prohibir que els calaixos siguin plens.

Feia temps que no feia pornografia pública; m´explico: per mi això d´escriure al blog és una mena d´exhibicionisme, puix que m´estimo més que tot quedi dins d´un desordre força acurat. El desordre del calaix o de la capsa de llató de La Cure Gourmande.

Ara sóc amb La Vila, que és un cúmul d´escrits sobre un destí, un grapat de trens i una persona que ja sap que he escrit i escric molt sobre ell, que em va donar son personal vist i plau, que fa temps va dir que les cadenes eren com això de la pornografia escrita pública: molt optativa.

 M´hauria d´adequar a un format, però em resulta més aviat impossible, tant com desconnectar de la vida en si. Al cap i a la fi, els formats també són una mena de visualització que només juga amb l´estil, amb la comoditat. Mitja vida sentit com s´han de fer les coses, amb munts de persones que t´indiquen allò que has de trepitjar i allò que no i resulta que, del dia a la matinada, jeus damunt les pedres i veus passar no ja la vida (no) sinó les paraules, els gossos i el vent que regalima entre ton nas i ta boca.

 I no sé si dir res més, perquè ni tan sols sé com he farcit les vint planes que porto ja.

Pum! Qui és? La pulisía!

Fa uns mesos em vaig perdre pel carrer Bosc, quan el sol emblavia cada racó de ma ciutat predilecta. Els dos homes, mentre, fumaven  maria i em detallaven els problemes de viure a la garjola. El dels ulls blaus es deia Paco i el lleig, Adrián. No suportaven la ciutat blava i blanca, no suportaven la vida. Però em van conéixer i de seguida els hi vaig orbrir els ulls, perquè tenien les nines massa dilatades i el nas massa embafat.

Paco entrava per Bosc i em va aturar; em va agafar del muscle i em va dir que si tornaríem a parlar. Jo només li vaig dir que no ho sabia, puix que tants racons no podien assegurar un retrobament segur. Va riure, li vaig demanar que em llencés una mica de fum i es va perdre Bosc baix cantant qualsevol cosa.

Joan sempre ha tingut gresca amb la pulisía. Diu que li tenen cert odi, que no el suporten. Ell viu com vol viure, potser la pulisía no, no tenen una consciència neta ni tranquil·la. M´estimo en Joan perquè, tot i no veure´l gaire, som persones de lletres compromeses, perquè som -realment- com els marits de la gran "Aquí no paga ni Déu" del Dario Fo: d´aparences no acabem d´entendre.

 Tant me fa no tenir feina, tant me fa no tenir papers, tant me fa no tenir pàtria tàctil. Però si m´afecta no tenir opcions, no poder trasmetre ma veu, no vull aquell desassossec.  Dels envans de les ciutats, de la vida a la garjola i dels porcs amb ferides grans a les espatlles ja en parlaré un altre dia. Aquest era un lleu homenatge a aquells que no entenem els pum. 

La desídia no és més que la manca de paciència

Com que cada setmana es feien la mateixa pregunta, sense cap tipus de canvi quant a contingut, van decidir comunicar-se amb els ulls. Era difícil, però més fotut resulta, de tant en tant, suportar aquesta humanitat que ens envolta vertaderament.

Els peus els té ple d´una sorra incomòdament simpàtica i es menja unes galetes comprades al carrer Parellades mentre es mira el cel, que fa unes setmanes venia carregat i molt ben acompanyat d´uns núvols que només van aconseguir una cosa: la pau que cercava.

Mentre seia a la Granja del carrer no sé què i es mirava un diari en llengua estrangera al País Valencià va pensar que abans que lluitar contra ton voltant és més còmode fer costat a ta persona; i d´aquesta manera tan entretinguda va seure a la plaça Reial a veure com passaven les hores, les persones i els coloms. I tot plegat ha estat març per a ella, res més. Res més...

V-E-R-T-Í-G-E-N

És una sensació estranya, potser propera a l´assassinat,

però l´assassinat mental. Passen els anys i t´adones cada

cop millor d´allò imprescindible. Tanques els ulls i de sobte, veus petites bombolles sortir de la Malvarrosa. I

camines per la Nau i la histèria per l´ascensió social et desconcerta. Creus sentir una musiqueta que potser té son orígen a ta pregona sordesa. T´aixeques del llit sense saber la raó. Però notes una immobilitat espantosa que et lliga al moviment més purament estètic. El replà és buit, enfront el mateix Ateneu on un dia parlava el Gimferrer. L´autèntic ensurt és la passivitat i també l´estatisme. Aucells que pinten els llavis de les dones que viuen de sa façana exterior puix que la interior no existeix. Obscurantisme, manca d´aportacions. Under it.  No sé què més pot portar al vertígen absolut, potser el carrer Llibertat que està tallat per obres...

