dijous, 16 de setembre de 2010

Le feu... (fum, fum, fum!)

 Van caminar de valent per veure les restes d´un castell d´aquells que van quedar desfets pel pas dels dies i segles: no feia gaire sol i, tot estar a Osona, la calor era de les que embafen fins que et quedes sense a penes respiració. 
 El castell, però, està protegit per unes tanques i no es pot accedir de cap manera suposadament legal, pràctica i ràpida; cartells per tot arreu avisen: entrar dins els envans enderrocats suposa risc mortal encara no sé per quina raó. Alguns, però, hi entren. I fora.
 Hi ha un home que no sabem ben bé com governa allò de l´autoritat eclesiàstica, cuida dels bisbes, de les mongetes (no de les tendres, de les altres) i tota la caspa aquesta que s´encarrega de posar la mà mentre reneguen de sa vertadera història. Bé, aquest home pensa trepitjar una terra un pèl reivindicativa: aquesta nació va sortir al carrer quan els hi van pujar el preu del pa per queixar-se: perquè el pa és un aliment bàsic, quasi de primera necessitat. Si un treballador ni tan sols pot pagar una barra de pa, si no es té accés ni tan sols a una llesca fina alimentària...malament va el sistema inventat. Aquesta nació es va pujar pels envans i aquesta mateixa nació crida ben alt, puix que hi ha sectors religiosos, ateus, agnòstics, descreguts i el que sigui... però si estem en un punt crític... Per què he de pagar la visita d´un senyor vestit de blanc, amb una creu sota la qual s´amaga quan li ve de gust? Això diu aquest territori, amb tota la raó del món.
 Són fantàstics els concerts, les processons, les manifestacions... sempre i quan les subvencioni qui vulgui fer públic allò que li roti. Si els calers han de sortir de persones que -en molts casos- lluiten per tenir més d´una llesca de pa, mal sistema aquest que es van treure de la butxaca fa tants segles. Potser cal que imitem els crits que un dia van fotre els nostres veïns europeus (al fifty fifty, perquè són molt especialets, of course), que ja està bé de tanta castanya políticament correcta... no?
 Al cap i  a la fi, el castell d´Orís i els funcionaris eclesiàstics (bé...ampliem el ventall a polítics i altre tipus de runa) tenen molt, però que molt en comú. Jo m´estimo més les runes del castell d´Osona. Va fer molt de goig.