Vaig seure,per no variar,a Beneyyto i Coll ahir,a dos quarts de tres,quan tothom i totdon dinava i feia ses coses.La petita plaça estava completament buida i em va oferir llurs braços d´una manera molt afectuosa,em va convidar a que prenguera seient en el seu humit paviment,en sa maltractada vorera.
Aquella tarda començava fatal.No recordo qui,però una persona m´havia fet plorar amb moltes ganes el dissabte.Bé,el dissabte era feliç,el diumenge plorava mentre escoltava una trista televisió que animava les enverinades personetes que hi vivien allà.
El noi del got de llet que caminava pel carrer Serranos i Calatrava sense cap tipus d´interés m´havia mirat amb certa desconfiança i una inusual estranyesa.No em va fer por,però.
Quan acabí de reflexionar sobre com continuaria vivint ma vida,em vaig alçar,gelada.Començava a ploure.La poca gent que habitava els carreronets i la preciosa plaça dels Navarros es va amagar sota qualsevol lloc.No veia a cap ser deambulant per l´estreta plaça.
Tot estava mort,jo-no obstant-acabava de nàixer.Pensí que hauria estat més profitós que només prengués seient quan tingués una raó aparent.És un propòsit del nou any.
CANTA LA NONA
