dilluns, 18 de gener de 2010

Immensitat Mediterrània...

Per què hi ha gent que no sap viure més enllà de les seves contrades? Avui, després d´haver tastat l´immensitat mediterrània i recordar com pot ser de magnífic un pur paisatge marítim em ve de gust tancar els ulls i tornar a començar una vida aliena, semblant a la que continuo tenint (no ho puc evitar), però lluny d´aquí. Semblant perquè trobo que m´he adaptat a mi mateixa, com a persona, perquè sé (per fi) la crueldat que tenen segons quins territoris, tot i que semblen compartir, si més no, una llengua. El plugim suau es va anar complicant aquell migdia i el mordenisme s´ensumava des de l´estació de trens, les façanes em feien recordar que cadascú és d´on el cor li diu que prové (el document nesional d´identitat és això: un tros de plàstic que podria convertir-se en "bossa de fem" i es limita a dir el lloc concret on la persona X va nèixer). De sobte, tota la resta de trossos mediterranis que, fins aleshores havia visitat, (a excecpció clara de Portbou) em van semblar no insignificants, però sí insuficientment salats, insípids. Com una bona nit vaig pensar a aquell racó de la tavernina platja de La Goleta: tant de bo pogués morir menjada, empassada pel Mediterrani, caminant cada cop més endins fins que éls fluids salats em fèssin desaparèixer del tot i ja no pogués tornar a sortir; no vaig dir a quina parcel·la o territori concret volia ser engolida pel rei dels mars (que no és altre, per a mi, que el senyor Mediterrani) i ahir em va venir al cap que potser a aquests racons volia acabar de prendre coneixença del que passa al meu voltant, a les meves contrades. Lluitaré per aquests dies sense rellotge que tant desitjo a la vora de l´església, perquè potser no escriuré les millors paraules de ma vida, però -almenys- seré feliç tancant els ulls i ensumant la meravella modernista i íntima que suposa Sitges.
Les tertúlies s´emplenaven de persones que volien cridar als cinc vents les seves dèries i idees, però el poder de la paraula es trobava al costat d´aquells carrerets impossibles, decorats lleument amb la lleu pluja. I allà és on, ni que sigui un parell de setmanes, vull gaudir dels colors del cel i la mar. La gent que no té més remei que viure a cavall de les expectatives dels altres diuen que van al Carib i a Cuba i a no sé on...hi són there by the grace of God. A altres, ens agrada simplement ensumar, i crec que podem treure moltes més coses en clar. Goig.
Dedicat a D. F...........................

dimarts, 5 de gener de 2010

It´s really cruel (demà tots a base d´Avecrem...uau!)

Una noia intenta fer uns tests per aprendre a conduir (els tests que ajuden a ser una mica més humà encara no estan de moda) dins d´un metro amb tones d´éssers: ni tan sols hi ha una mínima part d´oxígen, tot fa pudor a jaquetes acabades de treure de l´armari, a colònies exhuberantment claustrofòbiques i a gats morts. El trasto ha trigat uns dotze minuts i tothom sembla nerviós: els nens criden, els pares i les mares ploren i, un dia després, aquest malson haurà acabat.
Després d´aquest petit malson gairebé diari, l´Alameda em sembla el paradís terrenal, ple de llum, el cel intenta menjar-se la ciutat i les ciutadanes es resisteixen. Hi ha un malson que no terminarà de moment: alguns senyorets i algunes travestis es volen fumar el Cabanyal: s´ho volen fumar fa ja anys, però el material encara es fa el dur: per què no li peguen una fumadeta a Cánovas del Castillo? I a l´avinguda "AragóN"? Massa caspa, massa cabres...
Un migdia, després de dinar, ma germana em va tallar els cabells, fent pràctiques amb la petitona, i el meu pare tenia ganes de veure la mar; perquè el papa és d´Écija però sembla tenir una vessant massa Mediterrània, li encantava passejar per l´avinguda del Port i veure la vida que allà s´ensumava cada dia. La vertadera vida valenciana es veia allà, amb els treballadors, les mares alimentant els seus fills, els homes de la mar al port (un port que queia a trossos, sí, però que encara feia la funció d´un port: VIDA MARÍTIMA.) Allò embogia el papa i aquella tarda vam marxar a veure el nou passeig marítim. Quin any seria? Principis dels noranta, diria jo... Tant se val. Olorava a peix, a Mediterrani, als nens gitanos que cantaven als portals de les seves cases; crec que el tramvia encara no hi era...vam caminar pel camí de Vera, vorejant l´horta de Benimaclet, d´Alboraia... amb l´oloreta a cebes, barrejada amb l´aroma del Cabanyal: famílies que tot just acavaben de dinar, els avis que es prenien els cafenets amb el cognac i un sol que regnava l´horitzó més valencià que pot existir.
Ningú ni ninguna (ninguna disfressada d´home afeminat) em podrà furtar aquell moment, quan veia el meu barri fusionat amb els racons més mediterranis de la València dels inicis de la meva vida. Perquè el Cabanyal representa les ganes de mirar endavant, perquè allà vaig veure amb el geni el Jordi Savall aquella nit que tant plovia. Pel carrer Reina cercàvem bressols ma cunyada i jo quan va nèixer el Germàn, pel mercat del Cabanyal passejava quan decidia, joveneta jo, anar a soles a la platja a prendre el sol... i seguiria una bona estona. Ells i elles no hauran viscut, segurament, tots aquests meravellosos moments. Em fan peneta, molta peneta.

diumenge, 3 de gener de 2010

Inhòspitament llunyana


Aquell te al Cafe Pessoa que tant cremava...
va fer que mirara el seu entorn.
Esperava una trucada, un missatge...
que mai van arribar, que encara avui no veu.
Es cau sempre als mateixos buits:
no se li pot arribar a entendre
i, no obstant això, hi ha qui li troba a faltar
ella no es vol, ella no es troba, ella no riu.
Als carrers de Russafa plorava amb neguit
els veïns juguen al bingo:
quaranta-sis, nou, vint...
i ella al llit benestant, sospira.
No té paciència, cau, tanca els ulls:
la setmana passada volia retornar al passat
però no hi ha resposta.
És massa tard? Massa d´hora?
Ets massa, oh, inhòspita valenciana (de merda)...