El Raval

¡Ahora con picatostes!

 No ho sé pas, com tantes altres coses al món; aquest món gira en el sentit contrari al que jo voldria i no es pot aturar. Fa un any, just un, réiem a la sala blanca, no sé si a les tres de la matinada o a les sis d´un dia qualsevol, on cadascú de nosaltres escapava de la crua realitat. Només queden uns mesos on faré que El foc creixi a la velocitat que jo vulgui, em costa tant avançar per unes putes lletres que volen lloar ma terra!

 La muntanya humanitza, allibera, regala oxígen... Collsacabra m´ho va demostrar quan més equivocada estava, just l´estiu passat. La rutina, el País Valencià, la ciutat maleïdament puta em treu de polleguera i res em pot lligar a un territori que només em va veure nèixer, que no em veurà morir.

 La sala blanca del Cèsar tenia una maquineta de cafè i aigua calenteta per fer te, per fer qualsevol infusió; els xiscles i les rialles segurament van fotre més d´un aquell dia -no nit.  Sopa de sobre, sopa d´Hacendado, súmmum de la nouvelle cuisine amb croutonets de pa durs i pudents; finestres blanques per tot arreu, em sembla per uns moment estar a la clínica mental on treballava el Doctor Caligari, on va entrar Franzis cercant en Cesare... Ens mirem i el far dóna la poca llum al matí encara tancat i inexistent, la terrassa és plena de runa, hauria cantat allà tota la nit, però l´hotel no era buit. La sala psiquiàtrica i els envans plens de sentències es barrejaven amb l´esperit de la dona major que netejava espantada: ningú se l´estimava i l´hauria fet un petó, però tot just que arribàvem de Sitges, de menjar pa bufat, de riure del plugim, de la mar empipada.

 No sé què passarà, de debò que no ho sé, però queda tan relativament poc de temps per arribar al Mar i Cel i quedar-me enfonsada en el modernisme continu!

Hi havia gavines

Gener, quin mes tan summament inhòspit, trist i descafeinat! Tot i que era ben entrat el vespre i una humitat inhumana em bloquejava el cos com si un ferro m´hagués entrat pel cul, escoltava el so d´alguns vaixells allà. El gos, n´Elvis, vorejava el port com si un esperit s´hagués clavat dins son cos; suposo que sa intuició canina va observar quelcom estrany. 

 "Cerveza sin alcool", mai havia vist un crim de tal dimensions. Una estona abans, un grapat de cendres -no sé amb gaire certesa de qui- queia per una petita parcel·leta del Mediterrani. No trobo l´interés enlloc, però arribaven vaixells i fotien el camp altres, de manera porca i mecànica. A mi els vaixells no em diuen ,francament, res; de sobte, però, ve un grup de gavines fotent soroll: el vertader factòtum de ma estada, les gavines.

De silenci no ens queda ara...

Hi ha coses que tenen èxit i d´altres no, llei de vida o putades d´aquesta, segons es miri; aquesta olivera en té, la de la plaça de l´Arbre no. La política té un èxit relativament estrany. Divendres passat el valensiano barri de Benimaclet, la terra que em va veure nèixer, va tenir el dubtós orgull d´acollir una mena de koiné ultradretana que encara avui té efectes a un sector del barri, no cal més que fer un ull a la plana que un local clau al barri té on line: no sé per què, però eventualment no surt l´adreça... Coses de la tecnologia, o de la mà de l´home.

 Dissabte compro el diari i veig que la cobertura dels medis és tan summament ampla com l´asistència a l´acte: pràcticament nul·la. Ni cal furgar més, hi ha coses que tenen gràcia flamenca i d´altres que no. Ahir ho vaig començar a pair, em van sortir només un parell de paràgrafs, el tema de les vagues franceses,i de l´Eric Cantona dóna més de sí i no pas aquestes reunions entre clandestines, entre col·legues. A mi no em fa res que es facin manifestacions, les he anat mamant des que vaig sortir del cole de jesuïtes, farta d´imposicions i crusesitas de ceniza. El que sí que em fa -i molt- és que un sector de la ciutadania hagi de tancar llurs negocis per por o que altre sector ni tan sols tingui pebrots ni de baixar a Mercamona perquè una colla de persones trii un barri per clamar a favor de la violència. Està tothom tan putament fart de la vida que es recolça en la violència? Sí.

