dilluns, 23 d’abril de 2007

Vorejant les finestrones ma chiuso per ferie


El día que me quitaron la ventanita marrón podían haber optado,por ejemplo,por organizar el día mundial del corte de venas masivo...ese día que moltes persones esperem amb els braços oberts per tal de lliurar-nos de la sobrecàrrega massiva de runa que pobla nostre beneït país.
Al marge de l´apunt altament social que més d´un i una pensa però no articula (per pura por del què diran probablement), hi ha atisbe de felicitat per la finestra,ofega molt la calor i ve de gust escriure per les nits mentre la resta d´éssers mortals descansen,ve de gust pensar en el passat més llunyà, de les vivències que ha sofert la finestrola i de les de ma pròpia pertxona.Ma, de debó val la pena donar-li voltes a un futur que es presenta del tot improbable (quasi tant com que un o una es trobi un bitllet morat per terra) i que potser, no es tindrà?Val la pena embafar a aquells i aquelles que ens proposem la santa idea de tornar la mirada enrera i sentir que avui,més que mai,la millora vital va per bon camí.Ja fa gairebé una setmana del primer pas, pres a soles però pensat a conciència;non voglio niente di piú...només tancar els ulls i sentir com no torna a ploure.

divendres, 13 d’abril de 2007

Alla strada ma con voi (e sense piangere ancora)


Semblava Londres o Pariggi i encara ho sembla aquesta ciutat. Ho semblava potser ahir perquè els núvols amagaven les llàgrimes i perquè en realitat no volia pas que l´estampa fos similar a la d´aquestes ciutats, m´hauria estimat més sentir-me com el primer cop que vaig trepitjar la placeta aquella de Murano o de Venècia. Pensava què podria passar si aquelles aigües m´absorbien amb totes les ganes del mon i si la nit podia arribar a fer-me una persona diferent; això no ha fet, però, falta encara. Em penso que estic vivint per damunt de tot allò i que l´única llàstima que puc tenir és no haver escrit ancora als carrers que un dia em van il·luminar sense necessitat de fanals. Em penedeixo també de no haver anat ancora amb la companyia que tant anyoro dia a dia i nit a nit, perquè estimo amb enyorança alhora i, tanmateix, trobo amb aquesta barreja de sentiments (potser per a molta gent contraposats) una espècie d´alliberament perquè sé que res, excepte la voluntat d´una persona pot desnutrir la llunyania.
Em queda no penedir-me més per acabar de rematar-me com a pertsona a aquesta vida que em recorda cada nit, sobre les onze, just abans de plegar els ulls o agafar un full, que estimar és un mot tan o més ample que la mateixa vida en sí. El primer pas per a perdre de vista tot allò que em destorba està donat, i ni vull ni penso parar fins aconseguir-ho. Cal dir que és a causa de dues persones: jo i ma estimada ombra, a la qual estimo com si fos jo mateixa malgrat no tingui ara presència física. És el que tenim les persones com jo i ma ombra: inmunitzats contra el que ens fot fàstic per tal d´inmunitzar-nos contra el propi futur i contra els dies, les nits i el beneït dia que s´acabin les onzes de les nits.
Esta incertidumbre la soporto, en ningún momento estaré sola. Pero sé que si me das un poco de tu cariño,lo demás no va a importar.
Merci, moltes mercis

dimarts, 3 d’abril de 2007

Merkataritza libreko zona des Bibles puisque si (era obvi això)

(zona de lliure comerç de les Bíblies perquè sí)
Aquesta mitja tarda, mentre un dels professors més carismàtic i personal, una persona pràctica com ella a soles, Vicent, ens parlava de coses en general que pel cas no interessen a aquells que s´estimen més emprar el temps culturitzant-se amb A tu lado i l´antiga Salsa Rosa (models de vertadera comunió amb l´autèntica divertida societat que ens envolta avui dia) pensava qui seria el llest de torn que, hàbil com ell a soles i amb l´ajuda innegable d´uns quants negrets, àrabs, asiàtics o ves a saber va dir un sant dia: mira,faig a crear el llibre més best seller de tots els best sellers que s´esgotarà quan la desesperació de la gentola arribi a un punt més que crític.
Clarament, algú va escriure un dia la Bíblia puisque li venia de gust; amb tota la seguretat del món li va passar com als primers participants d´un reality: no tenia ni la més mínima idea de com aniria la cosa: bé sa idea era captada amb gust pels ignorants de l´època (o tenien una creença en alguna cosa o es tallaven el cap directament) i el boom seria l´hòstia...o bé no el compraria ni son protagonista.
Imagineu (us tracto ja de tu) que per un moment un parent no tan llunyà d´Arnaldo hagués estat l´autor material d´aquest llibre, molts dels que ara el tenen com a llibre de capçalera però mai s´emportarien a la tauleta de nit perquè pesa massa (sí, ací tothom i totdon és catòlic apostòlic però ni tan sols han tocat la Biblieta de torn fil per randa) se´n desfarien de l´exemplar.
Si, al cap i a la fi,amb un sí es va fer París (que diuen els gabatxets), quatre rates van tenir la brillant idea de fer pensar a molta munió que tots som germanets, que el sexe és pecat sempre i quan el nen o la nena no doni son consentiment (no?) i que l´esglèsia és qui té l´última paraula, mai el conjunt i mai (encara menys) un llibret. Sembla mentida que tinguin els sants pebrots d´anar amb el cap ben alt pel carrer fent veure que fan bondat mentre continuen -en ple segle XXI- amb son propi merkataritza libreko zona. Per molts anys! (Ara tanqueu la paraeta i aneu a sopar).
Dedicat -quasi in extremis- a Vicent Escrivà. Merci.