divendres, 16 de març de 2012

Txakurri, txakurri! TOT surt de franc...

Enhorabona masclistes del món! Enhorabona seguidors de la violència sense cap tipus de justificació (i també amb ella)! Enhorabona aquells que opteu per una societat on el mascle domina! Enhorabona, definitivament, per mostrar on queda la dignitat de la munió que -suposadament- defeneu!
Maltractar, a l´estat espanyol, al segle XXI surt de franc i no hi ha res més a dir. Tant se val qui maltracti, els nens surten dels conys amb la violència ben mamada i ja no hi ha res a fotre.
Em molesta profundament allò que va passar a Valènsia fa gairebé un mes. No hi vaig anar, però em molesta. No em molesta la gent que surt al carrer perquè sent que li estan donant pel cul, em molesta el cantó (massa nombrós) de la fatxenderia més carca de la ciutat que sempre mira aquests fets per damunt del muscle amb un gest de menyspreu associat al pollisme il·lustrat (d´això ja en parlaré altre dia, que és llarg). L´any 97 sí anava al Lluís Vives amb els companys de l´IES Francesc Ferrer i Guàrdia. Anàvem també a Educació. Mai ens va passar res. I, tot i que soni un xic egoista, me n´alegro. No m´agradaria passar pel que està passant aquesta generació ni tenir por a cridar davant les prenedures de pèl.
Em deia una persona l´altre dia que perquè li tinc aquest odi a l´àmbit policial; si jo no havia estat al lloc dels fets, què sabia jo d´allò? Com podia tenir la certesa que realment els adolescents no havien tret una metralleta i havien amenaçat els agents?
Efectivament, jo no ho sé. Ho dic molt seriosament: jo què sé què va passar; no n´he de fer res. Tant se val. No és just i s´ha acabat. No és normal que una colla de malparits vagin a maltractar joves que no tenen ni tan sols navalles. No ha passar com a Barna. Qui té collons de trencar vidres o fer kale borroka a Valènsia? Què pot fer la pulisía si et veu cremar un contenidor o trencar un aparador? Matar-te? Tenen dret a tot això? De debò els fatxes tenen orgasmes veient aquestes coses? Per què no opten per les càmeres de gas? Acabarien molt abans. 
Estimada amiga: tot i no saber què dimonis va passar aquella tarda de febrer (insisteixo: ni falta que em fa) odio, condemno i em cago en la violència. I si ve de la pulisía, com si ve de Rita la cantaora: no hi ha cap mena d´excusa. Tampoc hi ha excusa per qui mata la dona, l´home o el gat. 
Però quina sort la teva i de la fatxenderia valenchiana. Maltractar surt de franc. Cap agent té cap expedient. Cadascú arriba a sa casa i dorm tranquil·lament a sa casa cada nit. No té gràcia allò de detenir la gent i maltractar-la a les comissaries. Molt millor trencar caps, de qui sigui. Sang. I més sang, fins que vessi el got. Quina nàusea... Salut.

dijous, 8 de març de 2012

La muerte sigue igual

Fent una deconstrucció del Julito Iglesias, aquest estat segueix exactíssimament igual. Ara la societat es treu de la màniga el Dia de la Dona amb el cognom Treballadora. La que es trobi a l´atur o vagi per la via romànticobohèmia que no entri dins el sac. Anys i panys aguantant la impertinència dels éssers masculins, de sentir com la dona acabava trepitjada i veure com moren senyores dia si, dia no i ens dóna per celebrar un dia de la dona. Em ve al cap el capítol dels Simpsons on uns empresaris cerquen, desesperats, un nou dia per celebrar i per tal que la gent consumeixi. S´acaben inventant el dia de l´amor, que no trigarà a arribar a aquesta fotuda societat, capitalista, fal·locèntrica i sexista per damunt de tot.
Què hem de celebrar les dones? Que moltes encara depenen d´homes i necessiten una ombra amb polla per tal de sentir-se persones? Que un home et mati perquè -suposadament- t´estima? Que ens entestem a crear competència entre nosaltres? Que cobrem menys pels mateixos treballs? Continuo?
Em queda a la ment l´entrevista que la setmana passada li van fer al fantàstic Ara al Bigas Luna, on deia que cada home de la terra (això ho torno a deconstruir) hauria d´estimar les dones més que no pas a ells mateixos. No us oblideu, homes, que tots sortim d´un cony -pelut o no, tant se val- i sense dones, no hauria vida. Ni vida ni titoles. I no podrieu maltractar ningú perquè el món seria ben buit.
A mi, definitivament, no em cal cap dia per celebrar què tinc entre les cames. Sabem què i com volem ser. Jo ho sé.







Sor Isabel de Villena no tenia ovaris, tenia collons...