 Una putada, però sí. Violència quan la gent surt del portal, quan caminen pel carrer, violència dins les nines dels ulls -fins i tot dins dels ullets dels nadons, violència per demanar una barra de pa, violència quan una parella crida al de son costat. Violència als mugrons siliconats, a les rastes dels hippies que es compren roba cara. Violència al soroll atronador de les sabates de taló alt de les senyores premenopàusiques, al to de veu de les persones, a les mirades... Aquesta no és l´era de la tecnologia, collons. Aquesta és l´era de la violència extrema, on els animals acaben matant els homes, tot indignats.

Taula de riure

Quan feia poc que començava l´any deu (això fou el 17 de gener si no recordo malament) un calfred em va emplenar a l´estació de Tarragona, mentre ambdós rèiem i esperàvem el tren cap a Vilanova; em va donar un pen, perquè havia de veure una pel·lícula que seguríssimament em canviaria la perspectiva de ma vida de manera definitiva. I no es va equivocar pas: de la música no en vaig fer gaire ús.

 Allà hi era el film, a dins d´un tros de plàstic negre i petitó. Vam dinar a un italià i vam riure; després vam seure a la platja fins que un gos gros i la nit va fer que fotèssim el camp no recordo cap a on, segurament cap al Cèsar, que és un dels llocs més magnífics que he conegut mai a la vida.
 Aquest matí he guanyat informació respecte a tu; l´he guanyada si ho comparo des del dia que vaig començar aquest escrit, vaja. Tot i ser gener, no cardava fred a la platja i la sorra era gairebé buida, buida de runa, de vida, plena de les nostres paraules; encara no ho és pas, de gener, però sento que Vilanova em truca ben fortament: necessito beure una cervesa que no trobaré a la ciutat maleïdament puta on ara mateix continuo vivint. No deixàvem, però, de riure; semblava que el món acabaria després d´aquests somriures i que el passadís ple de pintades estranyes amb missatges subliminals ens ofegaria.
 Aviat ens tornarem a veure, com sigui i on sigui; la mar potser no ens toca la cara, però tornarem a riure perquè, ell i jo, al cap i a la fi, no volem ni tenim res a veure amb la resta de la humanitat i així som feliços, a la nostra manera i amb les nostres pors. Els quilòmetres no em faran caure dins l´oblit, la cova de sant Cristòfol ja em recorda que no puc caure altre cop dins el mon paranoic.
 La ciència no  s´encarrega d´humanitzar, les vivències sí...

 Al senyor de Sitges

Non voglio nessun ascureddu (almenys, ara mateix)

 German i Pep cridaven ahir de bon matí: volien una

guerra futbolística al parc, mentre els primers pro - vaga caminaven tocant el gran clàssic de tota marxa que es precii: Ramonet si vas a l´hort. Val, tot un clàssic al barri lluitador, al barri carismàtic de la ciutat maleïdament puta que deia el Geni; ara Benimaklet resulta ser el barri valensiano de moda entre els hippies, entre els acomodats amb rastes, rates i gossos incorporats de sèrie; de moda entre aquells que fa temps van complir la trentena i pensen que l´originalitat mai els abandonarà fins que arribin als vuitanta. Embafen i em cansen ja. Ho sento per ells.

 Bé, continuo amb la traca d´ahir. L´avinguda Valladolid em va regalar una estampa força maca: tots els bancs amb unes pintades que van romandre tot el sant dia, on es recordava la gran tasca humanitària que fan les oficines bancàries, tan macos ells, amb tants detalls i regals encoberts. Em va caure la llagrimeta mentre veia els que marxaven pel carrer Dolors Marques, tan alegres ells.

 -Tita Vero, per què canten Ramonet si vas a l´hort pel mig del carrer? -Em va preguntar en German.

 I vam començar a cantar i ballar al mig del parc mentre els senyors acomodats amb nens vestits de manera marcialment franquista ens malmiraven. Els nens i jo reiem, el sol pegava fort. I així va arribar l´hora de dinar, l´hora de revisar els treballs de dialectologia a Poetes Anònims, el fi de la vaga tan summament esperada que va ser, novament, un acte hipòcrita i descafeinat -alemenys si ho miro des de ma perspectiva, esclar.

