Esvazíe da piedade / Leeren sie sich von mitleid

Esvazíe da piedade,buida de llàstima ara mateix,en
aquest precís moment...Malgrat les prohibicions cap a l´escriptura siguin constants aquesta setmana a causa
de la manca de descans,va bé tenir una mica de resignació i optar per l´escriptura prostitutiva,que ofega ses penes en una copa de cognac mentre admira la delicadesa d´una persona,híbrid d´home,dona,gat i semàfor anomenat Olga que sol poblar el gran café que porta per títol El Cafetín,ample i que no embafa el més mínim.
Allà hi ha arbres,unes cadires mal posades i unes petitones taules que decoren l´estreta vorera,per tal de beure una copa i observar la resta de flora i fauna que pobla el benvolgut paviment,ple de híbrids,persones,animals i mosques: resulta que encara és agost.Claro.

Mörder unter uns! [Cura,doncs.]

Si en realitat els assassins estàn amagats entre tots i totes nosaltres,entre els gossets i els nous contenidors que decoren els carrers de la ciutat (a la qual li queda un quart d´hora per ésser com la de la fotografia) les vertaderes probabilitats de que ara mateix vingui un sicari mentre vostè,persona conscient d´allò que està llegint això ara,llegeix plàcidament i el matin són tan mínimes com encertar els cinc números del Cupón de los ciegos de la Once...Massa població però pocs assassins,potser?Avui és un bon dia per preguntar-se preguntes sense cap tipus de resposta...Però cura,que mörder unter uns i caminen sigilosament,s´asemblen una mica als mosquits però trauen més sang (si volen, és clar).


*Els assassins estan entre nosaltres

On other side of the political sense [que vienen los grises]

Em sembla que ja ho deia Sting fa molt més d´una dècada: alguna cosa hi ha per tal que els polítics siguin d´altra pasta.Tenir al meu abast una ampla oferta de diaris em demostra que el senyor no s´equivocava quan cantava la cançoneta de marres-on,certament criticava als Russians sobremanera.
A l´estiu els incendis (ben cert és que,provocats o no,això tant se val,un incendi és un crim...)ocupen la temàtica política per una manca abusiva de notícies i activitats -potser es veuen els paral·lelismes entre aquest aspecte i el dels noticiaris del mes d´agost,d´una qualitat més bé ínfima.Jo des d´aquest espai,humil i ja no tan breu,vull fer una llamada a una reunión de índole clandestina per tal de prohibir els noticiaris a la televisió quan hagi manca sospitosa de notícies,així com el 96% de la pornogramació.I us dic una cosa,camarades: si cal anar al Govern Civil,es va i punt.Al cap i a la fi,els grisos ja s´han quedat amb la meva cara...

Le plaisir de la véritable écriture dans mon propre de Bohème

Hi ha un projecte ben maco però un tant desfasat i alhora desaprensiu impulsat fa uns dos anys des d´una plataforma situada al Carme que consistia en fer una mena de trueque on l´individu en qüestió deixava a un local un tresor escit per emportar-se un altre, sent aquests de la temàtica que siguin,això tant se val.
Al conegut Café de las Horas,els poemes eren els protagonistes del trueque,estant aquests penjats en un cantó barroc i obscur del local.
De debó es necessiten aquests canvis entre material escrit?Tan cansada està la població de tenir els mateixos llibres a la prestatgeria dia a dia?Embafen els llibres tant com les persones que no ens agraden el més mínim?En realitat les lletres tenen qualsevol tipus de despesa?Hi ha necessitat de treure´ls a passejar cada dia?Per què no hi ha trueque entre amics,animals de companyia i,inclús,familiars?Ací volia arribar jo,les coses com són...
No ho acabo de pair,seriosament escrivint.Els llibres se´ns han de menjar,les nostres lletres ens han d´emplenar i no les hauriem de compartir amb ningú per més que es vulgui (fet materialment impossible)a l´igual que no es comparteix lavabo o tomba.El véritable plaer de l´escriptura personal seria aquest,alçar-se cada matinada i trobar un pensament propi[ni copiat ni deconstruït] al nostre cap,per saber qui som veritablement.No crec que demani impossibles,però!

Sense llocs tancats ni botigues caretes no fotem res al carrer,no trobes?

Fa uns mesos una maca exposició del benvolgut artista Igor Mitoraj envaïa el passeig de la Gran Vía Marqués del Turia, la qual cosa fa pensar que-a Déu gràcies, o a qui sigui-una micona de cultura menjava terreny a la congestionada via que, com a molt,ens deleita amb accidents de trànsit o sorollets més que agradables de senyors i senyores que no aguanten dins els seus cotxes...
Com que la idea no podia arribar a ser del tot plena,considerable el nombre de personetes que,al·legant que l´exposició era al mig del carrer i patrocinada pels de La Caixa,van optar per no apropar-se, no fos cosa que el virus catalanista s´apropés i que la gran saviesa que tenen es veiés trastocada pel fum dels cotxets...Ara ve bé això que diuen que no s´ha fet la mel per la boca de l´ase,no pensen vostès?

Estudiantilment estudiaria sa proposta

And all the drugs in that world can´t save us from ourselves però rau tot en què ni es pot, ni es vol;ho dic perquè de vegades hi ha un tema pendent pululant sobre els cossos que no és un altre que el cansament, que guanya la majoria de cops la partida a la inspiració més inspirativa de totes.Ve de gust i no es pot i precisament quan no es pot és quan més es vol i viceversa, quan menys es vol, més es pot.
Coses de la vida, què hi farem.Tema de tertúlia barata no pot ser,perquè segur que hi ha una explicació un tant filosòfica per la qüestió, però sóc una d´aquelles persones que estudiantilment estudiaria la proposta proposada, fent un incís en com és que pocs dies es vol,es pot,dol i es fa.No obstant això,em penso que encara no s´ha fet cap assignatura sobre la maquiavèlica idea que cada dos o tres dies m´absorbeix en gran manera...Allò que no puc ni podré esbrinar és si a l´estudiant de Praga de Wegener li passava el mateix.Cara de preocupació tenia el noi, però hi ha tantes possibilitats que al final es pot caure en la bogeria-no tant perillosa com la del Narciset Oller, les coses clares.

Aportacions metaforicosimbòliques un tant estrambotiques

Si moltes vegades les coses no són el que realment semblen (de vegades ni tan sols ens adonem i ocórre això dia a dia) l´aportació del senyor de la fotografia anterior,és a dir, Toni el Gitano és tan ampla i destacable com l´aparició de la mort a La intrusa de Maeterlinck o el sol a les obres de DeKooning...Simplement aportacions irrepetibles,éssers que només neixen una vegada a la vida-Déu n´hi do si hi hagués una rentreé.
Alguna cosa impulsa a aquests irrepetibles éssers a ser únics en sa espècie,alguns altres hauran fet això possible,creible i metaforicosimbòlic,no penseu?

Espaguetis amb calamars

No li ho digues a la Verònica, però crec que el G. seria impensable sense ella. Des d´aquesta ciutat indiferent i secularment puta, el meu agraït aplaudiment al ser més extraordinari que conec. Gràcies per cuinar-me espaguetis amb calamars i portar-me a eixe món que només tu saps fer i sense necessitat d´escoltar a Toni el gitano.









Aquesta és una aportació desinteressada del cantant
del prestigiós grup musical "Cremita".

Confundiendo la velocidad con el tocino (y no de cielo precisamente)

Maco el logotip que es treuen de l´entrecuixa aquelles personetes que es dediquen a portar sobre llurs cossos corbata,xaqueta i altre parafernàlies, mostrant a la societat que tenen un paper tan profundament indispensable com Emil Jannings a la pel·lícula El último del Murnau.
Faust,per la seva banda va optar per escriure amb sa pròpia sang aquell tractat amb el Mephisto-casualment també interpretat pel gran Jannings,coses de la vida.
Per tant,si fem una subtil barreja d´aquests dos personatges ens trobem amb un senyor d´avançada edat incapaç de sobreviure sense son
uniforme i al mateix Dimoni (vostés dispensin,però si el mot Déu s´escriu
amb majúscules no sé pas perquè Dimoni no gaudeix del mateix
reconeixement) que ofereix desitjos a canvi d´altres cosetes...
És just en aquest moment quan una es pregunta (irònicament, és clar):
¿nena, pero a tí el Papa te ha hecho algo?Al meu entendre,això de
confundir el tocinito con la velocidad té gràcia fins que et toquin el que
no sona...Què passa amb els seguidors d´ETA que odien al PSOE i a
l´inrevés?Ai,pena,penita,pena...

Allons a par un kilo d´hypocrisie, qui est bon marché

En Valence les tortillitas sont bon marché, l´hypocrisie descend dans la misère et l´Opus Dei nous mange terrain chaque fois plus...
Quelqu´um comprend cette ville du Paléolithique?Je crois que je non.Jamais,jamais.

La qual cosa ve a dir que amb una senyora com la Rita Barberá, la qual pot tenir els gustos sexuals que ella vulgui, podria ben bé ser acusada per un jutjat en quatre anys del tartufisme més patètic i depriment...Potser no li ha anat tan mal la llei de matrimonis homosexuals,qui sap.De tota manera,les truitetes van barates i a mi em consta...No tots i totes optem pels ous fregits,senyors i senyores...Ai,la nostra Valencieta paleolítica!

Dedicat a la vila de Perpinyà i a la senyoreta del Castellet.

The one that it wants to speak of the Pope would have to think it twice to it, by the way...

