sabràs que has arribat al punt àlgid
i que res era ni és el que volia ésser,
pel pur abandó, per la pura foscor...
Però sobretot perquè acaba el sol
i tothom i totdon sembla tenir una destinació,
definida o no, tant se val.
Uns es miren els altres al tren i volen parlar,
no els hi surten les paraules, però això,
o els mots -com a mi m´agrada dir,
no és cap secret, és igualment vàlid.
Ens cansen les falses expectatives,
pensem que nosaltres, que el nostre entorn...
bé, el vostre entorn és magnífic
quan ni tan sols teniu caliu a vostres ànimes.
Hi ha qui no volem obrir els ulls, per pur fàstic
i per cansament, cada dia veig el mateix:
una hipocresia embafadora,
uns petits rajos de llum fosca i tímida...
Puix que la muntanya m´amaga
i els ulls rasgats d´un home asiàtic
defenen ma tesi d´estimar les estrelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada