dijous, 8 de març de 2012

La muerte sigue igual

Fent una deconstrucció del Julito Iglesias, aquest estat segueix exactíssimament igual. Ara la societat es treu de la màniga el Dia de la Dona amb el cognom Treballadora. La que es trobi a l´atur o vagi per la via romànticobohèmia que no entri dins el sac. Anys i panys aguantant la impertinència dels éssers masculins, de sentir com la dona acabava trepitjada i veure com moren senyores dia si, dia no i ens dóna per celebrar un dia de la dona. Em ve al cap el capítol dels Simpsons on uns empresaris cerquen, desesperats, un nou dia per celebrar i per tal que la gent consumeixi. S´acaben inventant el dia de l´amor, que no trigarà a arribar a aquesta fotuda societat, capitalista, fal·locèntrica i sexista per damunt de tot.
Què hem de celebrar les dones? Que moltes encara depenen d´homes i necessiten una ombra amb polla per tal de sentir-se persones? Que un home et mati perquè -suposadament- t´estima? Que ens entestem a crear competència entre nosaltres? Que cobrem menys pels mateixos treballs? Continuo?
Em queda a la ment l´entrevista que la setmana passada li van fer al fantàstic Ara al Bigas Luna, on deia que cada home de la terra (això ho torno a deconstruir) hauria d´estimar les dones més que no pas a ells mateixos. No us oblideu, homes, que tots sortim d´un cony -pelut o no, tant se val- i sense dones, no hauria vida. Ni vida ni titoles. I no podrieu maltractar ningú perquè el món seria ben buit.
A mi, definitivament, no em cal cap dia per celebrar què tinc entre les cames. Sabem què i com volem ser. Jo ho sé.







Sor Isabel de Villena no tenia ovaris, tenia collons...