diumenge, 18 d’abril del 2010

El desencís de la data de caducitat


(A la foto, Figueres, la ciutat sense data de caducitat)...
 Acabo d´aixecar-me, darrerament no m´agrada dormir gaire, potser pel temps o pels maldecaps, potser perquè hi començo a veure la data de caducitat de ma vida. La primera cosa que faig és mirar per la finestra i, segons vegi la meva reacció, noto si avui serà un dia bo per crear paraules o més aviat hauré d´escapar-me pels carrerons foscos del barri del Mercat.
 Avui hi ha una intimidatòria boira que m´ha regalat una idea: la de la data de caducitat, tan arriscada, tan aclaridora...Tant la boira com la vida tenen aquesta data: sense anar més lluny el senyor Richardson vol canviar de vida, anys i anys després de fer allò que ell més s´estima, sempre dient-me a cau d´orella "tu series bona professora" i ma resposta ràpida "jo no vull docència ni destí". I continua sent cert, tot i que també fa sis anys m´emplenava la boca dient que els universitaris eren uns torracollons i que mai a la vida aniria a una universitat: porto uns cinc anys, no comment!
 Alguns records, però, no tenen caducitat (tret dels més dolents, que es van evaporant com l´aigua destil·lada a la planxa) i ens massacren el cap. Jo, que li dono tanta importància als meus records més dolços, condemno més que cap altra malaltia l´alzheimer: és molt més trist que no pas un càncer, qualsevol malaltia amb remei, fins i tot la mort. Com ha de ser aixecar-se un dia i notar que ton inventari de records és buit (tot i que no puguis adonar-te?) No ho vull ni pensar, perquè la caducitat de la memòria és la caducitat que més por em fa. Molta por, tremolo només de pensar-hi.
 Figueres em va copsar: un dia de maig del 2006 vam arribar allà ma germana i jo per equivocació (bé, per la vaga de ferrocarrils francesos). Jo caminava pels carrers grisos, ens vam aturar a una fleca, un te i unes torrades; el dia més rúfol i ambigu que mai he vist a ma vida el vaig notar a terres gironines i em vaig enamorar perdudament de la inspiració que aquells racons em podien regalar: d´això ma germana i tanta altra gent del meu voltant no ho acaba de pair i per aquesta raó he de marxar aviat.
 No em molesta que no m´entenguin, potser m´explico malament i li dono massa voltes a les coses, potser sóc massa romàntica i simbolista (no ho crec pas); em molesta sobretot la data de caducitat del meu voltant: ahir a la tarda, a la plaça de la Mare de Déu, em vaig adonar; porto ja dotze o tretze anys fent les mateixes queixes: no suporto aquestes contrades de fa temps, gairebé des que vaig nèixer. Ja quan tenia cinc anys somiava ser una noieta de vuit com la Heidi per fotre el camp a les muntanyes, ni que fos al castell de Sagunt, però lluny de la ciutat maleidament puta -amb permís del Geni.
 L´amor també caduca, sens dubte. No em trobo capacitada per tal de respondre les expectatives socials de viure en parella eternament, de formar famílies i comprar cotxes que més aviat semblen una Chelvana (un autobús). Però sí em trobo amb forces d´estimar a moltes persones que m´interessen i que m´aporten una petita prorròga d´oxígen i tot aquest conjunt d´éssers insuperablement agradables, que sé que també m´estimen a la seva manera, em fan aturar-me: de tant en tant, si hi ha parèntesi, la caducitat triga més, no apareix tan sobtadament. I com que les caducitats esgoten a qualsevol, millor desdejunar.

divendres, 9 d’abril del 2010

Tutti morimmo a stento... (Un passeig)