A city like my "dear" Valencia, moved away of the hand of God except for architectonic works of art receives the visit of a gentleman who does not pay absolutely anything.Perfect.
Second thing: days before a disastrous accident breaks the lifes of thousand of people and the conscience of this gentleman is intact...
Surely many people we did not wish to see the gentleman and we do not have because to hold the people whom they sustain this one and they speculate with the other´s people lives.
Moral: they have washed the brain to you or you think that all we are stupid?

Guau

Lolailo,lolailo...(Feliç sóc amb ma bandera al balcó)

Sí,ara cal posar banderes als balcons i finestretes per tal que el nostre veí pugui estar al corrent de la nostra ideologia o del que més ens desagrada.
És en aquest moment quan jo,antimuniana em pregunto que com es pot estar en un estat mental tan deplorable per acabar cridant als quatre vents que estimem al Papa o que això de la guerra no va amb nosaltres,malgrat qui tingui una bandereta al balcó sigui fill/a de militar,fascista o el que pertoqui.
Tot començà fa uns anyets amb això de la guerra d´Irak;perquè,per si no teniem bastant amb la prostitució dels mitjans de comunicació i d´un bon grapat de coses a nostres vides,ara observem la venda fraudulenta d´idees per part d´algunes persones que decideixen parlar amb la boca més tancada que mai.Encara no he vist una bandereta d´aquest tipus als balcons de València,però al pas que anem,d´ací quatre dies gaudirem d´això i molt més...Total...Yo tengo derecho a expresarme,¿no?Sí,sí.I ben bé ho diu la Constitucioneta,senyors i senyores.

Sense fotografia,sense seny,sense poc sentiment de patiment

Les coses van com van i mai a la vida es poden evitar si realment no es vol.M´havia proposat una cosa: no jugar amb la maleida notícia d´ahir com si les vertaderes víctimes foren joguines...Això sí,mentre nosaltres no fem cap cosa per deixar de tolerar el tercermundisme de la claustrofòbica i mortal línia 1 del metro...Així continuaràn les coses,com deia el programa: Caiga quien caiga.
Jugar amb les persones magnifica la condició demoníaca de segons quins éssers.
Paciència i empenta.

A favor de l´horta perquè no hi ha altra

Recordo amb certa enyorança el vertader Benimaclet d´anys enrera, quan al sortir del col·legi trepitjaves el misteriós camp de carxofetes.Els camins de terra s´han convertit avui dia en un cúmul de vivendes per a famílies perfectes que tenen fills educats a base de televisió,amants de carns abundants i un gos que es mor de gana,entre d´altres bajanades diverses de caire més que desagradable,les coses com són.
Encara caldrà trobar a faltar aquests dies d´ensopiment i desgana que patim tots els vertaderment nascuts i criats al barri més representatiu de tota la vila?Potser,qui sap.
A mi això no em preocupa ni m´amoïna en absolut,prefereixo pensar que qualsevol dia una saleta teatral envairà els carrers del barri d´art i farà pair de debó.Al cap i a la fi,és de tots sabut que a l´horta de Benimaclet li queda tan poc temps com a la
d´Alboraia;i no cal queixar-se,fer manifestacions ni
penjar banderetes en pla cafre...Cal tenir una mica de
cap,només això.Sembla que la munió no disposa
d´aquest tipus de bé material...

Trio,destrio i prendré Tranquimazin (per exemple)

Els éssers humans tenim la beneida capacitat de poder triar amb qui volem parlar,a qui o quins éssers ens volem adreçar i a quins no.Beneida perquè a mi l´ampla majoria de la gent em fastigeja en gran manera malgrat estigui a tota hora tractant la qüestió col·lectiva.De vegades ni una salutació efusiva pot comparar-se amb una mirada o un sospir i la indiferència pel poc interés suscitat cap a a l´altre humà...Rau tot en triar,destriar i prendre´s la vida amb calma,cosa del tot possible si un/a s´ho planteja.

La tua testa?Un monopolio di senso insolito!

Vaig a atrevir-me,què dimoni: Il desidereio non viene me a piangere,desiderio venuto a me uccidere quando qualcuno dice a me: ma quell´intelligente siete,bella!Allò que no acaben de veure ni les persones més llestetes de la terra és que el meu cap gestiona bé,però no extraordinàriament,ma testa és un monopoli de sentit poc comú,ma ment és un rara avis,d´aquelles ments que només hi ha un parell a l´univers avui dia...M´alegro,però de ma delicada estructura mental i encara no tinc cap tipus de queixa,encara recordo aquelles passejades per Bèrgam-a la foto- i els seus carrers,son aroma i sa magnífica perspectiva,però allò que recordo amb més claredat és,sens dubte,el bigoti d´un senyor i els ulls negres d´un noi que pintava damunt la muntanya, a prop del castell i va somriure amb certa plenitud i misticisme.Allò que més importa dels viatges són aquests detalls i no els paperets anomenats fotos,els videos i les cartolline que alguns s´entesten en veure com la uitena meravella del món,per darrere del comandament a distància.
Visione que più legame è quella dei subcosciente di ogni persona.Inoltre...Io venero la mia mente subcosciente!Anche la mia anima interna...

