Consider this, mesedez (sense piangere avui que it´s raining)

Ja són 101 les petites peces de mi que s´han integrat en
aquest espai on més que queixar-se una intenta fer progresos per tractar de crear una mena de conversa que no resulti gaire insulsa ni patètica alhora. Per una peça tan important no calia fer demagògia baratona de perquè som com som i d´on venim i on anem a parar. Anit no vaig dormir molt, sopratutto perquè pensava tantíssimes coses que els ulls em cremaven i la angustia de los pensamientos me carcomía tal y como las termitas se meriendan un trocillo de madera de roble...Too much rain in my own eye, pensí també mentre els llençols em calfaven una mica més de l´habitual.La leiho eta liburu bat xopats i la manca de paraula i de son feien la resta. Ja són 101 petites peces o potser unes quantes di piu les que van conformant ma vida i, why not,101 els cops que veuria sortir i posar-se el sol al mateix lloc mentre el fum de les cigarretes i els primers desdejunys van alçant la città.Eskerrik asko per tot allò que dono les mercis. I que consti que m´ho estic agraïnt a mi mateixa, perquè em ve de gust i perquè m´estimo més que a cap persona d´aquest món,darrere de qui pensi que té certa parcelilla a mon cor.Em considero com les espurnes: brillant i seriosa,amb un punt free way.Collons ja!

Ixilik,mesedez,que sembla que euria ari du!

(Calla,si us plau,que sembla que plou)



Anit em preguntava de què serveix tenir por i girar-li la cara a la vida si els girs estan gairebé prohibits per mi mateixa en aquest sentit,no acabava de trobar resposta fins que una mena d´il·luminació em va emplenar de sentit.
Els intermitents moments que mullen la història de cada persona fan que de vegades un altre individu pugui relliscar impresionantment sense que l´altra ho hagi volgut,simplement per inèrcia.No consisteix a tancar la boca,no consisteix a tancar els ulls i fer com si quelcom que ens embolica (com el cordó umbilical d´aquell nadó que es resisteix a sortir fora del si matern per tal d´estalviar-se la passejada triomfal) al final ens ofegara de manera eterna.
Quan les espurnes van mullar ma cara incomprensiblement,just aleshores,vaig sentir la fúria dels assassins (no dels de la secta) sinó la de les persones que maten perquè els ve de gust un bon dia. Joan deia un matí a la finestra que la millor solució es fer com quan plou: surts a la leiho (window,ventana),treus el braç i si no t´agrada la temperatura de l´aigua tornes a ta posició inicial,a la posició de felicitat i a la de voler estimar;no cal remarcar que no ho va dir pas ell,no sé ben bé ni que havia grunyit,però això vaig pensar.
Com que els malsons no arriben mai a ser eterns i tot té certa solucionabilitat un tant estrambòtica en mon cas, vull escriure ací,a mon espai,que tinc la crua intenció de matar cadascuna de les llàgrimes que no valguin la pena provinents dels ulls envaits pel terror de qui es tanca en l´obscuritat més absoluta.Ja no per la plaza de las Cruces que aviat tornaré a veure,sinó per l´onada d´aire fresc que una simple abraçada em reporta i pels ulls que cada dia tinc in mente...Definitivament,lluny però a prop de tu.