 La putada amb la qual es pot trobar la polícia és ben grossa: avui les xarxes socials són plenes de vídeos on es demostra les injustificades càrregues policials contra els ciutadans, d´altres potser justificades ( ni ho sé ni especialment em treu la son ara mateix, us sóc franca). Ja no es poden amagar aquestes anades de bola i de porra, perquè avui tothom tenim accés a documentar les injustícies. Hi ha de tantes, però, que hauríem d´estar a cada hora filmant maltractaments, manques d´educació i un llarg etcètera.

 La gràcia flamenca per a qualsevol treballador (i dic qualsevol) és, sens dubte la gran notícia de la pujada de l´atur i les creixents -cada cop més creixents- necessitats estúpides que es van creant les persones de classe mitjana: renovacions tecnològiques, una nova casa més gran, un cotxe amb sis rodes i un milió de cavalls i no sé quina pampinopla més. 

 Perquè la intel·ligència caracteritza l´estat espanyol, perquè l´ampla majoria de la població sembla haver caigut de la parra ahir mateix, perquè qui no va aixecar-se del sofà ahir no té dret a plorar, a mamar si volen, que mamin. Total, ho fan cada dia...

                                                                                                                                      A la foto, L´Alguer

Massa sovint es fa de nit... (No sense)

Quan de sobte notis una solitud no sobtada,
sabràs que has arribat al punt àlgid
i que res era ni és el que volia ésser,
pel pur abandó, per la pura foscor...
Però sobretot perquè acaba el sol
i tothom i totdon sembla tenir una destinació,
definida o no, tant se val.
Uns es miren els altres al tren i volen parlar,
no els hi surten les paraules, però això,
o els mots -com a mi m´agrada dir,
no és cap secret, és igualment vàlid.
Ens cansen les falses expectatives,
pensem que nosaltres, que el nostre entorn...
bé, el vostre entorn és magnífic
quan ni tan sols teniu caliu a vostres ànimes.
Hi ha qui no volem obrir els ulls, per pur fàstic
i per cansament, cada dia veig el mateix:
una hipocresia embafadora,
uns petits rajos de llum fosca i tímida...
Puix que la muntanya m´amaga
i els ulls rasgats d´un home asiàtic
                                                            defenen ma tesi d´estimar les estrelles.

Le feu... (fum, fum, fum!)

 Van caminar de valent per veure les restes d´un castell d´aquells que van quedar desfets pel pas dels dies i segles: no feia gaire sol i, tot estar a Osona, la calor era de les que embafen fins que et quedes sense a penes respiració. 

 El castell, però, està protegit per unes tanques i no es pot accedir de cap manera suposadament legal, pràctica i ràpida; cartells per tot arreu avisen: entrar dins els envans enderrocats suposa risc mortal encara no sé per quina raó. Alguns, però, hi entren. I fora.

 Hi ha un home que no sabem ben bé com governa allò de l´autoritat eclesiàstica, cuida dels bisbes, de les mongetes (no de les tendres, de les altres) i tota la caspa aquesta que s´encarrega de posar la mà mentre reneguen de sa vertadera història. Bé, aquest home pensa trepitjar una terra un pèl reivindicativa: aquesta nació va sortir al carrer quan els hi van pujar el preu del pa per queixar-se: perquè el pa és un aliment bàsic, quasi de primera necessitat. Si un treballador ni tan sols pot pagar una barra de pa, si no es té accés ni tan sols a una llesca fina alimentària...malament va el sistema inventat. Aquesta nació es va pujar pels envans i aquesta mateixa nació crida ben alt, puix que hi ha sectors religiosos, ateus, agnòstics, descreguts i el que sigui... però si estem en un punt crític... Per què he de pagar la visita d´un senyor vestit de blanc, amb una creu sota la qual s´amaga quan li ve de gust? Això diu aquest territori, amb tota la raó del món.

 Són fantàstics els concerts, les processons, les manifestacions... sempre i quan les subvencioni qui vulgui fer públic allò que li roti. Si els calers han de sortir de persones que -en molts casos- lluiten per tenir més d´una llesca de pa, mal sistema aquest que es van treure de la butxaca fa tants segles. Potser cal que imitem els crits que un dia van fotre els nostres veïns europeus (al fifty fifty, perquè són molt especialets, of course), que ja està bé de tanta castanya políticament correcta... no?

 Al cap i  a la fi, el castell d´Orís i els funcionaris eclesiàstics (bé...ampliem el ventall a polítics i altre tipus de runa) tenen molt, però que molt en comú. Jo m´estimo més les runes del castell d´Osona. Va fer molt de goig.

Gli occhi della paura

 Només baixar del tren va notar el caliu de la ciutat maleïdament calorosa: tothom i totdon tenia un aire un tant militar i les senyores empentaven amb ses bosses tamany XXXL a la resta de "pacífics" vianants. El viatge havia estat agradable, de soldats no havia al tren; va treure el llibre i el va fullejar durant dues hores, mentre escoltava com en Quimi Portet inundava llurs tímpans.

 Han estat dies difícils el d´aquest mes de juny per les obligacions, pel calor que no arribava, per la sobrietat de l´entorn; però ha reviscolat i ha fet allò que s´havia vist amb cor de fer. Li queden encara unes quantes passes de les més fotudes i entretingudes a la vida; aquestes passes no les farà dins d´un motlle, les farà sota sa responsabilitat i sense esperar aprovació. Alçarà el cap i les ones faran malbé llurs ulls, mentre aquell sol (tan vermell com la sang que treia en Basquiat del pinzell)farà que tanqui els ulls, plens de dubtes, pors i il·lusió. I així, arribarem a la segona quinzena del mes estrany que és juliol: recordant unes mans tendres que li rentaven el cap sota la dutxa...

No acostumo (jo)...

 De normal no acostumo a fer publicitat de ningú, puix que al segle XXI cada persona es ven com pot i vol. M´encisa, darrerament, però, en Julian Opie, aquest artista gal·lès del qual no penso fer empassar-vos una biografia que a mi, sincerament, tampoc m´importa el més mínim.

 Ahir era a la biblioteca caòtica després de dejunar al Rivendel, al carrer Hospital i unes noies van seure just al meu costat fent enrenou. Em miren malament, pensant que marxo per alguna raó,però em limito a explicar-lis que marxo per qüestió d´embafament, cansament, ensopiment i tot allò que acabi en -ment; riuen i marxo.

 Baixo per Hospital fins arribar a Guillem de Castro, al costat de El Parisien; i continuo passejant mentre canto en veu baixeta i em delecto amb la vida quotidiana de la València més agradable -la que jo mateixa imagino. Arribo a les Torres de Quart i dos homes criden, passo per la vorera de la universitat que regala títols catòlicament i arribo a l´Ivam, que fa temps que no em veu.

 La porta és decorada amb les il·lustracions de l´Opie i quedo encantada allà, als graons on un dia el Geni va dir que em trobava bipolar. Un home i un pre-adolescent es fan fotos a les dues escultures que, al fons, nodreixen l´entrada del museu. Em prometo a mi mateixa anar aquesta setmana, la següent a tot tardar... i aquí us deixo un enllaç d´un artista que parla sense paraules... Ja deien allò de "con el arte se va a todas partes"...

     http://www.julianopie.com/

Buida de seny

 Dilluns vaig pensar: i si la vida em canvia un dissabte? I si de sobte, camino sense rumb per Numància, aquell llarg carrer ple d´arbres, d´obagues, de literatura decadent? Tot és possible i és possible si no es pensa gaire. En realitat no em fan falta més d´un parell de dies, no em fa falta companyia: no vull absolutament res que no em sigui aliè i sé que ho trobaré.

 Fa un parell d´anys, quan el papa es va quedar sense cama i tots ploràvem a ma casa, sense dormir a la nit ni al dia i els crits començaven a emplenar aquell pis de noranta metres quadrats, vaig agafar el Bakarka I plorant. I cada matinada fugia al balcó i em mirava els nois aquells del quart pis que ara toquen la guitarra i foten igual que els Pata Negra fotien al veí vell a Bajarse al moro. I la llengua basca em va acompanyar fins que el dia de l´examen no podia amb ma ànima i vaig trencar a plorar pensant que el neguit m´acompanyaria mitja vida; hi era l´Ainhoa, que avui és mare i aquella tarda em va ajudar, mirant-me als ulls i acaronant-me els cabells.

 Ara al papa li manca vista i ara la Marie és morta i no suporto ésser sota aquell sostre embafador. No tinc temps material per a una llengua que em va copsar, que em va ajudar (en Mikel bé ho sap); d´ell tampoc sé res, només que ens continuem estimant des de l´oblit més absurd i els dos en tenim una culpa enormement gran. Però ell em recorda i jo mentre hi penso. He aprés a estimar a la gent de mon voltant i els estimo perquè ho necessito, qui em cuida ha de sentir-se estimat per mi, almenys m´agradaria que es sentís. I si per una d´aquelles coses de la vida qualsevol dia em quedo mancada de cor, ja deixaré d´estimar.