Risolvere la tua vita piagendo é una sciocchezza

Després de portar uns vint anys plorant arribo a la conclusió següent: senyores,senyors,nens: no us capfiqueu, perquè com diu el títol això de resoldre la vida d´un mateix plorant és una de les bajanades més grosses que es poden fer mentre un ésser humà viu de manera inconscient sense pena ni glòria;això no vol dir que qui no plori sigui interessant,qui no plora practifica sa vida,està capacitat per a pujar-se a qualsevol bastida i sap que cap persona que realment l´estimi la deixarà sola damunt la terra (alguns en tenim moltes personetes a l´ombra que estan al costat,fan petons i et truquen perquè els ve de gust).Qui no les tingui o vulgui fotre el camp...ma recomanació és anar-se a Formentera i respirar amb mig pulmó i amb l´altre olorar la mar.Mes illes m´esperen,però no vull que l´espera sigui llarga,ni vull ni serà.
Articlet no dedicat al cambrer del Lisboa que parla,parla i parla però no sé el nom.
Ni t´atabalis ni ploris,ni t´embafes de fàstics.Salutacions sense nom!

Casaments,soterraments i embafaments varis.Passin, passin

Primer aspecte:la fotografia pertany al cementiri del poble d´Úbeda,província de Jaén.
Segona cosa,ma preferida és la de la senyoreta Ramona,pel color i la tipografia,molt encertada amb un dibuix res embafador que contrasta amb la perfecció amb el R.I.P final,amb un toc entre la sofisticació i l´elegància gràcies al marge d´ívori que recobreix la cita,una feliç invitació a tots aquells que vulguin fer el pica pica cap a dos quarts d´una.
Potser la senyoreta Ramona es va casar,faltaria més, però no trobà gran despesa amb el vestit,puix que al segle passat encara eren fets a mà o regalats.Ramona: avui els vestidets de Nancy (encara no he vist cap Barbie decent a Pronovias) costen-ni més ni menys-que a partir d´uns més que sospitosos 700 euros.Quatre retals.Continuo pensant que allò que més rendible surt és,al cap i a la fi,morir-se.A mi,personalment,m´encanta cada cop més la làpida de Ramona,perquè les altres no es passen gaire.(Val,la rodoneta una micona,seré sincera).

I plou a la platja i allà ets tu?Que no,que no,jo sí!

Alguna que altra persona m´ha preguntat al llarg de ma curta vida que com és que mai em canso d´escriure i d´altres em qüestionen que com va això d´anar a la platja únicament i exclusivament quan fa mal temps,quan el dia està rúfol.Mai he trobat resposta perquè mai he vist aquestes activitats amb incredulitat i tampoc m´he preocupat de cercar la resposta inexistent per la qual tinc un interés ínfim.
Dissabte fou un dia rúfol,però meravellós,d´aquells que costen d´oblidar.I l´estació del Cabanyal s´ocupà d´amagar-nos una estona mentre nostres peus es mullaven de mica en mica.No,ni em canso dels núvols ni de combinar paraules (encara,eh? Dic encara)

Jo m´entesto en obrir els ulls però continuo sense veure res?

Com que va obrir els ulls,pensà immediatament que veuria tot allò que l´envoltava... Res més lluny de la realitat,perquè quan més els obria,més patia i més foscor entrava a llurs nines.
De sobte li va venir al cap el senyor Marlaska,al qual no coneixia ni sa mare quan el va parir i-coses de la vida- va saber que estava ben desperta i que tot tornava a començar.
P.D.A la caducada pregunta de filología catalana,no,será valensiana em nego a respondre perquè ando massa poc enfeinada amb els exàmens.Suerte y al toro que diu ma mare.
Amb tots vosaltres,el senyor Marlaska

No voglio pensar la cara de dolent que té el tio, tu...

Llegir comentaris de les persones que s´encarreguen majoritàriament d´ocupar la terra,no d´altra cosa més fotuda( i és que això suposaria calfar-se el cap en gran manera) implica tenir estòmac i ganes de riure demoníacament,riure fins que facin mal les genives i sagnen les dents desorbitadament.
Un ésser deia que el senyor de la fotografia té una cara que fot molta por,altre que l´home és un fill de puta i algú que per equivocació vegi aquesta picture ací no sabrà ni qui és l´ésser en qüestió,que al cap i a la fi,tant se val.
Al meu entendre,trobo que el seu rostre demostra la gran indignació que l´home haurà viscut durant bona part de sa vida.I no justifico pas res,però em sembla que clavar-se en assumptes llunyans i que no interessen només que per tenir tema de conversa a l´ascensor està de sobra. més que de sobra.
Estant al segle XXI,no sé de què es pot estranyar una població que veu amb bons ulls com llurs fills es van-perdó per l´expressió- a la merda.

Tots els "sí" porten darrere un "no"

Parlar de l´Estatut a València és com tallar-se les venes amb unes d´aquestes tisoretes dels nens amb la punta redona: costa molt de fer-ho i d´entendre, d´enraonar. Directament,es rebutja... perquè això de votar al mes de juny amb la Barceloneta o el Bogatell al darrere no pega massa i no pot venir mai a la vida de gust.
Hi ha dies que fins i tot les coses més contradictòries tenen una raó aparent que les recolza i aquest és el cas dels éssers que van anar a votar aquest cap de setmana per això que cap d´ells/elles han consultat perquè tampoc ve de gust a aquestes altures de l´estiu.Consigna:a mi no m´han informat bastant i no voto.Alternativa correcta: a mi me la pela profundament i no penso ni llegir cap article ni votar,ea.
I així ha anat el tema,els suposats revolucionaris que volen canviar el món passen de tot i els seguidors de Urdaci i Matias Prats voten un "si" que vol més bé dir no,un no a Esquerra, a Carod i als seus enemics de tota la vida perquè ho diu la Televisió Espanyola..Un senyor deia a la Barceloneta:"ma dona és capaç d´haver votat no per portar-me la contrària",però ni per aquestes.Avui no fa bon temps...

There by the grace of God

Prostitució continua ara, novament, amb ETA; i dic prostitució pel constant atac mediàtic al qual es veu la població de l´Estat espanyol sotmés dia a dia. Toca Miguel Àngel Blanco, per si algú s´havia oblidat que uns senyors el van assassinar fa uns anyets.Per a mi això té un nom molt clar: manca de notícies horripilant,de les que fan tremolar. Por i embafament al veure les notícies de qualsevol canal: es parla de la negativa al no i de assassinats passats de moda. Paral·lelament, aquell ésser humà que mata una dona per amor vertader és un sant a la setmana. No tinc por de dir que sóc de la mateixa opinió que l´home de la fotografia: de vegades sembla que les persones només estem damunt la terra per Gràcia de Déu, sense més.

Who sees the interiors of my own leerstelle?

Això d´anar a la biblioteca per mirar per la finestra a l´espera que caiguin unes gotetes d´aigua mentre no cau res perquè només hi ha núvols semblava per a qualsevol una enorme pèrdua de temps, però per mi semblava el pla perfecte.
Cap finestra al meu voltant excepte el cel que m´envoltava i cap soroll excepte el plaer d´escoltar els meus pensaments en veu alta. Qui fos l´home de la foto, per parlar-li a l´arbre, a la mar, al vaixell, al banc i a mi mateixa sense que ningú em destorbi ni faci falses hipòtesis sobre allò que penso. Els meus blanc mentals no els acabo d´omplir ni jo mateixa, així que paciència. I mireu la mar, que és una de les poques coses que encara valen la pena. Ho recomano misteriosament, no em pregunteu per què, no ho sé pas. Ciao i merci!

Doctors tell me that I´m cynical...I tell them It must be chemical

Quan va agafar aquell autobús que li va portar tan lluny que ni tan sols podia esbrinar on era realment...quan el va agafar va sospirar tot i mirant l´horitzó-no precisament el d´expectatives- i va cridar amb totes ses forces, perquè (definitivament) ho sabia: lluny de tot i molt egoista, però al cap i a la fi, allò que la persona volia.
Amb un cinisme absolut i amb llàgrimes als ulls, tenia una alta possibilitat de no poder oblidar el moment aquell, quan la sang plenava els seus braços i el mirall multicolor li furtava la poqueta vista que tenia.
Separació i conclusió, un final que no es volia disoldre però que va acabar amb sa persona. No volia, però allà estava. Potser per sempre. Al cap i a la fi, el cinisme sempre ens dóna una bona ombra a l´estiu. De vegades cal saber aprofitar-la, de debó. (Si algú us fa un retret, podeu dir que la culpa la tenen les medecines, la chemical).



