divendres, 12 de desembre de 2008

Agradezco tu delicadeza, pero no quiero una bolsa.



Canten playing under the covers, I don´t feel like waking up... mentre es dediquen a assenyalar aquells que no els entren pels ulls. Altres ens dediquem a emplenar els nostres caps, a continuar bebent cognac mentre pensem de manera momentània en el passat que ja mai tornarà. No cal, però, desesperar-se.

Passeja sense cap tipus de remordiment però al seu dia va fer patir i molt, un patiment que continua de forma sobtada emprant per tal d´engrapar els moments que viu al present. La delicadesa la té molt lluny i fa anys que l´abandonà: res fa que avui tremoli perquè no s´auto-agradeix per sa delicadesa.

Hi ha massa llunyania o potser passivitat? Quan es tracta del moment adequat per tractar d´explicar fets inexplicables? Menys mal que she feels so much younger than yesterday; només hi ha un mal d´espatlla de tant en tant, una micona d´humitat als seus ossos i ganes -de nou- de trencar amb un present que mai li agrada: res d´allò que faci li reportarà ni gust ni interés. De tota manera, agraeixo ta delicadesa per molt barroc que quedi.

Tot es va quedar en un ensurt quan vaig pensar, per uns instants, que Venècia s´afonava; res de l´altre món, però. Les primes tauletones de fusta d´aquell hivern del 2002 encara sobreviuran i, no sé quin mes ni quin dia,però he de tornar a escriure al carreret estret de darrere l´estació de trens perquè a una ciutat com aquesta dil Veneto no vaig per fer fotus. I he de fer moltes coses encara: moltes.