dijous, 9 d’octubre de 2008

Yo voy vendiendo sólo lo imprescindible



No sé pas si Mr. Happy va vendre alguna de ses coses per tal de sortir una mica del buit que suposa una crisi que ja m´està donant bastant mal de cap. De tota manera, vendre allò imprescindible trobo que encara no té sentit. El cas és que un home surt per la tele. Res de nou, ben mirat surten tones de persones fent el gamba.
L´home és a una botiga de les de segona mà, molt transitades per la manca de duros; un reporter s´apropa i li pregunta:
- I vostè, què fa per ací?
- Res, he de vendre coses. Per poder menjar. Això sí, només les coses imprescindibles. Les altres, si em fan falta per viure, no, eh?
Sí, i ací termina el destarifat diàleg. Ningú ha pogut al llarg de dos mil vuit anys de vida de la malaurada espècie humana preguntar-se com és que cada cop hi ha més gent amb un alt grau d´imbecilitat? Què passa a les cases? Els nadons neixen amb manca de líquid, potser? O les mames es punxen? Val, sóc incapaç de saber-ho. Estic a la pláça de Cánovas del Castillo un nou d´octubre i els estúpids m´envaeixen.
Well, I don´t know. My purpose is that humans -specially here- are too scerzi for me. I don´t want this environment, I can´t stand it. Ma, cosa posso fare? Agora niente. Waiting per tal que passin les hores, sense més.
Canviant de terç, veig València cada cop més bruta i obscura, més descafeinada. Les persones van amb cares agòniques per tot arreu: fins i tot, quan se suposa que s´estan divertint tenen cara de fàstic. Potser tot es debut a que fa dies que no trepitjo el Cafenet Lisboa, del qual penso parlar després. Perquè aquest article acaba ací.