Alan Barabee, creador de paraules

Mamá, quiero ser filóloga (si pot ser, catalana, si us plau)

La Concha Velasco deia fa uns anyets que volia ser artista, fent-se l´original, la tipa. "No, yo es que siempre he querido ser artista." Clar, dona. I ha de ser fotut, eh? El meu problema és que vaig nèixer amb una adicció- no pas a les drogues ni l´alcohol- sinó a les lletres, a les maquinetes d´escriure i a les idees d´última hora...
No va tenir pas problemes la noia, perquè va dir-ho i al dia següent ja estava exercint-no la prostitució, s´entén. Hi ha ara una masificació de mamá, es que yo quiero ser artista bastant preocupant, puix que jugar amb l´acabament de l´anonimat em sembla que comporta acabar amb el tu estimat al qual tots i totes estimem més o menys (depenent de cadascú, és clar). La qüestió rau en
que quan jo era petita i m´empasava les pel·lícules de la Velasco amb ma mare
em venia al cap una pregunta que feia temps que no em tornava: aquesta
calaña té molts buits mentals o només quan surten al carrer, eh?

Et torno a preguntar que com es que estàs tot el dia preocupada per la maleïda gent;contesta

Unes quatre mil persones al llarg de tota ma curta existència m´han fet la mateixa pregunta: Per què et capfiques tant amb la gent, si no t´agrada en absolut? Una d´aquestes preguntes que trenquen per la meitat a una eclèctica com jo perquè, al cap i a la fi, em dedico a escriure.
Cap punt en comú, podeu vosaltres pensar. Molts, us apunto jo. El cas és que una persona que estudii, que es vulgui encaminar cap a la filologia, les lletres, el maldecap dels perquès i dels coms (com el meu estimat Germàn) i tota la pesca aquesta ha de saber que qui escriu, qui eclectitza, qui es dedica a fer-se passar
per la Verònica i qui viu es dedica a fixar-se en la munió que l´envolta. Perquè
qui escriu i diu que no ho fa sobre la munió cau com una panderoleta amb el
Cucal, que las mata bien muertas. Menys mal, oi?

Ara resulta que la malparida de Rosío Jurado li furta el protagonisme a Otegito (ai! a l´inrevés)

Arnaldito les ha passat canutes, les ha passat putes el pobre...Uns amiguets de Saplana i d´altres intentaven atemptar contra ell a la manera més "etarritzada" possible...Déu n´hi do! I encara hi ha gent que no li acaba d´entendre, animalet meu...
Per més "inri", engego la televisió -arma de destrucció masiva com diuen pels carrers del meu estimat barri del Carme- i veig que ha mort una senyora que es dedicava a cantar a causa d´un càncer... Trist és tenir la malaltia, però més trist és la prostitució d´aquesta i la pèrdua de respecte cap a altres persones que tenen el patiment damunt son cos. No és un delicte, encara això i si algú ho entén, que escrigui i m´ho expliqui. I quan abans, millor.

Dedicat a Marie, perquè sé que ets forta, valenta
perquè has de continuar al nostre costat.

Temps de misèria o com es digui,tant se val

Sí, escriure a aquest espai em resulta tan dolorós com tallar-me les venes amb una Braun Mini Primer d´aquelles de l´any de la picor.
Decebuda per tot i amb unes ganes inmenses de tornar a fer la pencas pel carrer Numància, que resulta ser la seu dels meus pensaments.
L´home de negre misteriós va agafar els meus pensaments sobremanera perquè era de la meva mateixa calaña, a punt de la paarnoia més estrident i tan content.
Temps de misèria després de la tornada catalana, temps buits...
Va per ell, per aquell home de negre.

Jon Idígoras, aquell oblidat

La qüestió rau en que quan va morir no li van fer tant cas
com a la Rocío Jurado...Algú sap per què?

Si us plau,per favor,per favore o com vulgueu

M´adreço en aquesta ocasió a tu,distingit/da lector/a,per demanar amb el cor dins el meu organisme-no a la mà,perquè en aquest cas no estaria escrivint,que no et dediquis a fer recompte d´errades,estil,lletra,colors,les floretes de la Mercé Rodoreda,els cognacs i altres aspectes que ara venen al cas però no vull escriure perquè com a autora tinc un dret molt personal i intransferible que no és altre que el de fer allò que em vingui de gust.
Tanqueu els ulls i llegiu plàcidament.Gaudireu una micona més.

Ma mare em mimha.
Ma mare em desitcha.
Ma mare ets thu.
(Siles,Antonio 2005, Ars abreujada de l´escriptura avançada)

Dirigit a aquell/aquella que pensa que a més d´eclèctica em dedico a fer la g....

Hi ha persones,personatges,éssers,animals i d´altre tipus d´organismes-que afirmen tenir vida-que es dediquen a furtar papels principals a d´altres que s´ho mereixen una mica més i tracten de mostrar si més no ses pròpies mancances-trepitjar fa que les mancances siguin més fortes i patètiques,més observables.
Dins un altre grup més abreujat,més anti-munió,en destaquem alguns personatges.Està mal que ho digui jo,però així és.
P.D.: al dia de la depilació làser la Setmaneta Santa l´eclipsa de sobremanera.

Eren quatre,ara resulta que són tres?