 No crec que hagi de dir qui era en Ramon LLull, les dades són només nombres i mots informatius que em serveixen de ben poca cosa ara mateix; és un dels meus ídols més directes i amb això sobra, de lladrucs ja vaig ben servida cada dia. Mentre llegia l´Evast e Blanquerna aquella tarda de l´any 2006 a prop de la mar, la mama va trucar amoïnada i dissabte érem l´Anna i jo a Perpinyà. Ara ja no hi ha el petit whiski ni la pudor a fum a les cortines, tot i que el pis de l´avinguda Valladolid continua tenint l´aire tenebrós i abandonat de fa uns quinze anys, amb els quadres dels sants, les fotografies dels anys setanta i l´ocell dissecat a l´entrada. De la mansió ja en parlaré, perquè ocuparia ratlles i ratlles i m´arribaria a avorrir a mi...aquest estiu reprendré les lectures d´en Llull si tot va bé. Ara esperaré pacientment fins les 8.35 de demà dissabte...i obriré els ulls.

C´est l´inconscience...

A la fotografia, Perpinyà perquè en tenia ganes que sortís Perpinyà i punt. La meva darrera visita fou fa ja anys i vam fer aquella parada a Portbou, a Figueres, a Barcelona.

Però tot va començar fa ja uns vint anys, quan a sa casa em posaven el pop francès més modern del moment i jo ballava mentre em disfressava amb samarretes de Christian Dior i em posava vertader perfum d´Eau de Rochas i no sé quines collonades més. Em fotia gràcia i encara em fot i ho recordo amb lletania però agraïda. Just a les acaballes dels vuitanta vaig començar a escoltar com gaudia la Marie de llurs viatges a terres del Principat, una terra plena de llibertat però amb "gente un poco rara" que parlava a la seva manera. I un viatge estrany a Colliure i estades a les Rambles i la Barcelona més chic i casposa de la new age.

 Jo mentre pintava amb els retoladors que em duien del Intermarché i em vestia amb aquells jerseis de ratlletes blaves del Jacadi. Avui em sento orgullosa de tenir la connexió franco-catalana i m´endinso amb les cançons que escoltava a aquell saló, perquè demà hauré complert un any més de vida i les ones de la new age m´esperen allà dalt. Sé que sona repetitiu, però un dels inicis íntimament lligats a mon amor cap a ma vertadera pàtria és aquest. I tot i que ara sigui la Marie un cos mort, jo la sento ben present mentre ballo i em prenc un cognac. No trigaré a anar al Castillet, no trigaré a sentir-me plena...

El desencís de la data de caducitat

(A la foto, Figueres, la ciutat sense data de caducitat)...

 Acabo d´aixecar-me, darrerament no m´agrada dormir gaire, potser pel temps o pels maldecaps, potser perquè hi començo a veure la data de caducitat de ma vida. La primera cosa que faig és mirar per la finestra i, segons vegi la meva reacció, noto si avui serà un dia bo per crear paraules o més aviat hauré d´escapar-me pels carrerons foscos del barri del Mercat.

 Avui hi ha una intimidatòria boira que m´ha regalat una idea: la de la data de caducitat, tan arriscada, tan aclaridora...Tant la boira com la vida tenen aquesta data: sense anar més lluny el senyor Richardson vol canviar de vida, anys i anys després de fer allò que ell més s´estima, sempre dient-me a cau d´orella "tu series bona professora" i ma resposta ràpida "jo no vull docència ni destí". I continua sent cert, tot i que també fa sis anys m´emplenava la boca dient que els universitaris eren uns torracollons i que mai a la vida aniria a una universitat: porto uns cinc anys, no comment!

 Alguns records, però, no tenen caducitat (tret dels més dolents, que es van evaporant com l´aigua destil·lada a la planxa) i ens massacren el cap. Jo, que li dono tanta importància als meus records més dolços, condemno més que cap altra malaltia l´alzheimer: és molt més trist que no pas un càncer, qualsevol malaltia amb remei, fins i tot la mort. Com ha de ser aixecar-se un dia i notar que ton inventari de records és buit (tot i que no puguis adonar-te?) No ho vull ni pensar, perquè la caducitat de la memòria és la caducitat que més por em fa. Molta por, tremolo només de pensar-hi.

 Figueres em va copsar: un dia de maig del 2006 vam arribar allà ma germana i jo per equivocació (bé, per la vaga de ferrocarrils francesos). Jo caminava pels carrers grisos, ens vam aturar a una fleca, un te i unes torrades; el dia més rúfol i ambigu que mai he vist a ma vida el vaig notar a terres gironines i em vaig enamorar perdudament de la inspiració que aquells racons em podien regalar: d´això ma germana i tanta altra gent del meu voltant no ho acaba de pair i per aquesta raó he de marxar aviat.

 No em molesta que no m´entenguin, potser m´explico malament i li dono massa voltes a les coses, potser sóc massa romàntica i simbolista (no ho crec pas); em molesta sobretot la data de caducitat del meu voltant: ahir a la tarda, a la plaça de la Mare de Déu, em vaig adonar; porto ja dotze o tretze anys fent les mateixes queixes: no suporto aquestes contrades de fa temps, gairebé des que vaig nèixer. Ja quan tenia cinc anys somiava ser una noieta de vuit com la Heidi per fotre el camp a les muntanyes, ni que fos al castell de Sagunt, però lluny de la ciutat maleidament puta -amb permís del Geni.

 L´amor també caduca, sens dubte. No em trobo capacitada per tal de respondre les expectatives socials de viure en parella eternament, de formar famílies i comprar cotxes que més aviat semblen una Chelvana (un autobús). Però sí em trobo amb forces d´estimar a moltes persones que m´interessen i que m´aporten una petita prorròga d´oxígen i tot aquest conjunt d´éssers insuperablement agradables, que sé que també m´estimen a la seva manera, em fan aturar-me: de tant en tant, si hi ha parèntesi, la caducitat triga més, no apareix tan sobtadament. I com que les caducitats esgoten a qualsevol, millor desdejunar.

Tutti morimmo a stento... (Un passeig)

Fa uns anys vaig descobrir al gran Fabrizio de André gràcies a la Patrícia mentre menjava un pezzo di pane. I m´encisa A dumenega, i escolto, molt fluixet el seu magnífic Crêuza de mä. Em sembla impensable que aquest sigui un tresor de 1984 i que jo només tinguera un any de vida quan va aparéixer. Una joia de la gran Gènova, una bona mostra d´aquells carrers de color gris i la llengua més autèntica que no és altra que la seva. És magnífic i hauria d´escriure qualsevol dia sobre el goig que em dóna el gran Fabrizio, definitiu...

No he anat a la concentració d´aquesta tarda, havia de treballar i no he pogut tancar d´hora (hauria estat massa heavy); però no m´amoïno, perquè després he passat per la plaça de l´Ajuntament -del caudillo que diu la mama- i he vist una indiferència gairebé majoritària. A vegades no queden ganes de lluitar i val la pena limitar-se a mirar, a plorar i a recordar. Em trobo estranya aquests dies, potser pel meu voltant i perquè faig les coses una mica mecànicament, com una persona amb poca sang a les venes.

M´he quedat mirant l´horitzó com una estúpida, com si m´hagués quedat paralitzada, sense ganes d´estar allà, fora de lloc per complet; he caminat fins a Guillem de Castro i els ànims de les persones semblava anar minvant a mesura que el sol s´anava amagant, havia massa persones pel centre i m´he embafat; de sobte he trobat la plaça (novament) un xic fosca, com algunes de les lletres del genovès d´or. I m´he endinsat, fora de mi mateixa, pel Carme, pel carrer de les botigues de vímet fins arribar a la plaça de la Mercè -plena d´agradable solitud i una ombra un tant tènebre. He passat per la Llotja i el bar del costat era ple d´estrangers menjant-se la runa de les fregidores mentre bevien vi i birra, cridant i amb somriures claustrofobitzants i tristos. A la terrassa del Cafetin on un dia ens vam estimar tu i jo, fa uns anys, em feia un puret i he vist com un home carregat amb una càmera professional entrava dins el bar cridant a cadascú dels que eren dins; jo l´he llençat un somriure senza paura i ell només ha gossat a mirar-me un minut. Ha aturat els cotxes que baixaven cap al carrer i tothom deia que era fora de si. A mi m´ha caigut especialment perquè sé que és un altre geni cremat, ple de vi o cognac i drogat fins a les celles. Ha desaparegut per la plaça de l´Espart, he pagat la meva birra i he caminat encara per la plaça del Tossal veient el retable un tant flamenc per al dia de sant Vicent (dilluns), he seguit per Bosseria i als pocs minuts m´he vist escrivint com em crema la vida quan no em trobo persones que se m´apropen a mi mateixa.

Estan destroçant un barri que m´estimo perquè és a prop, faran altre pegat postís i res més. Fa dos dies l´angoixa va fer que em caigués la llagrimeta, pensant en les persones que seran desarrelades de llurs orígens. He plorat tants cops que cada vegada veig més clar que aquest no és territori per a una dona vil com la que ara mateix ha acabat d´escriure...

Mareny Blau

L´espera com qui espera ploure i mentre es delecta mirant la mar; el vent no deixa de fer barrabasades però el sol l´emplena la cara de llum i, forçosament, ha d´aclucar els ulls. La platja és gairebé buida, només alguns nens juguen a una propietat privada i d´altres se´ls miren des del petit passeig marítim. Fa un migdia un xic estrany, però s´hi està bé.

L´ha dit que un dia continuaran el seu camí i baixaran just abans d´arribar a Xeraco, al lloc on l´estació de tren es tanca a les nou de la nit i només hi ha un o dos taxis. Poble i platja són dividits i ells sempre anaven a la mar de manera mecànica, a escoltar com la Melody no arribava a pencar a la seva hora i mirar la vida marítima des del balcó. Just des d´allà es veia un tros de Mediterrani -gairebé sempre ple d´ones- i un tros de muntanya i horta; a vegades es prenien uns J&B´s mentre s´anava fent de nit i feien la compra just abans de desdejunar, plens de cansament (lògic) i fam. Quan baixaven amb les tovalloles menjaven fruits secs orientals i un semblava enganxat a l´altre: cap dels dos es queixava absolutament de res i, per uns breus moments, neixia el silenci i es limitaven a escoltar les ones i mirar cap a l´horitzó, cap al cel, cap a la geografia valenciana més autèntica.

Es va deixar un filtre de te amb forma de got i encara recorda que un dia hauria d´anar a recuperar-lo, però no té esma ni per acostar-se al timbre: tot sembla hermèticament tancat. Potser mai més torna a creuar-se amb ell, però mentrestant el recorda mentre l´aigua, gelada, li banya els peus. No va saber viure ni valorar aquell geni perquè ella era dins una complexa xarxa...

Feria´s vorera

Perquè la vaig començar a descobrir fa ja uns dos anys, quan un matí ple de sol i calor em va empentar: necessitava caminar i vaig arribar a Feria, el vertader carrer que més identifica una ciutat plena de tresors.

S´havien fet gairebé les dues de la tarda i els quaranta graus em cremaven l´espatlla, jo caminava amb una fina samarreta blanca. Notava com el suor em relliscava pel front i de sobte un gran núvol de color groc i blanc va emplenar les nines dels meus ulls: groc, blanc, taronja, colors de la terra que es treballa i que no acaba de ser de cap dels vertaders treballadors: els colors de la sorra, de l´albero de les places de bous es barrejava amb el blau intens i amb els vestits ajustats de les dones, plens de flors i colors vius que encara remarcaven més les curves de les vertaderes femelles del país que ni tan sols donen una petita treva a cap home. Moltes són ja mares, altres avorreixen a propis i a estrangers: massa carn i més del mateix.

Hi ha un parell de cafès bohemis, plens d´homes que es dediquen a mirar les dones que passen pel carrer tot i criticant-les; alguns són a la barra de la finestra, altres són a la vorera parlant i amb una cervesa a la mà: no hi ha treball, no hi ha contractes però hi ha somriures. Passo, he de rebre mirades, paraules i tot just quan un cotxe passa al costat del mercat, em miro el conductor, pujo i ens escapem del carrer més barceloní però embafador de tota la ciutat. Sevilla és groc, blau mediterrani i vermell de les seves cares, és vi blanc regat amb suor. És la ciutat de les estridències més excèntriques i just al carrer Feria subjau tot: absolutament tot...

Plugim suau

Avui, dia estrany, dia gris, dia solitari,

recordo més que mai com el teu

SUAU,

CÀLID,

FRED,

GRIS,

FANTÀSTIC,

HUMIT,

RELLISCÓS,

DOLÇ...

(I tantes altres coses!)

lleu plugim em relliscava per les galtes, em mullava la cara i m´arribava fins al braç i el melic. Era el plugim del meu núvol predilecte i l´esperava pacientment... Com si tot plegat fos un petit gran mite grec.