It´s really cruel (demà tots a base d´Avecrem...uau!)

Una noia intenta fer uns tests per aprendre a conduir (els tests que ajuden a ser una mica més humà encara no estan de moda) dins d´un metro amb tones d´éssers: ni tan sols hi ha una mínima part d´oxígen, tot fa pudor a jaquetes acabades de treure de l´armari, a colònies exhuberantment claustrofòbiques i a gats morts. El trasto ha trigat uns dotze minuts i tothom sembla nerviós: els nens criden, els pares i les mares ploren i, un dia després, aquest malson haurà acabat.

Després d´aquest petit malson gairebé diari, l´Alameda em sembla el paradís terrenal, ple de llum, el cel intenta menjar-se la ciutat i les ciutadanes es resisteixen. Hi ha un malson que no terminarà de moment: alguns senyorets i algunes travestis es volen fumar el Cabanyal: s´ho volen fumar fa ja anys, però el material encara es fa el dur: per què no li peguen una fumadeta a Cánovas del Castillo? I a l´avinguda "AragóN"? Massa caspa, massa cabres...

Un migdia, després de dinar, ma germana em va tallar els cabells, fent pràctiques amb la petitona, i el meu pare tenia ganes de veure la mar; perquè el papa és d´Écija però sembla tenir una vessant massa Mediterrània, li encantava passejar per l´avinguda del Port i veure la vida que allà s´ensumava cada dia. La vertadera vida valenciana es veia allà, amb els treballadors, les mares alimentant els seus fills, els homes de la mar al port (un port que queia a trossos, sí, però que encara feia la funció d´un port: VIDA MARÍTIMA.) Allò embogia el papa i aquella tarda vam marxar a veure el nou passeig marítim. Quin any seria? Principis dels noranta, diria jo... Tant se val. Olorava a peix, a Mediterrani, als nens gitanos que cantaven als portals de les seves cases; crec que el tramvia encara no hi era...vam caminar pel camí de Vera, vorejant l´horta de Benimaclet, d´Alboraia... amb l´oloreta a cebes, barrejada amb l´aroma del Cabanyal: famílies que tot just acavaben de dinar, els avis que es prenien els cafenets amb el cognac i un sol que regnava l´horitzó més valencià que pot existir.

Ningú ni ninguna (ninguna disfressada d´home afeminat) em podrà furtar aquell moment, quan veia el meu barri fusionat amb els racons més mediterranis de la València dels inicis de la meva vida. Perquè el Cabanyal representa les ganes de mirar endavant, perquè allà vaig veure amb el geni el Jordi Savall aquella nit que tant plovia. Pel carrer Reina cercàvem bressols ma cunyada i jo quan va nèixer el Germàn, pel mercat del Cabanyal passejava quan decidia, joveneta jo, anar a soles a la platja a prendre el sol... i seguiria una bona estona. Ells i elles no hauran viscut, segurament, tots aquests meravellosos moments. Em fan peneta, molta peneta.