Fa uns anys vaig descobrir al gran Fabrizio de André gràcies a la Patrícia mentre menjava un pezzo di pane. I m´encisa A dumenega, i escolto, molt fluixet el seu magnífic Crêuza de mä. Em sembla impensable que aquest sigui un tresor de 1984 i que jo només tinguera un any de vida quan va aparéixer. Una joia de la gran Gènova, una bona mostra d´aquells carrers de color gris i la llengua més autèntica que no és altra que la seva. És magnífic i hauria d´escriure qualsevol dia sobre el goig que em dóna el gran Fabrizio, definitiu...
No he anat a la concentració d´aquesta tarda, havia de treballar i no he pogut tancar d´hora (hauria estat massa heavy); però no m´amoïno, perquè després he passat per la plaça de l´Ajuntament -del caudillo que diu la mama- i he vist una indiferència gairebé majoritària. A vegades no queden ganes de lluitar i val la pena limitar-se a mirar, a plorar i a recordar. Em trobo estranya aquests dies, potser pel meu voltant i perquè faig les coses una mica mecànicament, com una persona amb poca sang a les venes.
M´he quedat mirant l´horitzó com una estúpida, com si m´hagués quedat paralitzada, sense ganes d´estar allà, fora de lloc per complet; he caminat fins a Guillem de Castro i els ànims de les persones semblava anar minvant a mesura que el sol s´anava amagant, havia massa persones pel centre i m´he embafat; de sobte he trobat la plaça (novament) un xic fosca, com algunes de les lletres del genovès d´or. I m´he endinsat, fora de mi mateixa, pel Carme, pel carrer de les botigues de vímet fins arribar a la plaça de la Mercè -plena d´agradable solitud i una ombra un tant tènebre. He passat per la Llotja i el bar del costat era ple d´estrangers menjant-se la runa de les fregidores mentre bevien vi i birra, cridant i amb somriures claustrofobitzants i tristos. A la terrassa del Cafetin on un dia ens vam estimar tu i jo, fa uns anys, em feia un puret i he vist com un home carregat amb una càmera professional entrava dins el bar cridant a cadascú dels que eren dins; jo l´he llençat un somriure senza paura i ell només ha gossat a mirar-me un minut. Ha aturat els cotxes que baixaven cap al carrer i tothom deia que era fora de si. A mi m´ha caigut especialment perquè sé que és un altre geni cremat, ple de vi o cognac i drogat fins a les celles. Ha desaparegut per la plaça de l´Espart, he pagat la meva birra i he caminat encara per la plaça del Tossal veient el retable un tant flamenc per al dia de sant Vicent (dilluns), he seguit per Bosseria i als pocs minuts m´he vist escrivint com em crema la vida quan no em trobo persones que se m´apropen a mi mateixa.
Estan destroçant un barri que m´estimo perquè és a prop, faran altre pegat postís i res més. Fa dos dies l´angoixa va fer que em caigués la llagrimeta, pensant en les persones que seran desarrelades de llurs orígens. He plorat tants cops que cada vegada veig més clar que aquest no és territori per a una dona vil com la que ara mateix ha acabat d´escriure...

dissabte, 3 d’abril del 2010

Mareny Blau



L´espera com qui espera ploure i mentre es delecta mirant la mar; el vent no deixa de fer barrabasades però el sol l´emplena la cara de llum i, forçosament, ha d´aclucar els ulls. La platja és gairebé buida, només alguns nens juguen a una propietat privada i d´altres se´ls miren des del petit passeig marítim. Fa un migdia un xic estrany, però s´hi està bé.
L´ha dit que un dia continuaran el seu camí i baixaran just abans d´arribar a Xeraco, al lloc on l´estació de tren es tanca a les nou de la nit i només hi ha un o dos taxis. Poble i platja són dividits i ells sempre anaven a la mar de manera mecànica, a escoltar com la Melody no arribava a pencar a la seva hora i mirar la vida marítima des del balcó. Just des d´allà es veia un tros de Mediterrani -gairebé sempre ple d´ones- i un tros de muntanya i horta; a vegades es prenien uns J&B´s mentre s´anava fent de nit i feien la compra just abans de desdejunar, plens de cansament (lògic) i fam. Quan baixaven amb les tovalloles menjaven fruits secs orientals i un semblava enganxat a l´altre: cap dels dos es queixava absolutament de res i, per uns breus moments, neixia el silenci i es limitaven a escoltar les ones i mirar cap a l´horitzó, cap al cel, cap a la geografia valenciana més autèntica.
Es va deixar un filtre de te amb forma de got i encara recorda que un dia hauria d´anar a recuperar-lo, però no té esma ni per acostar-se al timbre: tot sembla hermèticament tancat. Potser mai més torna a creuar-se amb ell, però mentrestant el recorda mentre l´aigua, gelada, li banya els peus. No va saber viure ni valorar aquell geni perquè ella era dins una complexa xarxa...