diumenge, 3 de gener de 2010

Inhòspitament llunyana


Aquell te al Cafe Pessoa que tant cremava...
va fer que mirara el seu entorn.
Esperava una trucada, un missatge...
que mai van arribar, que encara avui no veu.
Es cau sempre als mateixos buits:
no se li pot arribar a entendre
i, no obstant això, hi ha qui li troba a faltar
ella no es vol, ella no es troba, ella no riu.
Als carrers de Russafa plorava amb neguit
els veïns juguen al bingo:
quaranta-sis, nou, vint...
i ella al llit benestant, sospira.
No té paciència, cau, tanca els ulls:
la setmana passada volia retornar al passat
però no hi ha resposta.
És massa tard? Massa d´hora?
Ets massa, oh, inhòspita valenciana (de merda)...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

"Codi 46"

L'aire entra i es perd
no sé pas per on,
res no s'omple.
El paradís pels que fugen
l'infern pels de dins,
live is not a dream.
Ens envolta el desert,
res no és possible...

Nona petitona ha dit...

MAGNÍFIC...MAGNÍFIC...

Anònim ha dit...

Agraït t'estic, però aquests versos tenen truc, el que és magnífic és el que estàs fent tu aquí, m'encanta llegir-te, sempre.