Hi ha una dèria terriblement estesa entre la divertida i-quasi sempre ignorant-munió:no és altra que la constant devoció cap a les persones que es dediquen a cantar o a no cantar-tant se val.
Com passa amb les religions,tenir un ídol al qual venerar és bàsic per tal de subsisitir al segle XX i XXI.
Recomanació avançada al dia de la Depilació Làser:molt millor resulta venerar-se a un/a
mateix/a (sobretot perquè el material pot
sortir de franc i requereix un augment de
la imaginació).He dit.

No era només l´enfant terrible,no ho era...

"Elle est retrouvée!Quoi?L´Eternité.
C´est la mer mêlée au soleil"
i molta gent es dedica a dir que el Rimbaud només era un poeta,un entre uns altres.Jo prefereixo las versió del meu Rimbaud: visionari,boig,rebel,aventurer i-el més important-rodamón.
Seria,segurament,rodamón ded ses paraules i de llurs pensaments.
Ja ho deia: "Siguem avars com el mar".Hem de ser-ho.


Arthur Rimbaud als 19 anys (1873)

Stanislawski o una de les poques bones imatges sobre el sol

De vegades la població comenta allò de que els inicis són durs,avorrits o embafadors.Per a mi,el començament de tot plegat resulta pràctic i positiu alhora,perquè els inicis enamoren,com aquesta làmina de Stanislawski,que pintà un cel com que el cel que jo tinc en ma ment cada cop que recordo el cel i el sol.
Que no acabin mai els començaments,perquè que acabin voldria dir que l´interés,que la persona,no tindria vida de cap de les maneres possibles.Que
no acabin mai.

20 d´abril: Dia de la Depilació Làser!

Despús demà hi ha una celebració de caire indispensable per tothom i totdon que es precii:el 20 d´abril és el dia de LA DEPILACIÓ LÀSER,un dia a recordar també pels seguidors de la criatureta de la fotografia,que sorprenentment va ser criticat i perseguit...Jo encara no ho entenc.Francament no ho acabo d´entendre.

Personatge eclèctic i indispensable per excel·lència

El que don Joan Monleón ha donat als espanyols-perquè els valensians som,primer espanyols i després el que vingui-que no ens ho llevi ningú.
Per cert,per alguna estranya raó ni el Kurosawa ni cap director amb trellat el va contractar per tal de fer una pel·lícula,perquè resulta que va fer de Don Pantuflo en Las aventuras de Zipi y Zape,paper pel qual no l´hi han donat cap premi....Injusta és aquesta vida,oi?

Escolti´m:calcadetes,calcadetes

Per a qui encara no s´hagi adonat,aquestes dues,la Pili i la Mili-qui inventés els noms es va quedar descansant-eren totalment iguals.Sa mare segurament pentinava a les dues igual i feia que l´igualdat fos totalment plena malgrat cadascuna tingués llurs problemes personals més individualitzats (una d´elles podria,ben bé,ser restreta o tenir tendència a menjar productes únicament i exclusivament provinents d´un arbre).
La qüestió és la següent:tant la Pili com la Mili se sentien bé amb ses semblances,eren felices totes dues,sobretot perquè no podien fer absolutament res per evitar-lo.
El primer pas amb el català i el valensiano s´ha donat avui,i esperem-pel bé de la llengua i dels que ens volem dedicar a ella,al nostre CATALÀ-que no es donin moltes passes endarrere,ja que els dos són com la Pili i la Mili,inevitablement són el mateix.I no cal cercar res més.Res,miri.

El fill adoptiu de València número un presenta sa biografia

A la presentació no va poder anar per una raó de pes:és mort.
I és que fa uns dies es va presentar la biografia de qui penseu?
El seu nom comença per T i hi ha una foto a aquest tros de blog...
Sí,com no,és el Titi.El brillant món de la copla espanyola i valensiana ho va presentar,així que heu de deixar all`ò que tingueu entre mans i comprar-lo JA!

Cantaven una cançó sobre llimons o no sé què

Sí,segurament era aquella cançó que a tota hora s´escoltava al Corte Inglés perquè és un d´aquells temes que un o una mai es cansa de gaudir....
A qui es pregunti afirmarà amb
rotunditat que cantaven una cançó sobre llimons o qui sap
què.A mi no em sembla música,em pareix més bé un bon
homenatge a un sentit: l´oïda.

Fotent los tiros

Charles Bronson,que treballà,entre d´altres amb el Kurosawa-a qui el Vicent estima amb bogeria inusitada-fotia tirs per tot arreu(qualsevol antisociable donaria sa vida per semblar- se una mica a ell,perquè sortir de casa i començar a matar gent ha de ser grandiós,diferent,constructiu).
A mi,personalment,em passa una cosa semblant...El Charles no podia sortir sense una pistola o alguna cosa més heavy,jo no puc sortir al carrer sense una idea al cap...No seria,però,la Verònica la que sortís del portal,no.

Ma impaciència em mata...i de postres.....

"Para Pepe Camacho con mucho cariño y recuerdo de..."Sí!Premi,és la dedicatòria que es pot desxifrar a la super-foto del dia,a la joia del blog...Ahi tenieu les postres,per si no havieu llegit amb deteniment el tros de dedicatòria cap al Pepe,que seria un seguidor empedernit del Heidegger sens cap tipus de dubte.
Us estimem,Pepe i Rafa.Us estimem de debó......

I encara hi ha una mica més avui...

Forta fou la influència de Soren Kierkegaard pel que fa a la persona de Rafael Conde,El Titi.Una de ses cançons,Si yo fuera moro de la morería,estava basada en els fonaments enfitèutics més destacats del senyor Soren.
I amb el retrat del Kierkegaard,acompanyo una de les taules on el Rafaelito va escriure la coneguda Libérate,himne total i absolut de la filosofia més trencadora del segle passat.
Ja teniu el segon plat d´eclecticisme.Demà,amb una mica de sort,les
postres.

Més eclecticisme encara amb El Titi

No volies eclecticisme?Doncs apa,un got ben ample amb el referent més significatiu de la cultura valensiana,perquè gràcies a homes com ell la música -i la cultura valenciana en general-és el que és:un oasi en mig del no res més absolut.
És,sense dubte,un personatge enfitèutic i sinalàgmatic pels quatre costats.
Una de les poques mostres de l´autèntica cultura valensiana de la qual-escolteu-haurieu d´estar ben orgullosos,no penseu?

No sabem bé a què a què es dedica

El senyor Orengo,per qui no el conega,és l´alcalde de la ciutat de Gandia-o al menys això és el que es diu.
Qui té l´enorme privilegi de gaudir d´una de les televisions més rigoroses i variades,Telegandia,se pot adonar de seguida que el protagonista indiscutible és aquest peculiar senyor.
No m´agradaria que algú es preguntés quina és la programació de Telegandia,perquè és una de les coses d´aquesta vida que no se poden explicar,que s´han de veure.
Tot un crack,el senyor Orengo.

Un nom senzillet,un home bastant usual

Potser per sa procedència,potser per sa controvèrsia personal,potser per ser qui era o per escriure allò que molta gent no volia llegir o veure.
Maurice Polydore Marie Bernard Maeterlinck,i després la pornografia social de l´Estat Espanyol s´entesta en canviar-se el nom perquè no és gaire comercial...No sé,aleshores,que hauria d´haver fet ell.
Per cert,ha mort la Rocío Dúrcal.Com es pot suposar,m´ha afectat tant que ara mateix posaré una foto seva en comte d´aquestes coses rares que penjo ací.Rarita somos,cojones!

Jean Michael

...els sentiments?Tant se val,les raons?tant se val tot no importa,a excepció-és clar-de compartir una teoria una mica,però,distorsionada:ell volia repel ghosts,jo vull repel people.I sembla que cal tota una vida per a fer-ho.I si tinguèssim més temps,molt més...I així,succesivament.

Perquè si tenia ulls,de segur que plorava

...perquè si pintava,si creava,si havia passat el mal tràngol d´haver de viure,més d´un cop haurà plorat mentre feia allò que li agradava,segurament...

Suposadament,Basquiat també plorava

Primera part del tríptic més trencador per ma consciència,The dutch Settlers.
Exposar què em suggereix està massa vist i no aportaria res de nou.M´estimo més que cadascú plori quan vulgui i ho observi quan pugui,perquè

I què hi ha a la Plaça dels Navarros?

-I què hi ha a la plaça de los Navarros?-Preguntà ell amb gran interés.

-Res,no hi ha res.Mentida,tot.Hi està tot.
Aquí la teniu.Tot és ací.

Carrer Gutenberg,sense més

Vaig seure fa uns dies i tractava d´escriure però no em sortien les paraules.Aquest carrer menja,t´engoleix d´una manera sorprenent i fa que les nines dels ulls es caiguin.
Carme Teatre.I no em surt res més.

La senyora Lolita

Si no m´equivoco tenia uns cinc anys quan anava amb ma mare a la tnda de la senyora Lolita.Recordo que es maquillava com una porta i que ses ulls feien tremolar ja que ni tan sols se li veien les nines...
La senyora Lolita,però,era un tros de dona.Podia semblar un travesti però era membre actiu de les Carnestoltes i les diverses queixes i manis que la meravellosa associació de veïns organitzava per tot el barri.
Ara la senyora Lolita ha tancat la tenda,sobretot perquè els xinesos se l´han menjada amb patates.
Ha abandonat el barri,però qualsevol amant de Benimaclet la pot recordar,Confecciones Lolita només hi havia una.