dilluns, 14 d’abril de 2008

Un hommage à Bilbao eta Atxuri lotunea...



Hi ha poques ciutats que donin tanta comoditat per caminar com Bilbao. Fotia aquest fred que tensa el rostre, que et dóna ganes de viure encara més del que vius i pots viure. Atxuri t´embolica com els caramels de colors vistosos atreuen als nens petits.

I si hi ha encara un regal més meravellós que la pròpia estació, que lluita contra el pas del temps, enfrontant-se a la high technology del tranvia (que regala llum, arbres i carrerons a cabassos) és l´interior d´Atxuri. Només unes poques vies i molts colors t´envaeïxen només entrar a les andanes.

I poc soroll, però molts colors i llum. Una gran estació per a una gran ciutat... I un homenatge a aquells dies de març al nord dolços i no tan llunyans.

Yo te digo que el Tajo pasa por Guadalajara (i punt, home! )



Deia el Marqués de Sade abans de morir allò de "imperiós, colèric, irascible, extrem en tot, amb una imaginació disoluta com mai s´ha vist, ateu al punt del fanatisme, aquí em teniu en una corfa de nou... Matin-me de nou o prenguin-me com sóc, perquè no canviaré".
Un guionista d´una benvolguda pel·lícula de les anomenades de culte (si te les perds ja no ets persona) va fer dir a un actor molt però que molt conegut i desitjat que el riu Tajo passa per la localitat de Guadalajara com a argument del film. Allò que em va venir al cap va ser el Marqués de Sade, per qüestions de similituds i tot això.
Ha evolucionat realment la societat com volia fer-ho o ens hem convertit en allò que qualsevol visionari hauria titllat de patètic? I ho dic perquè, si fa tres segles era el poble qui tenia la veu però qui tenia la mà al sac dels calés qui tenia el poder avui la cosa només ha canviat en un aspecte que avorreix.
L´aspecte no és un altre que la coneixença, que els éssers humans cada cop es donin més a conèixer, que surti un mindundi a la televisió o al Youchuf i es faci tan brillantment famós com qualsevol ésser que feia segles enrere alguna cosa de profit ens regalava. Ja hi ha poca cosa de tot allò i difícilment ens podem trobar amb meravelles impreses a papers que no siguin de segles passats.
Al menys, el fervorós geògraf i guionista de la pel·lícula no va sortir amb que el Tajo passa per Gernika o per Barakaldo, per posar un cas. Potser entre Abandoibarra i l´Euskalduna hi ha resquicis de Tajito i de guitarretes espanyoles banyades amb delicatessen obertes de cuixes. Qui lo sa... Jo mentre continui vivint em guiaré per allò que m´he vingut guiant i que m´empenta a autoguiar-me sense pausa. Perquè la Guia passa per la Nona.