Diu el cartell d´un vertader i antic café del carrer Serrans que hi ha Wild Coffee, la qual cosa em fa mirar això dels tipus de cafés, de carrers i de tot plegat.
Avui relliscava el temps com les gotetes queien per la finestrola del Lisboa i el cambrer famolenc neo- amable menjava un entrepà de pernil amb tota l´ànsia que es pot tenir quan es té un element valuós (tant com el menjar) entre mans. Jo llegia com quan es troba a faltar una cançó que es trobava feia mesos i s´escolta per primer cop amb un goig que emplena.
El temps gal·lés acompanya avui una diada que em ve gran per pensar; no per pair ni per manca de ganes ni de les idees. Vull un gir com aquell Marcel que caminava sense cap tipus de rumb i una nit va irrompre a la vida d´un ésser sense ànima que dedicava son temps als altres mentre no es trobava a si mateix. Al café li passa una micona el mateix: pots mirar-lo i tornar enrere un i altre cop: cada café és tan dinàmic o estàtic com cada cançó que arriba a les nostres vides i ens enganxa. Respires i sents una greu i lleugera necessitat d´allunyar-te d´una vida que, fins fa poc, tenia l´únic incentiu de continuar tancant els ulls i plegant els braços... Al cap i a la fi, la pluja desembafa gairebé tant com les marxes voluntàries. Somio a cada instant amb aquella tornada a la ciutat de la colònia Atardecer de Granada però toca pencar (de moment)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada