Res de manar, res de manar que em deia aquest mateix matí Mr Ribera. El temps que maltracta a la ciutat maleïdament puta és com un cementiri: el vent atasca la tràquea de qualsevol vianant embafat d´un Mediterrani cada cop menys mediterraneitzat gràcies a un entorn que mata al més pintat.Com sobreviure a la manca d´oxígen que reporta un gran herri com és Valentzia... Amb la paraula i els viatges de per mig, escapant de l´asmàtica envoltadura d´unes persones que desesperen i d´uns carrers que empassen a la persona.
Un cop ets lluny (lluny d´allò que gairebé sempre t´ha destorbat i no trobes a faltar absolutament nothing) camines amb la llibertat que et dóna saber que allò que estàs experimentant no és només felicitat, és també descans i l´alleujament de saber que has trobat a les teves arrels la pau correcta.
Hauré de pensar que el lloc més encertat per a una víctima de la ciutat que es la menja és la pròpia llunyania; al cap i a la fi, és la cerca del lloc de tons somnis allò que et fa somriure i enfrontar-te a la vida sense por. Sempre es pot optar pels niños chungos que deia Manolo Escobar, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada